8-M: DIA INTERNACIONAL DE LES DONES

El masclisme es treu la careta

Les dones agafen el timó de la lluita contra l’extrema dreta davant l’amenaça de retrocés de drets

El masclisme es treu la careta / PERE VIRGILI

Fa tres anys aquest mateix reportatge amb motiu del Dia Internacional de les Dones, que se celebra divendres, començava de la manera següent: “Que aixequin la mà els masclistes de la sala. Ningú, oi? Proclamar-se masclista és políticament incorrecte”. Em temo que ara la pregunta retòrica ha deixat de tenir sentit. L’auge dels partits polítics d’extrema dreta ha comportat, de retruc, que el masclisme s’hagi tret la careta i ara es verbalitzin coses que abans potser només es pensaven. “Amb l’onada conservadora a Europa i Espanya s’han fet forts i han sortit veus en contra de la ideologia de gènere. I això és una ofensiva molt gran contra el feminisme”, denuncia Sara Berbel, doctora en psicologia social. Si abans, almenys, el discurs era igualitari, ara ja ni això. “Abans ens queixàvem d’aquest doble discurs, però ara el problema és que s’ha traspassat la barrera del que és políticament incorrecte i el masclisme s’ha incorporat al discurs públic”, denuncia Júlia Vega, cofundadora d’Almena Cooperativa Feminista. Ja no parlem de neomasclisme, sinó de masclisme a seques.

Vox va entrar al Parlament andalús amb un programa electoral que va en contra de les dones; el líder del PP, Pablo Casado, es mostra favorable a derogar l’actual llei de l’avortament; l’Església i partits de dretes parlen d’ideologia de gènere per desacreditar el feminisme, i l’autobús d’Hazte Oír ha tornat al carrer amb l’eslògan #StopFeminazis per demanar al PP, Ciutadans i Vox que deroguin les lleis de gènere.

Són només alguns dels exemples del masclisme desacomplexat que ha arribat a l’esfera pública. “El masclisme s’està legitimant políticament a través de la ultradreta i la dreta més rància”, sosté la periodista i professora de la UOC Ana Bernal-Triviño, que, d’un temps ençà, ha percebut un intent de desprestigiar el feminisme des de diversos altaveus mediàtics. “El masclista autèntic ja no es mossega la llengua perquè el seu discurs també s’està reproduint en la política”, sosté.

Bernal-Triviño considera, a més, que la situació amb què ens trobem aquest 8-M és “pitjor” que l’any passat perquè ara, diu, “l’amenaça és més real”. “La situació és més tensa i els nostres drets estan molt més exposats”, afegeix. “S’estan tocant qüestions que pensàvem que estaven superades, com les denúncies falses, la síndrome d’alienació parental i el qüestionament de les víctimes de violència masclista. La careta ha caigut”, constata. Drets que semblaven consolidats s’han de tornar a defensar. “I és molt preocupant, francament”, admet Vega, que aposta per anar més enllà de la mobilització del 8-M: “Les dones tenim molt de poder a les urnes i hem d’utilitzar aquest poder en les eleccions que vindran”, apunta. Bernal-Triviño augura que en el moment en què els partits del bloc de la dreta arribin al poder tindran carta blanca per “fer el que vulguin” amb els drets de les dones. “Es triga molt a aconseguir els drets, però es poden derrocar ràpidament a cop de BOE”, diu. Sara Berbel recorda que el feminisme és un moviment “subversiu” per a l’extrema dreta perquè altera els seus valors. “I les dones som la cara més visible d’aquest enfrontament contra uns valors que ens transporta a fa molts anys”, argumenta.

Reptes: violències i paritat

El feminisme s’ha organitzat per plantar cara a l’amenaça de retrocés de drets i el divendres 8 de març sortirà al carrer en una altra manifestació que es preveu multitudinària. Com l’any passat, també s’ha convocat una vaga. Sobren els motius. Els homes continuen guanyant més de 6.000 euros anuals més que les dones. Això suposa una bretxa salarial del 23,4% i es dispara en la població estrangera. La taxa d’atur és més alta en les dones que en els homes, la majoria de llocs de treball parcial els ocupen dones, l’excedència per tenir cura de fills o familiars dependents és també, clarament, una opció de dones i elles dediquen el doble de temps a la llar i la família (4 hores) que els homes.

La que es considera ja la quarta onada del feminisme -impulsada per les xarxes socials i el #MeToo- posa l’accent en les violències sexuals. Les dones hem normalitzat rutines com tornar a casa amb les claus o el mòbil a la mà. I amb raó. Les denúncies per agressions i abusos sexuals han arribat a Catalunya a un màxim històric: 2.333 -sis denúncies al dia-, un 20% més que el 2017. I només l’any passat es van interposar 12.977 denúncies per violència masclista en l’àmbit de la parella.

El germen de les violències contra les dones es troba en l’educació diferent que reben nens i nenes. “Hem fet una escola mixta però no una escola coeducativa”, sentencia Sara Berbel. En la mateixa línia, Paco Abril, president d’Homes Igualitaris, constata que, mentre que s’ha fet un esforç per incorporar nous referents femenins entre les nenes més enllà de les princeses, els nens s’han quedat estancats en els mateixos referents obsolets de fa trenta anys. “Si hem de construir una societat igualitària s’ha de treballar des de ben petits tots els mandats de gènere, especialment amb els nois, que són els que provoquen les relacions de desigualtat que tenim a la nostra societat”. Tots coincideixen que la clau és l’educació entesa en un sentit ampli: escola, família o mitjans de comunicació.

