“Els insults de «maricon» em van fer deixar la dansa, però l’assetjament seguia”
Un 80% dels alumnes han presenciat insults LGTBIfòbics i fins i tot pallisses, però només un 2% dels assetjats denuncien, segons la Taula del Tercer Sector
Barcelona“Tot va començar quan vaig començar a fer dansa, als 9 o 10 anys”, explica Jordi Navarro. “Fèiem les classes en un lloc que tenia una vidriera, i els altres nens es quedaven allà mirant-nos despectivament. Vaig començar a pensar que fer dansa no estava bé per a un nen”, recorda. El Jordi tria amb molta cura les paraules per explicar com el van assetjar, de petit, per ser homosexual. Ara, als 21 anys, té molt clar com va empitjorar el problema. “Després de les mirades despectives van arribar els rumors i els insults de «maricon», i això em va poder: vaig deixar la dansa i em vaig apuntar a tenis, però l’assetjament va continuar”, explica. “Pensava «Aguanta, Jordi, que això s’acabarà», però passaven els anys i no s’acabava mai”, recorda.
El cas del Jordi és, també, el de molts altres nens. L’assetjament escolar per orientació sexual, identitat o expressió de gènere és el principal motiu d’insult, burla o rebuig als centres educatius, segons l’últim informe de la Taula del Tercer Sector, que es farà públic dimarts. L’estudi recull -a partir d’una mostra qualitativa de 300 estudiants d’institut- que el 80% de l’alumnat ha presenciat insults cap a persones LGTBI i un 12% reconeix haver-los dut a terme. Un 20% diu haver presenciat directament violència física i un 2% admet haver-la infligit. Entre les agressions més subtils, gairebé set de cada deu han presenciat rumors o comentaris pejoratius i un 12% reconeix haver-los fomentat.
Tot i això, aquest tipus d’assetjament poques vegades surt a la llum. Encara és una realitat invisible: només el 2% dels casos denunciats a l’Observatori contra l’Homofòbia (OCH) són en l’àmbit escolar. Els autors de l’informe creuen que el motiu és que, en el cas dels infants, la problemàtica es torna “molt més complexa” -sobretot fora de l’entorn escolar, on l’assetjament pot continuar sense control, com li va passar al Jordi- i es viu en silenci.
Sis anys de patiment en silenci
“El més normal és ocultar-ho i crear-te un personatge que s’assembla al dels altres, fins i tot actuar com una persona masclista i homòfoba”, corrobora el Jordi, que afegeix que va ser la seva manera de “protegir-se i sobreviure”. Ara, als 21 anys, celebra que ja no té problemes per explicar el que va passar, sobretot si això pot ajudar nens que ara passen pel mateix.
En el seu cas, l’assetjament es va produir fora de l’escola, durant les activitats extraescolars, i es va allargar sis anys. Durant aquest temps va patir burles, insults, agressions físiques com escopinades i fins i tot cops, i va caure en conductes que el van portar a flirtejar amb la marihuana i les autolesions. “Intentava encaixar en algun grup”, justifica. Mai va explicar res, ni als seus professors ni als seus pares, i va buscar les seves pròpies solucions. “A casa deia que m’havia posat en un embolic jo sol perquè havia pres la nòvia a algun dels nens”, reconeix. “I als nens [als agressors] els vaig arribar a dir que ja m’havia penedit d’apuntar-me a dansa, però tampoc em feia petit: els plantava cara -admet-. No demostrava mai que m’afectava: sempre em feia el fort”.
El Jordi explica que va assumir de molt petit que la seva orientació sexual estava “mal vista”. “Recordo preguntar què volia dir l’insult «maricon»:la resposta em va fer veure, inconscientment, que la meva condició sexual s’utilitza despectivament”, relata. “Sembla que no, però les expressions que s’utilitzen a l’escola fan molt de mal”, reflexiona. A la preadolescència ell es va arribar a convertir en “el que tenia més nòvies” i en el més “ fiestero ”. “Et preguntes per què no estàs dient el que et passa i és perquè no ho acceptes, per no preocupar -reflexiona-, per moltes coses”.
Un final de pel·lícula
Els autors de l’informe conclouen que l’assetjament per LGTBI-fòbies es cronifica per les dificultats de comunicació pròpies de l’edat, la normalització de l’homofòbia o la por a les represàlies o al “contagi de l’estigma” que tenen els altres alumnes. I recomanen no tractar-los com a “problemes individuals”. També calen referents i xarxes de suport. El Jordi va trobar els seus als 18 anys: “Vaig veure una escena a la sèrie Merlí on un noi gai pujava a la taula, a classe, per dir-ho en veu alta i acabar amb els rumors”, explica amb un somriure. Aquella nit va devorar “moltíssims capítols” i l’endemà ell va fer el mateix a classe. “Fins i tot vaig projectar a la pantalla una foto amb la meva parella”, diu rient. Aleshores el Jordi ja feia dos anys que estudiava a Barcelona, allunyat dels que l’havien assetjat. Un gest que va servir com a desllorigador: el mateix dia, a la nit, ho va explicar tot als seus pares i, poc després, va participar en un programa de cites a la televisió. “Així ho va saber tot el poble de cop”.
Les xifres d’una problemàtica invisible
L’estudi de la Taula del Tercer Sector assegura que l’assetjament escolar per orientació sexual, identitat o expressió de gènere és el primer motiu d’insults i rebuig als instituts. Un 20% dels alumnes admeten haver vist, fins i tot, pallisses.
Tot i que aquest tipus d’assetjament és molt comú als centres educatius, del total de denúncies que rep l’Observatori contra l’Homofòbia, actualment només el 2% són en l’àmbit escolar. És una problemàtica invisibilitzada i normalitzada.
