María José Méndez: "Si m'haguessin fet les proves quan tocava, potser no tindria càncer de mama"

BarcelonaMaría José Méndez viu a Sevilla, té 61 anys i, després d'una operació exitosa, segueix a l'Hospital Universitario Virgen Macarena un tractament hormonal contra el càncer de mama. Des de la mamografia del programa de prevenció que va detectar que alguna cosa no anava bé fins que li van fer més proves per diagnosticar-li la malaltia van passar sis mesos. Ara, a través de l'Associació de Dones amb Càncer de Mama (Amama), s'ha trobat amb altres dones afectades pels errors i retards en els cribatges del programa de detecció precoç a Andalusia.

Vostè és una de les dones que s'estan agrupant per denunciar els errors en els cribatges de càncer de mama. Com va ser el seu cas?

— Havia tingut problemes des de jove. Amb 36 anys em van treure un tumor del pit. Per sort el van trobar a temps i no hi havia cèl·lules malignes. Quan en tenia 38, em van treure l’úter per problemes de nòduls. Em feien seguiment més o menys regular, i a partir dels 50 anys vaig entrar al programa de detecció precoç. Em van anar cridant cada dos anys per a una mamografia. Normalment, et diuen que si en 10 o 15 dies no t'han avisat pels resultats és que tot està correcte, però al cap d’un mes, com a molt, solia arribar una carta en què s'indicava que no hi havia cap imatge que fos susceptible de més revisió. Així va ser durant tots aquests anys. L'última que em va sortir sense problema va ser el 2021.

I després?

— El 12 de desembre del 2023 em fan la mamografia de cada dos anys. Em quedo molt tranquil·la perquè no rebo carta ni cap trucada. Penso que tot està bé, com sempre. Quina va ser la meva sorpresa? A finals de maig del 2024 rebo una carta en què se m'indica que s'ha vist una imatge dubtosa el 2023 i que m'han de fer proves complementàries. Deia que no m’alarmés, però si et posen en una carta que no t'alarmis, és el primer que fas. En la mateixa carta ja em donaven cita per a les proves, exactament per al 7 de juny del 2024. És a dir, van passar sis mesos des que em vaig fer la mamografia fins que em van fer la primera prova complementària.

Què va pensar quan va rebre aquesta carta?

— Imagina't l'ansietat, l'horror de la desinformació. Si m’haguessin avisat abans… Quan vaig arribar a la primera prova complementària em van fer una mamografia i una ecografia. Tot el mateix dia. Evidentment, m’ho detecten, però la radiòloga no em diu res. Elles són molt humanes, tot el personal que m'he trobat en la meva malaltia ha estat absolutament empàtic i meravellós, però tu notes que passa alguna cosa, encara que no t'ho vulguin dir. Em diuen que m’han de fer una biòpsia, i que normalment triguen un mes a donar els resultats.

¿En aquest cas els resultats van arribar a temps?

— Sí, al cap de 10 dies ja em van cridar des de l'hospital, i em van comunicar que tenia càncer de mama. En aquell moment et planteges: "Si les proves me les haguessin fet just al cap d'un mes de fer-me la primera mamografia al desembre, potser no tindria càncer de mama, hauria tingut un petit nòdul que m'haguessin pogut treure i punt final". La meva vida no hauria fet un tomb d'aquesta manera, perquè jo ja no soc la mateixa persona que era.

¿Aleshores ja va plantejar-se que podia anar més enllà d'un error puntual?

— En aquest moment no et planteges res. És com si et piquessin amb un mall al cap. L'única cosa que penses és sobreviure. Ets davant d'una malaltia que desconeixes, davant d'un procés del qual tu no tens ni idea de com sortiràs, i d'uns tractaments que no saps com aniran i que desconeixes totalment. Aquí no et planteges si això ha estat un error o no. El que vols és sobreviure. Jo em vaig acostar a l'associació Amama arran de la meva malaltia per una qüestió de suport. Dones que passen pels mateixos processos. Ningú, per més que ho digui, t'entén si no passa pel mateix. Va ser més endavant que ens vam posar en marxa per denunciar els casos en què consideràvem que s'havia comès una negligència. Nosaltres no som polítiques, no ens importa si hi ha el PP, el PSOE, o qui sigui. El que volem és que això s'arregli. La nostra lluita és per les dones. Per la meva germana, per les meves filles, per les meves nebodes, per les meves cunyades, per totes les meves amigues, per totes les dones que tenim al voltant.

Com ha estat aquest any i escaig des que li van donar el diagnòstic?

— Després de l'operació, que gràcies a Déu va sortir bé, em van sotmetre a radioteràpia i després durant cinc anys he d'estar amb un tractament hormonal. Me’n queden quatre i els efectes secundaris m'estan fent pols. M'està destrossant els ossos, tinc uns dolors articulars brutals. També estic tractant-me en salut mental. No només per la depressió i l'ansietat; és que jo ja no soc la mateixa. He perdut la capacitat de concentració, la memòria la tinc fatal. Jo era responsable de recursos humans d'una empresa i sé que no podré tornar a treballar, independentment que compleixi els 62 anys d'aquí tres mesos, perquè no tinc capacitat. Aleshores penso: "Si aquestes proves en lloc de trigar sis mesos, que és inhumà, me les haguessin fet just al cap d'un mes, que és quan havien d'haver-me-les fet, possiblement jo no hauria hagut d'estar sotmesa a tot això".

¿Algú li va donar una explicació pel retard en el resultat?

— No. De fet, quan la cirurgiana em dona la notícia que tinc càncer de mama, i li explico que havien passat sis mesos des de la mamografia de cribatge fins a les proves complementàries, ella se sorprèn moltíssim. Se sorprèn per a malament. I em diu: "No et preocupis, això ho solucionarem tan ràpid com puguem". I, efectivament, va ser tot molt ràpid. No sé d'on procedeix l'error, només sé que no pot tornar a passar. A les que estem afectades, que som moltíssimes, ningú ens retorna la nostra vida. Ni a les que han mort, que ha estat encara pitjor, ni a les que han tallat els pits. No sé qui, però el que volem és que això se solucioni, que no li torni a passar a cap dona. Que els protocols que es posin en pràctica, no que existeixin, sinó que siguin reals. En un mes han de donar la resposta i fer les proves complementàries. Perquè el temps per a nosaltres és qüestió de vida o no vida. I jo soc una de les afortunades, perquè t'ho estic explicant.

Què ha sentit al veure que hi ha tantes afectades?

— Molt de dolor, sobretot, i molta impotència. He plorat molt amb les meves companyes. Ha estat molt traumàtic. No només per reviure la nostra malaltia, sinó per adonar-nos que podríem no estar així. Potser no en tots els casos s'hauria evitat el càncer, però ara mateix hi ha moltes dones a qui han fet mamografies fa un any, sis mesos, vuit, que estan amb una angoixa en què no vull ni pensar. Pensar que elles creien que no tenien res i ara es plantegen si en tenen i no els ho han dit, és terrible.

Què li agradaria que passés ara?

— Que demà mateix la sanitat es posés en marxa i immediatament comencessin a fer ecografies i biòpsies a les dones que ho necessitin. Que no esperem, que el temps és vital. Si han de contractar radiòlegs, que en contractin, que els busquin sota les pedres, però que ho facin. Vull que es facin les proves, que el cribatge es continuï fent i que la detecció precoç del càncer de mama sigui real. Parlem de vida o mort. De bona vida o molt mala vida, que és la que tenim la major part dels pacients oncològics.