No és només cosa de dones

Un altre dels reptes és sumar-hi els homes. Tot i que el moviment feminista fa una crida a una vaga només de dones per posar en valor la seva feina en tots els àmbits, la crida dels sindicats és formalment per a homes i dones. “El feminisme no és un moviment de dones ni per a les dones, sinó que és un moviment que sorgeix de les dones per canviar el món per a tots els éssers humans, i els homes s’hi han de sumar així com se sumen a altres aspectes de millora de la vida”, argumenta Berbel. Aquesta doctora en psicologia social recorda que la declaració de Seneca Falls -on es van posar les bases del sufragisme i el feminisme nord-americà- la van signar 68 dones i 32 homes. Un 30% d’homes hi van donar suport. “I crec que ara continuem en nivells similars”, apunta. Per això, cal sumar-hi més homes. “Tots els homes que consideren que estan a favor de la igualtat han de ser feministes perquè, si no, és una incoherència, han de considerar la lluita feminista com a pròpia, però sempre costa repartir poder i perdre poder”, afegeix Berbel.

Paco Abril considera que el feminisme “allibera” els homes de certs estereotips i mandats de gènere. Ell es declara feminista: “Comparteixo l’anàlisi de desigualtat i discriminació i considero que hem d’anar cap a la igualtat, i això passa perquè els homes reconeguem els privilegis que tenim en la societat patriarcal i renunciem als poders que ens atorga el sistema”. Aquest professor de la UdG explica que a principi de curs sempre pregunta a les seves classes qui es considera feminista. Fa quatre anys només aixecaven la mà deu dones. En els últims dos anys, ja ho fa més de la meitat de la classe, també homes. “La visibilització del #MeToo i la mobilització del 8-M passat han calat en la societat”, raona.

No obstant, aquesta visibilització també ha provocat una contrareacció d’homes que es consideren “atacats” pel feminisme, que el qualifiquen d’ideologia de gènere i que neguen la violència de gènere. Abril els equipara amb els angry white men dels quals parla el sociòleg nord-americà Michael Kimmel “i que van posar Trump i el seu discurs misogin en el poder”. “Tot això està convivint amb el feminisme i hem d’estar ben organitzats per contrarestar-ho”: calen també “homes feministes” que interpel·lin “homes masclistes”, conclou.

8-M: vaga de cures de 24 hores o aturades parcials

La convocatòria oficial de vaga surt dels centenars d’organitzacions feministes de l’Estat. CCOO ha convocat el 8 de març aturades parcials de dues hores per torn, mentre que UGT, la CGT i la Intersindical, han convocat una vaga de 24 hores. En el sector de l’educació, però, CCOO ha cridat a una vaga de 24 hores. Tot i que formalment a la vaga s’hi poden sumar homes i dones, una part del moviment feminista considera que ha de ser només de dones per deixar patent el pes de les dones en el treball remunerat i en el no remunerat, sobretot, que continua recaient en elles: “Si nosaltres parem, es para el món”. I es fa una crida que els homes hi participin fent-se càrrec de les cures que les dones deixaran desateses. També hi ha convocada vaga estudiantil i de consum.

Ana Bella

L’Ana es nega a ser víctima. Es declara supervivent dels maltractaments físics i psicològics als quals la va sotmetre el seu marit durant onze anys. Ha canalitzat la seva experiència a través de l’activisme pels drets de les dones. Va crear la seva pròpia fundació, que ja ha ajudat 23.000 dones a sortir de l’espiral de violència masclista, així com una escola per a l’empoderament de la dona per millorar la inserció laboral i accedir a feines qualificades, ja que reivindica el treball remunerat com a plataforma per superar el rol de víctima.

Nesrin Abdullah

És la comandant general i portaveu de les Unitats de Protecció de les Dones (YPG), les milícies femenines del moviment kurd del nord de Síria que es van organitzar el 2013 per lluitar contra l’Estat Islàmic. Se la considera una de les heroïnes en la guerra contra els jihadistes. Abans de la guerra era periodista freelance. “Vivim amb el nostre poble, seguim una filosofia i tenim un projecte polític. I alhora duem a terme la nostra lluita de gènere contra el sistema patriarcal”, explicava el 2017 en una de les poques entrevistes a la premsa internacional.

Oby Ezekwesili

Quan ningú feia gaire cas de les atrocitats de Boko Haram, Oby Ezekwesili, economista de formació, va tenir clar que el drama de les 276 noies cristianes segrestades d’un internat de Chibok el 2014 havia de ser l’oportunitat perquè el món desviés la mirada cap a una regió pobra assetjada pels jihadistes. Ezekwesili va fundar el moviment Bring Back Our Girls [Torneu-nos les nostres noies], un clam que es va fer viral a les xarxes i va aconseguir que fins i tot Michelle Obama s’hi sumés.

Paqui Jiménez

Darrere de la barra on treballa entre 12 i 14 hores diàries, Paqui Jiménez els llegeix cartes als veïns, els interpreta factures, els emplena documentació i, sobretot, posa veu a les seves reivindicacions. “La meva feina al barri consisteix en ajudar la gent”, diu. Tothom coneix la Paqui a la Mina. És un referent. Porta anys lluitant per l’enderrocament del malmès edifici Venus i ara batalla per acabar amb els continus talls de llum que pateixen. La seva pitjor batalla, però, és la dels narcopisos.

Més continguts de