Societat 02/04/2017

Maria del Mar Bonet: “A vegades t’enamores de qui menys et convé. I aquest és el Jim”

Conversa amb la cantant, quan celebra 50 anys de trajectòria artística

7 min
MARIA DEL MARBONET: “A vegades t’enamores de qui menys et convé. I aquest és el Jim”

Gràcies per aquests cinquanta anys.

No, a vosaltres. Els cantants, sense el públic, no som ningú. També heu de donar les gràcies al públic que m’ha aguantat tots aquests anys.

Que per celebrar els 50 anys presentis un nou disc i no pas un recopilatori deu ser tota una declaració.

Sí, però no està fet expressament, vull dir que ha anat així. Aquest disc, per a mi, era un moment esperat. He trigat gairebé quatre anys a fer-lo, perquè jo el volia gravar a Cuba.

Hi vas anar a recollir el premi Cubadisco.

Sí, el 2011. La meva discogràfica els hi havia enviat el disc Bellver, que havia gravat amb l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears. Els va agradar molt i em van donar el premi al millor disc estranger. Vam preparar l’anada amb la intenció de tocar el disc amb l’Orquestra Simfònica de l’Havana. Però és que, a més, van fer un grupet que tocava cançons meves mig de jazz, després va venir l’Omara Portuondo... La vetllada de l’entrega del premi va ser molt bonica.

Et van quedar ganes de tornar-hi.

Sí. Un dia em van preparar una festa sorpresa amb un grup que toca música del camp de Cuba. I van i toquen una música meva d’un poema de Costa i Llobera que es diu Cançó de na Ruixamantells, amb llaüts, mandolines, guitarres i una manera de tocar que em va deixar glaçada. Hi havia harmonies que semblaven mallorquines. I vaig tornar a Barcelona dient que m’agradaria gravar amb ells. A més, aquell grup em deia que se sentien com els últims de la fila, perquè a Cuba tothom fa més cas al bolero, al son, a la cançó d’autor, al jazz, més que a la música tradicional, que a més és d’una gran sensualitat i d’un gran poder harmònic. I em va semblar una injustícia.

I l’any passat, finalment, graveu el teu disc. Com va ser l’experiència?

Meravellosa. Hi ha moments molt emocionants. Jo els explicava el que volien dir les cançons; per exemple, una que està dedicada a una persona que se’n va anar i va deixar un buit a casa. I de sobte, el guitarrista va fer un solo tan intensament lligat al que jo li havia explicat que tots estàvem emocionats. Va ser fantàstic. La música es cuida moltíssim a Cuba. La música viu amb els cubans. Gent gran, jove, tothom balla. No acabaria mai de parlar dels músics cubans. Són grans músics, han estat unes estones magnífiques d’admiració mútua, d’estar-hi bé. M’hi hauria quedat un parell de mesos més.

Al disc expliques que has recuperat lletres de cançons de quan els mallorquins anaven a Cuba.

Resulta que a Mallorca hi ha un cançoner, el del Pare Ginard, un franciscà que va fer un recull impressionant de tota la poesia popular, però només va recollir la lletra, no la música. I, en canvi, a Cuba tenien uns tonades sense lletra. Total, que els vaig posar la lletra que duia de Mallorca: “Ja és partit en Catalí/ i se’n va devers l’Havana/ amb sos cançons d’indiana, i guardapits de xal·lí”. [...] “Si a l’Havana vos n’anau, no mireu cap havanera. Penseu en s’amor primera, que dins Llucmajor deixau”.

Per celebrar aquest mig segle de carrera musical, el periodista Jordi Bianciotto acaba de publicar la teva biografia, que comença amb la teva inclinació per la ceràmica.

Oh, però d’això fa molts anys! Te n’has anat molt lluny! Sí, sí. Jo volia fer ceràmiques. I vaig treballar un temps en una fàbrica, al costat d’un gran ceramista, el Jordi Aguadé, però jo cantava cada vegada més. I va arribar un moment que vaig haver de triar. Tenia uns pares que m’animaven a cantar, n’estaven encantats.

¿Cantar era un plaer o et va demanar molta disciplina?

El plaer sempre hi ha estat, si no, no ho hauria fet. Sempre he sentit el plaer de cantar i el d’agradar. Quan agrades com a cantant t’animes i segueixes. I cada cop t’exigeixes més, aprens la tècnica de la guitarra, de la veu, de respirar millor... No he anat a una escola, però he tingut professors que m’han ajudat a cantar i quan han desaparegut de la meva vida he pensat que una part de mi marxava, perquè aquesta persona sabia perfectament fins on podia arribar.

¿Recordes quan vas dir que ja eres l’artista Maria del Mar Bonet?

Això ha anat tan lentament i tan de pressa alhora...

Potser amb els primers grans èxits, Què volen aquesta gent? o L’àguila negra.

