Societat 15/11/2015

Israel Ruiz: “Volem estudiants que estiguin entusiasmats pel que facin”

Entrevista al vicepresident del Massachusetts Institute of Technology (MIT)

6 min

Què n’ha après el MIT de la crisi?

Hem après que tenir liquiditat és cabdal. Un terç del nostre pressupost anual està finançat pels mercats financers, a través dels diners que tenim invertits, que són l’acumulació dels últims 50 anys de donacions d’exalumnes i d’amics del MIT. Ens donen una estabilitat i una flexibilitat que quan les coses van bé ens permeten invertir en recerques per a les quals potser no trobaríem finançament o finançar matrícules dels estudiants (que representen el 14% dels nostres ingressos). Amb la crisi vam perdre el 20% del valor del mercat, cosa que representava una pèrdua d’uns 120 milions anuals. Vam necessitar temps per ajustar el pressupost sense fer mal a les ciències, a la recerca i a la institució d’una manera profunda.

Ara parlem de la nova política. ¿Hi ha una nova universitat?

El que et puc dir és que hi ha un nou MIT. Per exemple, a les plataformes de contingut de l’educació online, l’any 2011, just sortint de la crisi, hi vam dedicar 30 milions de dòlars, i avui estan arribant a més de 9 milions de persones. Vam dissenyar una educació molt més enfocada a l’emprenedoria pràctica, o sigui, a la visió de l’enginyeria de treballar els problemes.

¿Els tutorials a la xarxa acabaran substituint les classes presencials?

Això ho hem desmentit de manera bastant rotunda. L’aprenentatge socràtic de discutir una qüestió com estem fent tu i jo seria molt mes difícil per Skypesi tu fossis a Barcelona i jo a Boston. Reconeixem que l’experiència educacional es produeix en residència, que necessita laboratoris que és molt difícil reproduir online. Això sí, la plataforma online ens dóna llibertat d’horaris, llibertat d’accés, una globalització, una penetració en el mercat global, una adequació, una personalització. Podem avançar els continguts de manera que ara et podem dir: “Mira’t això al YouTube o en aquesta TED conference, i després vine a classe i farem la sessió de laboratori”. Quan això ho fan professors que ho saben integrar tot, el procés educatiu s’accelera. Tenim exemples molt curiosos, com el d’un noi de Mongòlia que va fer el primer curs que vam posar online. S’hi van apuntar 150.000 persones de tot el món. Aquest noi va muntar el seu laboratori i la seva granja a Mongòlia, demanant les peces per internet. Aquest noi ara mateix és al MIT des de ja fa tres anys, es graduarà l’any que ve. En tota la historia del MIT, fundat el 1861 (fa 154 anys), abans d’ell havíem graduat cinc persones de Mongòlia. En el primer curs online en teníem nou. Al MIT hi demanen l’ingrés unes 20.000 persones i n’hi entren unes 1.000, i n’hi ha 5.000 o 6.000 que tenen el nivell. No volem que acabi sent una loteria. I en part, gràcies als cursos online, podem educar-ne més.

Vostè ha treballat a Nissan. Del que li ha passat a Volkswagen, quina lliçó en treu?

Doncs que el millor aprenentatge és el dels valors d’una cultura, sigui empresarial, educativa, familiar o de país. Si no s’inculquen, i des de dalt no es modelen, acabes tenint gent amb por que no avisa que s’està actuant malament, o avisa però llavors se l’aparta, i això crea una cultura perversa. Ha passat a Volkswagen i va passar a Enron.

I a Wall Street. Segur que han estudiat en alguna escola de negocis, però els valors devien ser la maria.

Si s’han ensenyat, ha sigut amb menys èmfasi del que calia. Tinc la sort d’anar pel món força sovint i hi ha com un sentiment generalitzat que la tecnologia ens obre moltes portes però que, en realitat, pot provocar l’efecte invers: de tancament i de creació de desigualtat. Cal un comportament ètic en paral·lel al progrés científic. Els avenços científics poden ser genials, però cal que hi hagi una regulació ètica perquè no ens perjudiquin.

¿La revolució digital no ens hauria d’estar portant més creixement econòmic real? Avui dia fins i tot un taxista veu amenaçat el seu lloc de treball.

