Joana Biarnés: “Els grisos no m’admetien el carnet de premsa per ser dona, però feia fotos igualment”
Pionera Va ser la primera fotoperiodista de l’Estat i per la seva càmera ha passat tota la ‘beautiful people’ dels 60 i 70. El 1985, cansada dels canvis en el sector, va vendre les càmeres i va obrir un restaurant d’èxit a Eivissa. Ara un documental recupera la seva carrera
Tinc la sensació de fer un espòiler, però des que conec aquesta història em crema a les mans i no puc evitar compartir-la. El mateix els va passar fa dos anys al fotògraf Cristóbal Castro i al periodista Jordi Rovira quan van visitar per primera vegada la casa de Joana Biarnés (1935) a Viladecavalls, al costat de Terrassa, i van descobrir el seu arxiu al pis de dalt. Fotos de Dalí, Nureyev, Polanski, Orson Welles, Serrat... Tota la beautiful people del destape i la Transició. Ella era la noia que havia retratat els Beatles a la seva habitació del Palace quan van visitar per primer cop Barcelona! Per què ningú coneixia la seva obra? Sense ser-ne conscient i obrint-se pas amb tenacitat en un món d’homes, Juanita Biarnés s’havia convertit en la primera fotoperiodista de l’Estat. Tres dècades després, igual que va passar amb Sixto Rodríguez a Searching for Sugar Man, la seva trajectòria quedarà immortalitzada en el film documental Una fotògrafa entre homes.
¿Li va sorprendre que dos desconeguts volguessin treure la pols a les seves fotos?
No, però és cert que no els donava cap valor. N’havia destruït moltes amb la trituradora de papers perquè em feien nosa. Jo ja em veia fora de tot. Llavors el periodista Jordi Rovira va venir amb l’Óscar Moreno i el Xavier Baig. Els vaig ensenyar les fotos: Welles, Cristina de Baviera, Jackie Kennedy, Louis Armstrong, Dalí -un gran amic-, Orson Welles, Roman Polanski, els Beatles... El més bonic era veure’ls les cares, al·lucinaven. I així va començar.
¿Se li ha fet gros o ha sigut un retorn dolç als orígens?
Sempre he dit que hi ha dues classes de vitamines, les que m’han d’ajudar a passar el pas dels anys i la vitamina de la feina feta. Una feina que ara em dóna alè i força.
I també la Creu de Sant Jordi l’any passat. S’ho esperava?
La veritat és que no, fins al punt que vaig confondre el conseller de Cultura, quan em va trucar, amb el carnisser, perquè esperava una comanda. Pensava que feia broma.
Primera fotoperiodista a l’Estat. ¿Era conscient d’aquest títol quan va començar?
No. Però sí que era conscient que entrava en un terreny de fotògrafs homes. El meu pare, que també era fotoperiodista, em va advertir que tindria problemes, i que l’única manera que tenia de guanyar era fent-me respectar professionalment amb molta honestedat i lluita.
Quan va ser el primer xoc amb la realitat masclista del moment?
Quan vaig fotografiar un partit del Barça per primer cop, quan encara jugava a l’estadi de les Corts. Devia tenir uns 16 anys, anava amb faldilleta i em vaig posar al costat de la porteria amb la resta de fotògrafs. “ Se tiene que marchar de aquí! Usted es una mujer y esto es para fotógrafos ”, em va dir l’àrbitre mentre el públic xiulava i em deia que me n’anés a fregar plats. De tot, menys maca. Vaig persistir i el partit va començar amb mi fent fotografies.
Ser dona, però, també li va obrir moltes portes amb els famosos. Va saber fer valer les seves armes.
Sí, això sempre ho he dit. Seria fàcil només parlar de les dificultats que vaig tenir per part del govern franquista. Els grisos no em reconeixien el carnet de premsa per ser dona, però jo seguia fotografiant. I mira que el carnet de Pueblo, per al qual treballava, llavors tenia molta força.
¿Si no hagués sigut dona no hauria pogut retratar els Beatles?
Jo penso que no. Primer, tenia la confiança de l’empresari que els organitzava la gira, que em va donar un bitllet d’avió per anar amb ells de Madrid a Barcelona. Em van enxampar fent-los una foto des del lavabo de l’avió, però ja la tenia. I després, com que m’havien vist, quan vaig pujar per l’ascensor de servei fins a la seva planta al Palace i vaig trucar a la porta de la seva habitació, em van deixar entrar perquè semblava una fan. I els vaig poder retratar durant tres hores!
Què passa el 1985?
Abandono el vaixell del fotoperiodisme perquè veig que ve una marea que no seré capaç de capejar, que no estic capacitada per guanyar-me la vida amb mentides, falsificant notícies... El director d’una revista em va rebutjar un reportatge que havia fet d’un home que havia superat un càncer de gola i ajudava la gent amb la mateixa malaltia a superar-la. “Això no ven, Juana”, em va dir amb un menyspreu absolut. “I què ven?”, vaig respondre-li. I m’ensenya unes fotos de la Lola Flores i la Lolita vestides de Reis Mags. A partir d’aquell moment em va entrar una fredor, un fàstic... No podia continuar guanyant-me la vida amb això.
I va aferrar-se al do de la seva mare.
Jo sempre he sigut de blanc o negre, i l’endemà em vaig vendre totes les càmeres. I vaig tirar de passions. Sempre n’he tingut dues a la vida. Bé, tres: el fotoperiodisme, que venia del meu pare; la cuina, que venia de la meva mare, i el Jean-Michelle, el meu marit [excorresponsal de la revista París Match ]. Ell també va deixar-ho tot i vam decidir obrir a la nostra casa d’Eivissa el restaurant Ca Na Joana, que no vam tancar fins al 2007. Si fins llavors tota la gent que havia retratat ja venien a casa a menjar de franc, ara ho farien pagant.