Joan Colomo: "En la música, com en el teatre, la precarietat és endèmica"

Cafeteria Porto Bello de la ronda Sant Pau. Envoltats d'avis, Colomo, un dels músics del moment, demana un carajillo de rom Pujol. És un gamberro amable. Assegura que s'ha dutxat expressament per fer-se la foto.

Com t'ho fas per viure exclusivament de la música?

És qüestió de necessitar poc. Si tingués fills, no m'arribarien els ingressos. Faig moltes petites feines. Hi ha grups que toquen sempre amb la banda; jo també puc tocar sol en actuacions en què cobro poc. I no em permeto luxes, més enllà dels carajillos. Visc de fer concerts i de tocar jo sol. Ara afloren els cantautors o les bandes de dues persones perquè és menys car que moure una banda.

Vivim el millor moment de la música catalana, però, en recursos, ¿estem pitjor o millor?

Als 90 n'hi havia uns quants que s'enduien tot el pastís. Ara s'ha diversificat tot, també hi ha més públic i els mitjans són més i hi sortim més. Però en la música, com en teatre, la precarietat és endèmica. La majoria no té possibilitat de viure bé.

El finançament del teu últim disc és el micromecenatge de Verkami. Tot i negar que sigui almoina, ¿no és trist dependre de la bona voluntat?

Has d'anar a demanar a qui t'ajuda. El micromecenatge és com demanar un avançament a qui consumiria el teu producte, no ho fan a canvi de res.

Per què no exportem a l'estranger més música catalana?

Hi ha el factor regional. Ens mirem molt el melic i estem molt contents del que fem, però això no vol dir que es pugui exportar. Però sí que hi ha gent que fa coses exportables, i s'ha exportat: Delorian per exemple fa sold out en un concert als Estats Units. L'ICIC és a totes les fires del món amb el segell Catalan Music, però potser aquestes coses en l'àmbit institucional no serveixen gaire. Les creacions en català ja és difícil que surtin cap a Espanya. També moltes discogràfiques no saben com obrir mercat, o no se'ls ha acudit. Fins ara érem nosaltres qui importàvem.

Núria Muntaner, del segell Sones, em va dir que a Espanya creix la demanda de música en català. ¿Tu ho has viscut, això?

Els fenòmens Antònia Font i Manel hi han ajudat. Hi ha més mitjans que ens fan més cas. Jo he fet una gira per Andalusia i la gent se sabia les lletres i mirava de cantar en català. Però també és una mica engany, perquè Manel omple una sala de concerts a Madrid, però m'agradaria veure quants del públic eren catalans.

¿Falta esperit crític, rebel, en el món de la música davant la crisi?

Això inevitablement canviarà d'aquí poc. Una cosa és quan una crisi t'afecta directament, i ara els cantants catalans de classe mitjana es veuran afectats. De l'any passat a aquest començo a sentir molta gent que avisa d'una baixada enorme d'ingressos. Això es notarà en el missatge dels músics. Ara, és molt lícit no entrar a cagar-se en tot.

Què és més profitós, fer festivals amb grups locals, com el BAM o el Mercat de Música Viva de Vic, o festivals amb estrelles internacionals?

Si penses en l'empresa privada, si perds diners amb un estranger que et costa una milionada, perds molts diners que no perdries amb artistes d'aquí. Però també és l'estranger famós qui pot omplir una sala. Ara bé, si l'any passat venies tantes entrades, ara en vens la meitat.

Què aconsellaries a un governant per evitar que projectes com el Primavera Club marxin de Barcelona i Madrid cap a l'estranger?

Els polítics estan al poder gràcies a uns votants, i viuen en el pànic constant per mantenir l'electorat. Igual que la Comunitat de Madrid inverteix en toros, no veig estrany que l'alcalde de Barcelona i el seu partit no tinguin cap interès en un festival que no els és afí; estic convençut que ajuden sectors més afins. Si no és així, posar traves a un projecte que porta diners a la ciutat és no tenir gaire vista.

Què cobra un músic pels drets d'autor en l'era d'internet?

Els ingressos de drets d'autor els rebo de la SGAE, separats per procedència: drets de còpies de CDs, drets per entrades venudes, drets per reproducció en mitjans i finalment les descàrregues digitals i plataformes online . Aquests últims són miserables: en un any, no ho sé, 11 euros, 8 euros, misèria. No t'especifiquen de quantes reproduccions parlem. La discogràfica contracta una editorial digital, que contracta la plataforma. Hi ha mil intermediaris i no t'informen de qui es queda què.

No et noto gaire preocupat per això, tot i que segurament milers de persones t'escolten diàriament.

Al final ja no et queda fe. La teva cançó sona en un bar, en una perruqueria, i mai he vist que m'especifiquin on i quan s'han escoltat. No se'n fa el seguiment i tots aquests diners van als músics que més generen. Esclar que hi ha milers d'escoltes de les meves cançons, però tenir el teu disc a Spotify és una eina vital per tenir públic als concerts.

Per la situació que descrius, potser s'entén que hi hagi artistes que acceptin fer anuncis per a bancs. ¿Tu ho faries?

Depèn del maletí que m'oferissin ho faria! Però em preocuparia i em sobtaria que un banc em vingués a buscar. Em crearia mal rotllo. Però si no pots amb ells, uneix-t'hi!