Laura Restrepo: "Ens han fet creure que democràcia i capitalisme van de bracet"

La María Paz arriba des de Colòmbia i sense papers als Estats Units, seguint el Somni Americà. Un cop a la terra promesa, veu que l'ideal està podrit. Laura Restrepo tatua en la pell d'aquesta immigrant i la seva família la deriva d'Occident.

Què la porta a escriure la novel·la?

La preocupació que ha despertat la fi del Somni Americà i l'angoixa que provoca preguntar-se què vindrà. La caiguda d'una manera de viure i la necessitat de començar un altre camí que no sabem on ens portarà. Aleshores va arribar la imatge concreta que va fer detonar la història. A Tijuana, uns nois de barriada em van explicar que el seu esport preferit era agafar una pilota de futbol, creuar la frontera amb tots els riscos que això implica, fer un partit a la part nord-americana i tornar. Aquesta irreverència burleta era el to que volia per a la meva història. Les peregrinacions per trobar una vida millor són una aventura molt dura però amb una part de repte.

Les protagonistes són dones. ¿És una casualitat?

He vist moltes zones de migració i la resistència femenina és inversemblant. La urgència per trobar un lloc on la vida sigui possible, o almenys on es pugui lluitar per tenir-ne una. La migració em fa pensar en una dona amb fills. La càrrega per a elles és brutal, perseguides com a dones i amb la necessitat de respondre primer pels seus abans que per elles.

Descriu com el Somni Americà va morint de generació en generació.

És el signe dels nostres temps. La mare, la Bolivia, arriba als Estats Units somiant en les promeses del nord. Després de cinc anys trencant-se l'esquena aconsegueix portar-hi les seves filles i tot just aterrar s'adonen que res del que els havia explicat la seva mare es compleix. No tenen ni cotxe ni casa. El somni de la mare va ser arribar i el de les filles és fugir.

No és només el Somni Americà el que s'ha trencat.

El desencís és global. Estàvem en una bombolla que veia els mercats com una mena de divinitat que ho solucionava tot. D'alguna manera es partia de la base que democràcia i capitalisme anaven de bracet perquè tothom tenia un futur al davant. I mira, ni futur, ni benestar, ni sostre, ni educació ni res. Els carrers són plens de joves esperant a veure què s'inventen ara.

¿Creu que busquem una altra il·lusió, un altre miratge?

D'això ja n'hem tingut prou. No sabem ben bé cap on anem però intuïm per on passa el camí, i no és per la via del lucre ni la competència. Necessitem solidaritat, un món més humà, basat en les relacions interpersonals, i no en la confiança cega en entitats abstractes que al final han actuat només en benefici propi. Hem de creure en els amics, la família i els companys de feina.

I creure també en els que vénen de fora, pel que diu al seu llibre.

Sí, i no és que hagi volgut fer la dicotomia hispans bons, gringos dolents. He intentat mostrar el procés del drama que suposa el xoc cultural i la dificultat de coneixe's. Mires l'altre amb recel, et sembla estrany, menja coses que tu no tocaries... Però els meus personatges acaben veient que la sortida arriba quan treballen junts.

S'estan invertint els termes? El sud es buscava la vida al nord i ara molts europeus marxen a l'Amèrica Llatina.

Jo vaig viure a l'Espanya del destape. Per mi era sinònim de joventut i llibertat, la confiança d'estar construint alguna cosa nova. I de cop va arribar l'Espanya muntada sobre la il·lusió del benestar, que girava l'esquena a l'Amèrica Llatina, al tercer món . Ara torno a veure els espanyols abocant-se al món, amb el convenciment que o ens salvem tots o ens enfonsem junts. Tancar-se al Primer Món i girar l'esquena als altres és una utopia. Cada cop són menys els que es fan forts deixant fora grecs, portuguesos, italians i espanyols.

Una persona amb un passat d'activisme polític i militància com vostè, ¿veu preparades les noves generacions per lluitar?

Els últims esdeveniments a Egipte, Espanya, Grècia o Mèxic ens demostren que sí. I això no ve de la nit al dia. La meva generació era molt militant però també molt sectària i jerarquitzada. Els d'ara han anat a l'altre extrem i algú pot pensar que no tenir líders els resta eficàcia, però és bonic que es desfacin de la jerarquia estricta. Ara tot està subjecte a debat. I l'honor d'una mare amb un passat combatiu com el meu és que els fills segueixin lluitant. I allà els tinc, encapçalant manifestacions i acampant amb la gent d'Occupy Wall Street.

I del seu vessant periodístic, què en trobarem a la novel·la?

És un llibre força inventat, però volia donar un enfocament nou a la immigració. Del trànsit il·legal se n'ha parlat molt, però hi ha poc material sobre la irregularitat normalitzada que es crea als països on s'estableixen. Aquí sí que va haver-hi investigació. La protagonista té una hemorràgia que l'està matant i es cura gràcies a una xarxa d'hospitals clandestins que vaig descobrir, perfectament estructurada, als EUA. S'hi tracten indocumentats, però també els nord-americans que no es poden pagar un metge. És una petita part de l'univers d'institucions fetes per i per als oblidats de la societat.