L’inspector, el rol més desconegut a l’escola

A Catalunya hi ha 200 persones que assessoren, supervisen i avaluen el que passa als centres educatius

“Em veig obligat a comportar-me com un profe seriós i discret. Ràpid: obriu les llibretes, que l’inspector ja és aquí”. La frase, pronunciada per en Merlí, el professor de filosofia de la sèrie de TV3, als seus alumnes, evidencia la imatge de fiscalitzadors que persisteix dels inspectors d’educació. El cert és que, tot i ser una peça important en la comunitat educativa, la seva figura és molt desconeguda i estereotipada. Quines feines fan? ¿Es poden treure de sobre l’etiqueta de controladors? Durant les últimes setmanes de curs, l’ARA va acompanyar dos inspectors per saber quines tasques duen a terme.

Sònia Fernàndez Cuenca és inspectora des de fa deu anys i en fa quatre que treballa a Esplugues de Llobregat. Aquest matí té una reunió de traspàs a l’Institut Joanot Martorell perquè el director, José María García, es jubila i ha de passar el relleu a la que fins ara era la cap d’estudis, Laura Roig. La inspectora dona alguns consells -“Intenta prioritzar i delegar perquè no podràs implicar-te en tots els projectes ni anar a totes les reunions”- i marca reptes per al curs que ve: “Hem de pensar com consolidar que l’alumnat que va a l’escola a Esplugues continuï fent una opció pública al municipi a l’ESO”. La futura directora aposta pel projecte Sharing to learn, en què els alumnes de 4t d’ESO i 1r de batxillerat van a fer un voluntariat a l’Escola Joan Maragall per fer conversa en anglès amb els infants. “Els petits poden tenir referents i també un reforç”, defensa.

En la reunió, la inspectora els avança les dades de matrícula, que s’acabaran de tancar l’endemà, en la reunió de la comissió de garanties d’admissió. Presidida per la inspectora, també hi participen les direccions dels centres, l’Ajuntament, els EAP (equips d’assessorament psicopedagògic) i famílies. S’hi decideix, per exemple, com es reparteixen els nens amb necessitats educatives específiques als centres.

A Catalunya hi ha uns 200 inspectors -és a dir, un per cada 6.500 alumnes-, que ara mateix depenen del ministeri d’Educació. La seva feina està regulada per un decret de l’any 2000, que ha quedat caducat. De fet, la LEC preveu crear un cos d’inspecció propi. El Govern va anunciar fa mesos que aprovarà un decret per fer-ho, però han prioritzat altres mesures, com el decret d’admissions o el de concerts educatius.

Assessorar, supervisar i avaluar són les tres tasques incloses en el decret: els inspectors també valoren els interins o els funcionaris en pràctiques; és a dir, decideixen si un mestre és apte o no apte fent observacions a l’aula. “Quan els avaluo sempre els faig tres preguntes: què canviaries de la classe que acabes de fer, què t’aporta a tu el projecte educatiu del centre i què hi aportes tu”, explica la inspectora.

“El control és absurd”

De fet, la feina de control i vigilància és amb la que més s’identifica els inspectors, malgrat que Fernàndez diu que “ara ja no ens limitem a supervisar”. “El sistema ha desplaçat aquesta feina cap a altres figures, com les direccions dels centres”, creu Joan Josep Llansana, inspector a Sant Adrià de Besòs. “El control és absurd. És impossible vigilar tot el que passa a l’aula”, afegeix. Tots dos prioritzen les tasques d’assessorament i acompanyament.

El final de curs és un moment clau en aquest sentit. A l’Institut Escola La Mina es reuneixen els futurs tutors de 1r d’ESO, els EAP, el coordinador pedagògic i l’inspector per parlar sobre els alumnes que provenen d’una escola del barri i començaran secundària el curs que ve. “Us arriben cinc alumnes disruptius”, avisa. Se’n sap el nom i el cognom i coneix els seus difícils contextos familiars. I dona algun consell: triar tutors de primer amb experiència, separar els alumnes conflictius, crear una estructura interna per prevenir l’absentisme intermitent i fer aules reduïdes però a la inversa. “Aquí el gruix dels alumnes tenen necessitats. Hem de donar un suport específic als que tenen possibilitats acadèmiques”, diu.

Conscients de l’etiqueta que tenen, Fernàndez i Llansana busquen la manera de desfer-se’n. “La feina no és fàcil perquè no deixem de ser agents externs, però jo intento entrar al centre des de la prudència i el respecte a l’autonomia de centre. Sempre els dic que no vinc a fer cap imposició”, diu la inspectora. Ell hi està d’acord: “No es pot construir res des de la distància”.

El curs que ve serà de comiats: cada cinc anys -els que acaben en 0 i 5- hi ha rotació d’inspectors per no relaxar la vigilància. “Quan tens la confiança, hem de començar de zero”, lamenta el director del Joanot a punt de jubilar-se. “Jo l’hi vaig dir al conseller Bargalló, però ell em va donar raons que justifiquen el canvi: els centres necessitem saba nova”.

Més continguts de