“Si el PP legitima les idees de Vox, l’electorat preferirà Vox i no la còpia”

Neil Datta és secretari del Fòrum Parlamentari Europeu per als Drets Sexuals i Reproductius 

El Fòrum Parlamentari Europeu per als Drets Sexuals i Reproductius (EPF) és una xarxa de més de 30 grups de diputats de tot Europa que es comprometen a defensar la salut i els drets de les dones. Amb Neil Datta, secretari de l’EPF, conversem sobre l’amenaça de l’extrema dreta per als drets de les dones coincidint amb la seva visita a Barcelona per participar en un seminari de l’Agenda 2030 Feminista.

L’EPF es va crear l’any 2000. Vint anys després, ¿en quin punt es troben ara els drets de les dones?

Cal veure-ho en un context històric. Després de la caiguda del règim soviètic va venir una dècada internacional de progrés i els drets que les dones van guanyar durant els anys 90 van suposar una derrota per a les forces conservadores i per a l’Església. I com passa quan un perd unes eleccions, es va obrir un període de reflexió durant el qual aquestes forces van identificar el seu enemic i el van anomenar “ideologia de gènere”. Ideologia de gènere no és més que una descripció de qualsevol cosa que incomodi l’Església, com el divorci, l’avortament, la violència masclista o, fins i tot, l’eutanàsia. A principis dels 2000, les forces conservadores van començar a organitzar-se i és quan comencen a aparèixer una nova generació d’organitzacions no governamentals que diuen que treballen pels drets humans però que el que fan és agafar idees conservadores i religioses i reempaquetar-les amb un vocabulari secular. Fan servir el llenguatge dels drets humans per restringir els drets humans. És un fenomen nou dels últims anys. A Espanya serien Hazte Oír i els seus tentacles.

I ara han arribat a la política. Vox ha entrat al Congrés amb 24 diputats i un programa en contra dels drets de les dones.

Això no és específic d’Espanya. Està passant a tot Europa i a totes les democràcies occidentals. Passa al Brasil i als Estats Units. Un altre punt a tenir en compte és que el paisatge polític ha sigut fins ara el de la dreta de l’establishment, és a dir, a Espanya, el Partit Popular. Hi havia una frontera clara amb l’extrema dreta. El que veiem ara és que hi ha una bretxa entre les dues dretes de la qual estan emergint forces polítiques, com ara Vox a Espanya o Alternativa per Alemanya, a Alemanya. Són extrema dreta, però ambigües, i tenen un electorat més gran del que ens pensàvem. I el que és preocupant és que la dreta convencional veu aquest electorat molt temptador i està virant les seves posicions per atraure’l. Però la lliçó que hem après de països amb llarga tradició de partits d’extrema dreta és que quan la dreta copia, adopta i legitima les idees de l’extrema dreta, l’electorat prefereix l’original abans que la còpia. Aquesta no és una bona estratègia per al PP. Si el PP legitima les idees de Vox, l’electorat anirà abans a Vox que al PP.

¿Aquests moviments són més forts en països amb tradició catòlica?

No necessàriament. Té especificitats nacionals però ho hem vist en molts països. I bàsicament es tracta de la convergència de tres moviments: els actors religiosos que han renovat la seva imatge per semblar més moderns, l’extrema dreta i el populisme. Aquests tres actors que prèviament anaven separats han unit esforços. Imagina tres ingredients d’un còctel en què el bàrman usa en cada país receptes diferents. Sembla diferent a Espanya, Suècia i França però està passant el mateix.

Canviant de tema, quina és la posició de l’EPF sobre la subrogació?

Com a organització no tenim posicionament, però el que podem dir és que hi ha formes de regular-la perquè el que està passant ara amb la subrogació és una mena de Far West. Cal algun tipus de regulació perquè els drets dels nens nascuts per subrogació no estan regulats, són molt ambigus. I els legisladors han d’assumir les seves responsabilitats per assegurar que els interessos de les criatures estan protegits.

Quan diu algun tipus de regulació vol dir legalitzar-la?

No. La gestació per subrogació s’està fent sigui legal o no. Hi ha països on és legal i països on no ho és i s’ha de confrontar la realitat.

La contracepció va ser una revolució per als drets sexuals de les dones. Quina serà la següent revolució?

Val a dir que la contracepció és una revolució no finalitzada per a moltes dones al món, especialment a l’Europa de l’Est, on la situació no ha canviat gaire des que van abandonar el comunisme. I, d’altra banda, hi ha hagut innovacions en contracepció en els últims trenta anys que no s’estan posant a l’abast de les dones, com per exemple els anticonceptius reversibles de llarga durada, que protegeixen durant un llarg període de temps. Són aptes per a dones joves que no tenen plans de formar una família, però també són els més cars. I una altra àrea de millora és el tema de l’avortament. Moltes dones a Europa dirien que l’avortament és un dret de les dones, però, si ho és, mirem què en diu la llei. En molts països està penalitzat sota determinades circumstàncies. I s’hauria d’actualitzar la legislació.

Aquí anem en la direcció contrària

El problema és que només es vol reobrir el debat sobre l’avortament per restringir-lo. Però el debat hi és i el resultat dependrà de com de proactius i efectius siguin els moviments feministes.

Més continguts de