RECERCA

El llapis retràctil que va salvar la missió a la Lluna

Una mostra repassa els invents que van fer enlairar l’Apollo XI

A l’equipatge dels primers astronautes de la història, en alguna de les butxaques mai hi faltava un llapis per poder fer anotacions durant el viatge. Però en el seu cas portar a sobre un objecte tan quotidià com aquest era tota una temeritat: el grafit de les mines té propietats conductives i és inflamable, o sigui que, si es trencava la punta i un trosset que sortia flotant s’introduïa en algun equip elèctric, podia esclatar tot en mil bocins. Per aquest motiu, quan va començar la carrera científica que va culminar amb l’arribada de l’home a la Lluna, la NASA va decidir destinar 4.328,50 dòlars de l’època a dissenyar un llapis que es pogués utilitzar a l’espai de forma segura. La societat nord-americana dels anys 60 va criticar molt la inversió, però el cert és que precisament aquest diminut objecte va ser el que va salvar la missió de l’Apollo XI.

Armstrong el duia tota l’estona a la butxaca de l’esquena, però no va ser fins que va voler tornar a la nau després d’inspeccionar el terreny que el famós llapis retràctil va entrar en joc. L’astronauta no se n’havia adonat, però amb la motxilla havia trencat el botó que encenia el motor de la cabina. Des de Houston no podien solucionar el problema: havien de buscar un objecte punxegut que els permetés activar el mecanisme. “Com que hi havia electricitat involucrada, vaig decidir que no hi posaria el dit ni res que tingués una punta metàl·lica; vaig pensar que el llapis podia servir”, explicaria després Armstrong. I la idea va funcionar. “Va fer el mateix gest que ara fem quan volem canviar la targeta de memòria del mòbil, la diferència és que si a nosaltres no ens funciona ens quedem sense WhatsApp ;ells es quedaven a la Lluna!”, exclama Rafael Clemente, l’enginyer i comissari de la mostra Tintín i la Lluna. Cinquanta anys de la primera expedició tripulada que ara exposa el Museu de la Ciència. Commemora els cinquanta anys que s’estan a punt de complir de la missió que va convertir Neil Armstrong, Buzz Aldrin i Michael Collins en els primers humans que van aconseguir arribar a la Lluna, l’any 1969.

Tintín a la Lluna

Així com va passar amb el llapis espacial, la mostra repassa sobretot els avenços tecnològics que va fer falta desenvolupar per enlairar l’Apollo XI. “A la mateixa Lluna no es va fer gaire ciència -era més qüestió de prestigi nacional!-, però va caldre molta ciència per arribar a la Lluna”, assegura l’enginyer fent referència als milers de tècnics que es van contractar, les centenars d’universitats que es van implicar en la missió i el paper que hi va tenir la indústria. En aquest sentit, a l’exposició es pot veure, per exemple, una còpia del teclat numèric que va permetre que els astronautes es comuniquessin amb la Terra, una rèplica de la cabina que va aterrar a la superfície lunar (l’original és a Washington) i una maqueta de la nau a mida real perquè el públic “s’adoni de com n’era, de petit, l’espai amb què es va anar a la Lluna; hi havia l’espai just per fer una tombarella a l’aire”.

L’exposició també dedica un mòdul a les dues aventures de Tintín que tenen a veure amb l’arribada a la Lluna. Hergé, l’autor dels còmics, les va escriure a començaments dels anys 50, gairebé quinze anys abans que la televisió mostrés les primeres imatges borroses d’aquell paisatge desolat que era la Lluna.

Steve Bales, la quarta medalla de l’Apollo XI

A més del conegut Neil Armstrong i dels seus acompanyants Aldrin i Collins, un quart treballador de l’Apollo XI també va rebre la Medalla per la Llibertat. Ell, però, era a la sala d’operacions, a la Terra. El van premiar perquè, als seus 26 anys, va ser l’únic tècnic que va entendre el que significaven les alarmes 1201 i 1202 que van saltar a la nau en el moment d’aterrar. Steve Bales, el responsable de controlar els sistemes de navegació, va desxifrar el que significaven aquells codis que ningú més coneixia. Al final, simplement anunciaven que la màquina no podia atendre totes les ordres que estava rebent.

Més continguts de