Societat 19/06/2021

La majoria dels dislèxics a les aules no saben que ho són

Si no es detecta ni es tracta, entorpeix l’aprenentatge, erosiona l'autoestima i pot motivar l'abandonament prematur escolar

6 min
El Marc, amb els seus pares, la Mercè i el Jordi, a casa seva.

Santa Coloma de GramenetL’Adriana no volia participar en l’extraescolar d’anglès. Quan havia de llegir en veu alta s’avergonyia, es posava una cuirassa i feia bromes per amagar el seu nerviosisme. La seva mare, Cristina Vallribera, va encarar l’estiu posant-se en guàrdia: estava a punt de començar 4t de primària i la feina seria més exigent i autònoma. A les vacances, mentre feien fitxes de reforç per llegir i escriure, va detectar més senyals preocupants. La nena s’angoixava molt quan sortien les b i les d als textos. “No hi havia manera que les distingís i es posava a plorar perquè no veia la diferència”, explica. Uns mesos després van diagnosticar-li una dislèxia “de manual”.

“Quan un nen que és llest, que ha anat aprenent a educació infantil de forma ràpida i àgil, comença a llegir i li costa aprendre i lligar lletres o unir sons, o quan la resta de companys llegeixen amb certa soltesa i ell continua entrebancant-se, amb pauses o rectificacions, aquest nen possiblement té dislèxia”, resumeix la neuropediatra de l’Institut Som Via, Anna Sans. La dislèxia és el trastorn més freqüent de l’aprenentatge. Se sap que és un trastorn de base genètica, una alteració en el funcionament de les àrees del cervell encarregades d’automatitzar la lectura. Els afectats llegeixen més lentament i fan moltes faltes d’ortografia. Sovint està combinada amb altres trastorns, com el dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH).

Fins a un 17% de la població té dislèxia, segons les dades oficials d’Educació. A Catalunya s’estima que aquest trastorn que limita de forma persistent la capacitat lectora afecta entre un i tres alumnes per aula, si bé la majoria dels casos no es diagnostiquen. Si no es detecta ni es tracta, la dislèxia entorpeix l’aprenentatge i amb el pas del temps erosiona la seva autoestima. Alguns, fins i tot, acaben abandonant els estudis, sobretot els nens i joves de famílies amb menys recursos, ja que no hi ha serveis públics que atenguin aquests trastorns.

Falta de diagnòstic precoç

La majoria de casos no es detecten. Fonts d’Educació afirmen que el diagnòstic no es pot fer abans dels 7 o 8 anys i que, per tant, fins aleshores no es poden fer les adaptacions o les accions de suport específic que necessiten per avançar en les etapes escolars. Per a la doctora Sans, això és un tòpic: “Es pot diagnosticar i tractar abans. Si més no, pot haver-hi un alt grau de sospita per començar a ajudar el nen”.

La neuropediatra insisteix que és absurd haver d’esperar, sense oferir cap ajuda al nen, a 2n o 3r de primària, quan la resta d’alumnes ja tenen una mecànica lectora totalment assolida. De fet, diu que en edats primerenques són més efectives les intervencions de reeducació perquè els cervells són més plàstics i defensa que si els trastorns de l’aprenentatge estiguessin normalitzats dins el sistema educatiu, “als vuit anys tots els afectats estarien diagnosticats”. 

Els senyals a l’aula i a casa

Educació infantil

  • Dificultats amb el so de les paraules
  • Problemes per aprendre el nom dels colors, les lletres o els dies de la setmana

Primers cursos de primària

  • Confusió entre paraules que sonen de manera similar
  • Desordre de síl·labes
  • Dificultat per aprendre els dies de la setmana, els mesos de l’any o les taules de multiplicar
  • Lectura lenta amb rectificacions i repeticions
  • Errors d’ortografia
  • Rebuig de les tasques de lectoescriptura

