Sarah Kumnig: Com s'ha aconseguit que un 80% dels vienesos siguin llogaters? "La clau és la Viena roja"

Sarah Kumnig és experta en polítiques d’habitatge i professora de la Universitat d’Economia i Empresa de Viena. La capital d'Àustria és la ciutat amb el parc d’habitatge públic més gran d’Europa. El preu del lloguer d'aquests pisos públics se situa al voltant de 8 euros el metre quadrat. És la meitat del que s'ha de pagar a Barcelona, on se superen els 16 euros per metre quadrat.

De vegades sento parlar de Viena i del seu habitatge i sembla el paradís.

— També tenim problemes, també hi ha desnonaments, però és veritat que més del 40% del parc d’habitatge és públic.

A Catalunya no arriba al 2%.

— Increïble. A Viena gairebé el 80% de la població lloga els pisos. És una ciutat de llogaters. 

Quina és la clau de l’èxit?

— Hem de remuntar-nos a la Viena Roja. Als anys 20 els preus eren altíssims, hi havia molta especulació i el govern va decidir actuar. 

I va regular el lloguer, no?

— Sí, i els preus van baixar. El sector privat va perdre l'interès per comprar i construir perquè els pisos no eren rendibles, i el municipi va dir: construirem nosaltres. 

Però s’ha de tenir diners per comprar…

— El sòl era barat perquè havia baixat de preu, però també van introduir l’impost al luxe. És a dir, van gravar productes com el xampany, les curses de cavalls o els cotxes, i amb aquests diners es finançaven les construccions. 

Creu que això seria possible avui a Barcelona?

— No conec prou bé el context. Avui, a Viena, el problema és el preu del sòl. La ciutat encara compra terrenys –verds, industrials, agrícoles– després els urbanitza i encarrega la construcció a les associacions d’habitatge amb ànim de lucre limitat. Però són pocs terrenys, perquè el preu és car. 

Què són aquestes associacions?

— Són una figura interessant. Dèiem que el 42% d’habitatge a Viena és públic, però no tots els pisos públics són municipals. La meitat sí que són propietat de l'ajuntament, però l'altra meitat són d'aquestes entitats que van néixer com a cooperatives de persones que volien construir les seves pròpies cases i també d’indústria que construïa habitatges per als seus treballadors. 

I avui?

— A canvi de fer les construccions, tenen una reducció d’impostos. Però han d’oferir lloguers basats en el cost. Avui és car construir, de manera que els lloguers nous no són barats, però en les construccions antigues el lloguer sí que és molt econòmic. I aquestes empreses guanyen diners, però ha de ser un benefici limitat. 

És difícil accedir a un habitatge públic?

— És molt fàcil complir els requisits, però hi ha molta llista d’espera, perquè els contractes són permanents i els pots passar als teus fills. A l’habitatge amb ànim de lucre limitat et demanen un pagament inicial, que després et tornen quan marxes, però que pot ser una barrera. Poden demanar 500 euros per metre quadrat. 

Quant costen els pisos?

— Els públics que son propietats del municipi son 8 euros el metre quadrat, els que tenen un ànim de lucre limitat, 8,8, i al mercat privat, 12 euros. Però s'ha de tenir en compte que és una mitjana, els contractes antics en el mercat privat son més barats, però els nous més cars, poden arribar a 20 euros el metre quadrat en algunes zones.

Però els sous també son més alts que a Barcelona...

— La mitjana és de 2.500 euros nets al mes.

Seria bona idea posar límits a la propietat?

— Si tens una propietat, també tens una certa responsabilitat envers la societat. I crec que una bona manera de regular-ho és gravant la propietat, i tenir un impost alt sobre la riquesa. En el cas de Viena, la clau de l'èxit és una combinació d'eines.

Veu factible mantenir aquest sistema d’habitatge?

— Ja ha anat canviant. Abans de l'any 94 tots els contractes eren indefinits, i es va desregular perquè poguessin ser temporals. Hi ha una regulació dels lloguers, però només s'aplica als habitatges construïts abans del 1945, de manera que cada vegada hi ha més pisos que s'escapen de la regulació. I a més, no hi ha sancions efectives per als propietaris quan no compleixen.

I és una preocupació a Viena, l’habitatge?

— Sí, i crec que és més difícil expressar les preocupacions que a altres llocs; hi ha molta vergonya. Sembla que si tens problemes per pagar el lloguer és culpa teva. I tampoc hi ha cap organització dels inquilins, de manera que si et passa alguna cosa, hi ha finestres de l’administració on pots anar, però no una organització on els inquilins parlin entre ells.