Herta Däubler-Gmelin: “Als anys 60 Alemanya no era capaç d’abordar el nazisme”

Herta Däubler-Gmelin (Bratislava, Eslovàquia, 1943) va ser ministra de Justícia d’Alemanya entre el 1988 i el 2000, amb el govern de Gerhard Schröder, del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD). Va prendre algunes decisions que van provocar el rebuig de la ciutadania més conservadora. Es va atrevir a legislar la unió civil entre persones del mateix sexe i a ampliar el dret a la ciutadania alemanya. Ara ha vingut a Barcelona per presentar el documental Fritz Bauer - Death by Instalments, d’Ilona Ziok, dins el Festival de Cinema Jueu de Barcelona. Bauer (1903-1968) va ser el fiscal alemany que als anys 50 i 60 va sacsejar la societat alemanya amb la persecució del nazisme i la lluita contra l’amnèsia. Va impulsar l’extradició d’Adolf Eichmann (un dels responsables de l’Holocaust) a Israel i els judicis d’Auschwitz a Frankfurt. El 1968 el van trobar mort a la banyera. Mai s’ha aclarit si es va suïcidar o va tenir un accident. A Däubler-Gmelin i a Bauer els unia una gran amistat.

El 1962 Fritz Bauer va publicar l’assaig Sobre els orígens de l’acció nazi. Es va prohibir a les escoles. Helmut Kohl, que temps després seria canceller d’Alemanya, va dir a Bauer, en un debat públic, que era massa aviat per fer un judici moral sobre el nazisme. ¿Als 60 Alemanya no estava preparada per mirar al passat?

Kohl va atacar Bauer perquè volia tenir els vots de l’extrema dreta. El va atacar de manera desvergonyida i va defensar els juristes nazis perquè així esperava aconseguir més electors. Això ja denota quina atmosfera hi havia en aquell moment i les dificultats que va tenir Bauer. L’Alemanya d’avui no es podria entendre sense Fritz Bauer, però als anys 50 i 60 no estava preparada ni políticament ni sociològicament per abordar el nazisme. Va ser una època molt fosca i hi havia una gran tendència a la repressió. En aquell moment la majoria d’alemanys estaven convençuts que Hitler no era pas tan dolent. Bauer va ser un dels pocs juristes que es van atrevir a reivindicar justícia per a les víctimes del nacionalsocialisme. Es va esforçar molt perquè els crims d’Auschwitz fossin exposats davant tot el món.

Bauer defensava que una de les causes del nazisme va ser una massa de gent obedient, conformista i oportunista. ¿Ens hem alliberat de l’obediència automàtica que denunciava Bauer?

No conec cap país que s’hagi alliberat de tendències d’extrema dreta o autoritàries. A Alemanya, evidentment, encara hi ha gent autoritària que segueix idees d’extrema dreta. Tot i així, la reelaboració que hem fet de la nostra història ha sigut molt més intensiva i més a fons que altres països, com per exemple Espanya. Si una cosa podem aprendre de Bauer és que la democràcia necessita demòcrates i s’ha de lluitar en la defensa dels drets humans i del seu compliment.

Ha dit que la reelaboració de la història que ha fet Alemanya és molt més intensa i profunda que la que ha fet Espanya. ¿Com valora la llei d’amnistia del 1977, que no permet jutjar els crims franquistes?

La considero molt perjudicial. No és una decisió pròpia d’un estat de dret. I assumeixo que els joves espanyols es mostren igual d’insatisfets amb la llei d’amnistia del 1977 que nosaltres amb la societat alemanya dels anys 60. Crec que cap democràcia pot ser arrogant.

Espanya no ha fet mai un mea culpa com va fer Alemanya.

Hi ha moltes diferències entre el franquisme i el feixisme alemany. Una de les més importants és que Alemanya va ser derrotada de manera incontestable. Amb l’ocupació, els aliats van dur a terme una depuració. La desnazificació, però, va ser imprecisa i es van cometre errors que van fer que no comptés amb el suport de la majoria de la població alemanya. A més, cal tenir en compte que només a l’Alemanya Occidental hi havia 17 milions de desplaçats. La màxima preocupació era sobreviure. A tot això cal afegir-hi que la prioritat era fer front als comunistes. En cinc anys, la vella elit nazi -tret dels que van ser condemnats per crims greus de guerra- va ser reincorporada als llocs de poder. El 80% dels juristes que van exercir fins al 1956 havien estat actius durant el nazisme. I el grup dels juristes va ser el primer a posar-se al costat de Hitler, amb poquíssimes excepcions. Konrad Adenauer -el canceller d’Alemanya entre el 1949 i el 1963- va obrir els braços als vells nazis. Militant al seu partit, es convertien automàticament en demòcrates. En aquell moment, qualsevol que tingués una opinió diferent era acusat de comunista.

Últimament la figura de Bauer es torna a reivindicar.

S’han fet quatre pel·lícules i també s’han editat llibres sobre la seva figura. Hi ha una tendència entre els cineastes a reivindicar la responsabilitat de cada individu respecte a la societat en què viu. Hi ha una consciència clara que la democràcia no és en mans dels polítics, sinó de la societat civil. Amb la reunificació de les dues Alemanyes també van sorgir problemes nous. Es va saber, per exemple, que els òrgans de seguretat de la República Federal Alemanya no havien detectat un grup terrorista d’extrema dreta, l’NSU, i això va crear noves desconfiances. Cada vegada és més clar que la societat civil ha de vigilar les institucions.