Primària i ESO

  • Lectura lenta i poc automatitzada respecte al grup classe
  • Grans dificultats per aplicar les normes ortogràfiques 
  • Diferències significatives entre el treball oral i l’escrit
  • Dificultats en la part escrita de les llengües estrangeres
  • Vergonya a llegir en públic
  • Falta de temps per acabar els deures
  • Resultats acadèmics baixos tot i saber-se les lliçons
  • Baixa autoestima

Sans assegura que les escoles catalanes, també els pediatres, disposen d’eines validades per a la detecció específica per a cada etapa educativa, des d’infantil fins a batxillerat: és el programa de dislèxia de Catalunya (Prodiscat), elaborat pel Col·legi de Logopedes. “S’evitaria molt el patiment dels nens i les famílies durant tota la trajectòria escolar, és inacceptable que encara continuem així”, diu. 

Formació a les aules

És habitual que les famílies arribin a les consultes sobrepassades i amoïnades quan els seus fills amb dislèxia ja cursen secundària. Com Marc Bertran, a qui fins als 14 anys no van diagnosticar. “Abans em creia que era gandul perquè era el que tothom em deia. Però alhora volia fer coses i no entenia per què m’encallava”, relata.

La mare, Mercè Piñero, explica que a primer de primària va notar que llegia amb dificultat, però no va donar-hi gaire importància. “Creia que aniria al seu ritme. Té molt bona memòria i no tenia problemes per assolir els coneixements. Passava tots els cursos de primària net”, diu. Amb el temps, la família del Marc va buscar l’ajuda de psicòlegs, però cap va llegir bé els senyals. “Ara sabem que no era perquè no li agradés o volgués, sinó perquè no podia”, explica Jordi Bertran, el pare. 

Cada vegada hi ha més mestres a l’aguait dels trastorns de l’aprenentatge, però els experts consultats asseguren que encara hi ha molt poca formació a les escoles –també entre els pediatres– per poder detectar-los precoçment. “Els que tenen nocions és perquè es formen pel seu compte”, afirma Joan Julià, mestre i filòleg en un institut de Girona, que retreu que encara hi hagi molt escepticisme al respecte en el sistema educatiu. 

“Sovint em trobo amb joves clarament dislèxics però que, a les famílies, els docents o els psicòlegs els han dit: «Aquest nen no és dislèxic perquè no gira lletres ni síl·labes». Esclar que no, perquè això ho fan els més petits; amb deu o més anys això ja no els toca”, critica Sans. Molts acaben anant a l’optometrista pensant que és un problema visual i perden molt de temps abans de tenir un diagnòstic.

Compensar dificultats

Altres no es poden permetre la detecció: els equips d’atenció psicopedagògica (EAP), que serien els que se n’haurien d’encarregar, van “sobresaturats” d’altres trastorns més greus, com l’autisme, i, per la via privada, només les proves diagnòstiques poden excedir els 500 euros.Tenir un diagnòstic tampoc garanteix accedir a un tractament. L’Estat, que dona cada any beques per cobrir el 70% de la teràpia, n'ha exclòs els dislèxics. “Els demanen una discapacitat del 33% per accedir-hi”, lamenta la logopeda i pedagoga Victòria González, tot i que la dislèxia no és una discapacitat, sinó una disfunció. Per als experts, la retallada de la beca és un tema merament pressupostari. “I la majoria de nens amb recursos escassos es queden sense diagnòstic i tractament, nodrint l’índex de fracàs escolar”, lamenta la directora de l’Associació Catalana de Dislèxia, Neus Buisan.

Els experts també assenyalen que costa que els centres facin adaptacions per compensar les dificultats. Sovint els donen una mica més de temps per acabar els exàmens o decideixen que les faltes els penalitzin menys. Però aquestes ajudes són una ínfima part del que necessiten, alerten. No són adaptacions per ajudar-los a seguir el ritme del grup: “No si se’ls segueixen fent dictats quan per escrit no troben diferències entre vaixell o baixell i els tornen el full ple de correccions en vermell”, insisteix Julià.

