ENTREVISTA
Societat 31/12/2014

Helena Alvarado: “El nen sovint només és el símptoma del problema dels pares”

Helena Alvarado és una gran defensora de la teràpia breu estratègica per resoldre molts dels problemes en el desenvolupament infantil i juvenil. És a dir, analitzar el problema i gestionar un canvi ràpid. A més de psicòloga i pedagoga, s’ha de ser pràctica

Cristina Ros
4 min

En llegir el currículum d’Helena Alvarado descobreixes el seu interès per conformar una visió integral del món de les emocions, comportaments i expressions en la infància i l’adolescència. Nascuda a Buenos Aires (1972), crescuda a Barcelona i establerta professionalment a Mallorca, és una psicòloga eminentment pràctica. Tal vegada per això, entre les seves especialitats hi ha la teràpia estratègica breu i la resolució de conflictes. Després de treballar als hospitals de la Vall d’Hebron i Son Llàtzer, fa onze anys que va fundar el centre de desenvolupament infantil Creix, on es dóna resposta d’una manera integral a les necessitats de nens i adolescents i de les seves famílies en el camp de la salut i l’educació. Creix té seu a Palma i des de fa un temps també a Barcelona. A més, Helena Alvarado dirigeix l’àrea de psicologia d’OIDEA (Organització Internacional de les Dificultats Específiques d’Aprenentatge). Quan se li demana una paraula per aplicar en l’educació dels nens, sense dubtar diu “coherència”, però afegeix tot seguit “i seny”.

Si parla de coherència, ¿és perquè en troba poca en el dia a dia de la seva feina?

Cada vegada trobem més patologies en la infància, més fòbies, més pors, més angoixes i estrès. També trobem molts nens amb tics... Els pares estem molt angoixats pels fills i ells estan angoixats en bona part per culpa nostra. Moltes vegades el nen només és el símptoma del problema dels pares.

I quin creu que és?

Hi ha problemes molt diversos, però remarcaria que els models educatius actuals de superprotecció i permissivitat són molt nocius per als fills i també per als pares. D’alguna manera, contínuament estem dient al nen: “T’ajudo en tot perquè t’estimo, però també perquè et sento incapaç”. Volem treure de sobre del nen tots els problemes. I jo tenia un mestre que ens deia que el millor que podem fer pels nens és posar-los cada dia un problema.

Per als pares no sol ser agradable estar sempre a sobre dels fills, donant-los suport amb als deures, fent de xòfers per a les activitats, de dinamitzadors dels dies de festa... Per què es fa? Algú ho deu haver aconsellat, no?

És un corrent ideològic o cultural i la societat mateixa afavoreix aquesta actitud. Gairebé tothom s’ha arribat a creure que si no és el xiquiparc dels seus fills és un mal pare o una mala mare. Sembla una obligació organitzar-los la vida minut a minut. Aquesta realitat està generant mancances i patologies. Els nens han d’aprendre a estar sols, a estudiar sols, a ajudar a casa... Si no, el que passa és que tenen tics, falta de concentració i altres símptomes d’ansietat. En sortir de l’escola, els pares els porten a activitats extraescolars fins a les nou del vespre, i després encara han de fer els deures i dutxar-se, i sopar. Si a mi em fessin tot això no sé si tindria tics, però m’hauria tirat per la finestra.

Tot i així, ¿quants pares veu amb sentiment de culpa?

La majoria. Cal que ens traguem de sobre el sentiment de culpa. Els pares no s’han de sentir culpables, només cal que es responsabilitzin d’educar els nens en el respecte cap als altres, en els afectes i en la responsabilitat amb els estudis i a casa. Ens sacrifiquem massa per anar darrere dels fills. Tots ens hauríem d’alentir i prioritzar la necessitat dels adults per sobre de la dels nens. A més, això pot dur a la dictadura dels fills respecte als pares. I el problema no és tant que el fill et digui que ets un mal pare o una mala mare, el problema és que t’ho creguis.

Quin és el seu consell?

Cada cas té les seves particularitats, però en general els pares han de posar límits clars i precisos. Sense autoritarisme, amb autoritat i amb molt d’afecte. Parlem poc de les emocions i dels sentiments, i és molt important comunicar els sentiments en la família. No és tant què hem fet, sinó com ens hem sentit. Per començar, el joc de la rosa i l’espina és molt útil. Està molt bé saber quina ha sigut la rosa i quina l’espina de cadascú cada dia.

Què s’ha de fer amb l’addicció a la tecnologia?

Avui el mòbil és més addictiu que no l’ordinador o els videojocs, que també ho són. En tot cas, l’addicció a la tecnologia és una falta d’autocontrol davant el plaer que et dóna qualsevol cosa. S’ha d’establir un límit de temps i, si no, retirar-lo, perquè el temps que dedica un adolescent al WhatsApp, als jocs del mòbil o a les xarxes socials no el dedica a altres coses més importants, com estudiar. Ara bé, també hem de veure quin ús fem els pares del mòbil. Jo proposo una panera a l’entrada de casa i que tots hi deixem el mòbil a dintre per fer-li una ullada només de tant en tant.

Com es pot motivar un fill perquè estudiï?

És un fet intrínsec. Només es pot fer estudiant, fent un estudi actiu. Els pares podem estimular, però no és bo estar cada dia amb el fill per fer els deures. Després escoltes pares que diuen: “Hem suspès, i això que vam estudiar cinc hores”. Au, va! Qui ha de seure a la cadira i estudiar és el fill, i qui ha d’aixecar el cul de la cadira és el pare. A més, la sobrededicació dels pares pot tapar problemàtiques reals del fill i fer que a l’escola passin desapercebudes.

stats