Per a mi van ser una sorpresa. Cap de les dues vegades ho esperava. Va estar bé, però no deixen de ser un parell de cançons. De L’àguila negra va ser el productor Alain Milhaud, que em va dir que cantés aquella cançó de la Barbara, que havia tingut molt d’èxit a França. Vaig pensar que si era de la Barbara sí que la cantaria, perquè sempre l’he vista com una cantant extraordinària i comercial, amb uns poemes exquisits i una música sensacional. Qualsevol artista en català si fa les coses bé i té una discogràfica o un mànager que en fa una bona promoció, pot arribar on sigui. Amb una cançó bona i una discogràfica que cregui en tu, la llengua no és una limitació. Gens ni mica. A mi, aquesta cançó en català me la van sentir a Andalusia, a Galícia, i a la gent li encantava i no em preguntaven per què cantava en català ni res. Després, gràcies a això, sentien altres discos meus i van sentir altres cantants catalans. Molta gent a Espanya sap català per haver sentit el Llach, el Raimon, el Serrat... No hem de ser tan petitets de pensar que amb la nostra llengua no es pot anar enlloc. Al revés. Jo he anat a Chicago i he cantat en català.

“Què volen aquesta gent?” és una frase que s’ha incorporat a la conversa amb la força d’altres com “Nosaltres no som d’eixe món”.

Recordo el dia que la vaig estrenar, al Fòrum Vergés. Quan la vaig acabar de cantar es va fer un silenci concentrat i, tot d’una, la gent va esclatar en una ovació... La història d’aquesta cançó és molt curiosa. Jo era la cangur dels fills del Lluís Serrahima en el meu primer any a Barcelona, i va sortir la notícia que un estudiant s’havia llançat per una finestra quan la policia es va presentar a casa seva. Ningú no s’ho va empassar. Li vaig dir que per què no escrivia una cançó que fos com un romanço, com La presó de Lleida. La va escriure, la va enviar a altres artistes, al Quico, al Serrat... i no la van agafar, i al final, jo hi vaig posar la música.

Tu sempre has dit que “no és que jo anés contra Franco, era Franco que anava en contra meva”.

I contra tots, anava. Quan va morir, alguns companys de la cançó castellana em deien que ja podia cantar en castellà. I jo els preguntava que per què, si jo no cantava com a reivindicació, ni per anar contra ningú. Cantava en català com ells en castellà. És evident que era Franco qui anava contra la nostra cultura. A vegades he cantat en altres llengües: en basc, en gallec, en castellà, i quan em sento no em reconec. Hi deu haver gent que pot fer-ho, i em sembla perfecte que la gent canti en el que vulgui. Quan jo vaig començar era imprescindible que cantéssim en la nostra llengua. Però, a part d’això, volia que fos una cosa normal. Com qui escriu o veu cinema en català.

Ja saps per què estàs tan boja per Jim o encara no?

No sé si a tothom li passa, però a vegades t’enamores de qui menys et convé. I aquest és el Jim.

No em diràs que és biogràfic?

Sempre hi ha una part de biografia a les meves cançons, si no, no les cantaria. Sí, sí. És la veritat absoluta. Si no crec en una cançó no la puc cantar. Si no me la faig meva no puc.

És una cançó que comença dient “Jim, no em porta mai les flors que prefereixo. / Jim, no riem mai junts i jo no m’ho mereixo, / no sé per què estic tan boja per Jim”. I cap al final: “Sé que el dia que m’estimi em deixarà”. Quin drama!

Va sorgir en un espectacle amb el Quico Pi de la Serra. El Quico sempre he trobat que escriu unes cançons meravelloses. Poder cantar amb ell em va ficar en un àmbit que era un repte per a mi, una mica jazzístic, una mica blues. Vam anar a mirar una sèrie de cançons de la Billie Holiday i em va agradar molt aquesta. Jo no sé anglès i li vaig demanar al Quico si en podia fer una adaptació. I la va fer al seu gust. Diu el que diu la cançó, però crec que la va fer encara més poètica que l’original. I em va semblar bé, perquè no era de les més famoses de la Billie. No vaig sentir gaire la versió original perquè no m’influís massa. Vaig voler treure el que jo sentia pel Jim.

Què és el primer que veus quan mires des del present la teva carrera?

Que ha passat massa de pressa. Quan fas una cosa que t’agrada, la vida passa molt de pressa. Quan sents aquesta passió... La música ha acabat sent la meva vocació total.

És curiós això perquè, normalment, això va al revés: la gent convertim la nostra vocació en la nostra feina.

Jo he convertit la feina en una vocació. Hi ha anys més grisos i d’altres més lluents. Però la vida mai és com voldries. Cada disc ha estat molt especial. Quan compons a casa i trobes les paraules que vols dir, són grans moments. Els de compartir amb altres artistes, també. Quan vaig començar a cantar ja tenia la idea de connectar i dialogar amb el nord d’Àfrica, però no sabia com arribar-hi. Però ho vaig fer a poc a poc. Un dia a Marsella vaig trobar un grup de música de Tunísia. Un altre dia vaig poder conèixer el Theodorakis, o el Nacho Duato, que una vegada va ballar les meves cançons.

¿Et regira molt tot el que està passant al Mediterrani?

Absolutament. Ha passat a ser un cementiri, i és molt trist veure aquesta Europa que braveja de ser Europa, però no es posa d’acord per arreglar aquest assumpte. On són els exèrcits? Per a què serveixen, en períodes de pau?

Fa deu anys va plegar Lluís Llach, aquest any plegarà el Raimon...

No em miris! [Riu.] No, no. Mentre pugui cantar, m’agradarà. I arribarà un dia que diré prou pel que sigui. No estic preparant la meva jubilació, preparo la meva continuïtat. Sempre faig coses noves, tinc discos per fer que m’agradaria acabar i que he deixat de banda per això de Cuba. A mi em fa molta il·lusió cantar i m’hi trobo molt bé.

stats