Vejam, la idea d’educació segons la qual estudies durant 18 anys, o estudies quatre anys a la universitat, i ja en tens prou, per a mi, s’ha acabat. Si anessis al metge i et digués que es va llicenciar el 1970 i no s’ha posat al dia, t’aixecaries i n’aniries a veure un altre. El que passa ara és que els avenços ens estan portant a uns cicles econòmics més curts i el proteccionisme és una defensa natural de l’home. Una resposta bona podria ser: per què no ens convertim en els que intentem inventar què és el que ve després? La tecnologia i el progrés no els podem parar i regular. Si ens haguéssim quedat amb la mentalitat de la Revolució Industrial, encara viatjaríem en carrosses i no en cotxes. I els que conduïen les carrosses es queixaven. En el cas dels taxistes (per seguir el teu exemple), crec que hem de donar-los una sortida. No vull dir subsidis. Pot ser una educació transitòria per anar a altres objectius. Hi ha altra gent que proposa altres models, com ara treballar menys i compartir més. Crec que això està tot per explorar.

Quina dificultat trobaria algú que et digués: “M’agradaria estudiar al MIT”?

Tinc gent que ve i em diu: “Conec un nen o una nena o conec algú que té un talent espectacular”. Bé, nosaltres volem el diferencial de talent del noi de Mongòlia. A algú que ho té tot i que és brillant li costa menys que a algú que no té res i que és brillant. Volem estudiants que estiguin entusiasmats pel que facin, sigui el que sigui: la recerca dels planetes de fora la Via Làctia, la química a nivell molt fonamental o muntar una empresa de drons per portar medicaments. Els seus projectes, al final, et donen una visió de l’interior d’aquests individus. Sovint tenim mil nous estudiants i de tots en podries escriure una bona història.

A Amèrica teniu el debat de si encara té sentit endeutar-se per pagar la carrera, perquè ha deixat de ser cert que amb un bon títol universitari acabis tenint sempre un bon sou.

És veritat, però crec que s’ha d’entendre quin és el model que està en crisi. Com saps, l’oferta universitària dels EUA és molt diversa, des d’una universitat amb ànim de lucre que et ven un cert títol i nom fins a una universitat del nostre tipus, sense ànim lucre, que té la sort de disposar de recursos perquè si la persona que té mèrits no té possibilitats econòmiques no hagi de pagar. La majoria del que tu m’estàs dient està concentrat en aquestes universitats amb ànim de lucre en les quals s’imparteixen titulacions per a les quals probablement no hi ha mercat.

Quan baixes de l’avio aquí a Europa, ¿et trobes amb un pessimisme ambiental que no trobes als Estats Units?

Sí, l’estereotip general és correcte. Potser en àmbits educatius, amb gent jove o investigadors, les diferències no són tan grans, hi ha empenta. La diferència és la dificultat que tenen per arribar a tirar endavant els projectes. Dificultats de finançament o coses tan senzilles com saber qui és la persona amb qui s’ha de parlar per fer el segon pas. En tot això, aquí encara som més immadurs. No tenim la tradició de fer-ho.

Al Renaixement ho vam fer, i als inicis del segle XX, també.

Ho tenim una mica rovellat, i en això la immigració va a favor del model americà. Sempre ve gent que es vol menjar el món. La persona que emigra té el tarannà d’aquell que aspira a millorar. A Europa, normalment, sempre diem les raons per les quals una cosa no passarà, més que no pas què cal fer perquè passi.

Què el faria tornar a Catalunya?

Sempre dic que vaig prendre la decisió i vaig marxar d’aquí quan no estava ni de moda marxar. Vam prendre una decisió familiar de marxar amb la meva dona i ens ha sortit bé, hem superat les expectatives en moltes coses, i estem molt agraïts per això. Puc ajudar molt més el país des d’on sóc que tornant.

¿El seu objectiu és la presidència del MIT?

No, no hi arribaré pas, per ser president has d’haver portat un camí de professor més acadèmic que no pas el meu. De fet, el president és curiós perquè és veneçolà. És l’única universitat americana que té un president llatinoamericà, i crec que diu molt de la nostra universitat. Però, vaja, el meu camí passa per liderar altres projectes estratègics del MIT, no pas arribar a ser-ne president.

Vaig llegir que sovint té la impressió que està envoltat de gent amb més talent que vostè.

Sovint? Sempre! És impressionant i alhora fascinant. Però el més important és que això val per a tothom, per al professor que té el premi Nobel i per a l’estudiant que entra al primer curs. El valor és molt present en l’ADN de la nostra universitat: valorar qui ets per la contribució que ofereixes. Si no contribueixes en res, seràs exclòs ràpidament, seràs filtrat pel sistema. Si tens la capacitat de comunicar, de liderar la gent, això és el que compta al MIT. Ens considerem una meritocràcia en aquest sentit: vals en funció de les idees que tens. De fet, allà sóc l’Israel, no el vicepresident. Crec que ningú sap quin títol tinc.

stats