L’objectiu de les adaptacions és que els alumnes aprenguin els mateixos continguts que els seus companys però sense dependre tant de la lectoescriptura. Per exemple, avaluant els coneixements amb preguntes més curtes, tipus test o exàmens orals i l’ús d’audiollibres o correctors perquè no estiguin en inferioritat de condicions respecte a la resta del grup. D’una altra manera, afirmen els experts, la distància respecte als companys es va ampliant i el nen es va fent més petit.

Baixa autoestima

L’erosió de l’autoestima és una de les pitjors conseqüències de l’infradiagnòstic: els nens i els joves s’adonen que llegeixen malament, se senten menys intel·ligents o pensen que no valen per estudiar però no saben per què. “Estan abandonats pel sistema –lamenta Julià– i durant anys els fan creure que són uns ganduls”. Alguns d’ells abandonen els estudis, i els que segueixen estudiant sovint ho han de fer amb un cost personal molt elevat. Una actuació precoç permetria ajudar-los, motivar-los i evitar que es mirin l’escola o l’institut com un càstig. I pel camí, s’abaixaria l’índex de fracàs escolar –un 17% a Catalunya–, que segons Sans està estretament vinculat a aquests trastorns.

“Saber-ho ho canvia tot. Al principi em feia por etiquetar l’Adriana, però ara que sap que és dislèxica s’ha tret un pes de sobre. Entrena la lectura dues hores a la setmana sense atabalar-se, s’esforça per millorar, perquè és conscient que té una dificultat afegida”, explica Vallribera. A més, han trobat altres fórmules per animar-la: l’atletisme. “Està fent molt bones marques i això li reforça l’autoestima. Ara no té complex d’inferioritat i sí ganes d’estudiar”, diu la mare. 

També el Marc ha vist com la seva vida feia un gir de 180 graus: després del diagnòstic, a quart d’ESO, va convertir-se en un alumne de notables i excel·lents. Uns resultats que l’han motivat a fer un cicle mitjà d’informàtica. “He triat un camí que em motiva”, afirma. “Ara és dels millors de la classe”, presumeixen els pares.

Les claus per entendre la dificultat específica per a la lectura
  • Què és la dislèxia? La falta d’habilitat natural per llegir de manera fluida tot i tenir una intel·ligència i motivació normals. Dura tota la vida, té diversos graus de severitat i no es comporta de la mateixa manera al llarg dels anys. Els més petits confonen lletres que s’assemblen (d, b, p i q), inverteixen síl·labes i fan moltes faltes d’ortografia. Quan superen aquesta etapa, segueixen llegint lentament i fent faltes.
  • Com s’aprèn a llegir? En l’aprenentatge de la lectura, perquè un nen identifiqui, entengui i faci servir una paraula, primer el seu cervell ha de saber descompondre-la en fonemes, és a dir atribuir a les grafies uns sons. Per exemple, els fonemes de la paraula 'casa' són: /c/, /a/, /s/, /a/. Al principi, la lectura és molt lenta, però a mesura que l’infant va practicant, el procés es va automatitzant i la mecànica lectora va sent progressivament més fluida, alhora que es va interioritzant l’ortografia.
  • Com llegeix un dislèxic? Els dislèxics veuen un text igual que els que no ho són, ja que no tenen cap problema visual, sinó una alteració de les àrees del cervell relacionades amb el llenguatge. El trastorn dificulta que la mecànica lectora s’automatitzi i els primers anys, com que no poden 'fotografiar' les paraules, escriuen les paraules tal com sonen, fent moltes faltes. La seva lectura sempre requerirà més esforços i, tot i així, serà lenta.
  • Té cura? La dislèxia no desapareix. Amb els temps, els afectats desenvolupen estratègies per llegir de manera funcional. Quan més pateixen és a l’escola i l’institut, ja que la lectoescriptura és la base del sistema educatiu. Si el diagnòstic és precoç es poden fer entrenaments per millorar la velocitat de lectura (reeducació). L’altre recurs són les adaptacions, que permeten aprendre tots els continguts amb altres eines, com ara els exàmens orals.
stats