El desig de l’Ànnia: portar el Nadal al seu hospital

BarcelonaL’Ànnia pujava cims i la seva vida fora de Barcelona era a la muntanya. Però quan va arribar el confinament més dur, com tots els infants, va haver d’estar tancada més d’un mes dins de casa, en un pis sense terrassa ni balcó. El primer dia que va poder tornar a sortir al carrer va començar a tremolar quan baixava les escales. “Em va sobtar”, recorda la seva mare, Joana Cervera, que es va preocupar encara més quan l'Ànnia, de 6 anys, li va ensenyar com li tremolava la mà mentre dibuixava. Van anar a l’Hospital de la Vall d’Hebron, on, al cap d’una setmana, els van donar un pronòstic: l’Ànnia tenia un tumor cerebral i l’havien d’operar urgentment.

La van haver d’intervenir quirúrgicament tres vegades entre el juny i el juliol de l’any passat –per treure-li el tumor, posar-li una vàlvula cerebral i preparar-la per a la quimioteràpia–. Ara l’Ànnia té 7 anys i continua el tractament de quimioteràpia: cada tres setmanes ha de passar-se unes hores a l’Hospital Infantil de la Vall d’Hebron. A més, haver patit un càncer infantil en pandèmia ho ha fet encara tot més dur perquè les mesures del covid van obligar a deixar el centre sense els pallassos i els voluntaris que animen els malalts més petits i les seves famílies. També es van reduir a zero les visites.

Cervera assegura que el personal sanitari ha procurat posar igualment aquesta “màgia” per afrontar un procés dolorós que, com ha viscut l’Ànnia, suposa perdre els cabells, quedar-se molt prima i tenir dificultats per tornar a parlar i caminar. Però durant el tractament per recuperar-se, la nena ha vist les parets del centre hospitalari massa buides. Per això l’any passat va contribuir en la decoració de Nadal, després en la de Sant Jordi, més tard en la de tardor i fa poc va tenir una proposta: decorar tot l’Hospital Infantil per a aquest Nadal. “No ho podem fer. És massa gran”, va ser la primera resposta de Cervera a la seva filla.

Però la mare va pensar que el desig de l’Ànnia no podia quedar en no res, i encara menys quan des de fa un any mantenen la filosofia de lluitar contra les adversitats. Cervera va contactar amb l’escola de la nena, la Frederic Mistral - Tècnic Eulàlia de la Fundació Collserola, per fer realitat la idea. El projecte va coincidir amb el fet que una altra alumna del centre, la Martina –que té 10 anys–, també havia començat un tractament oncològic a la Vall d’Hebron. Les dues nenes van gravar un vídeo que van passar als diversos cursos del centre per compartir amb els seus companys com viuen la malaltia i animar-los a decorar l’espai on passen tantes hores.

8.000 estels repartits

“Quan fan les sessions de quimioteràpia miren al cel”, explica Cervera, que diu que l’Ànnia volia que la decoració es veiés al sostre blanc que ha d’observar durant el tractament. Per això a l’escola han fet uns 8.000 estels que s’han repartit arreu de l’Hospital Infantil de la Vall d’Hebron, tant al sostre com a les parets. Estan inspirats en el quadre La nit estelada de Vincent van Gogh: hi ha estrelles platejades i altres que combinen el groc amb el blau. Les estrelles acompanyaran les pròximes setmanes l’Ànnia, la Martina i els altres nens quan siguin allà. Segons Cervera, “més enllà de la decoració”, el projecte ha servit per parlar del càncer entre els alumnes de l’escola: per fer visible que són “valents i lluitadors”, a més de reivindicar la recerca i la investigació.

L’Ànnia i la Martina han penjat aquest matí els estels amb alguns amics i companys de classe. Dues de les professionals que treballen al servei d’oncologia pediàtrica de la Vall d’Hebron, la doctora neurooncòloga Anna Llort i la infermera supervisora Esther Díaz, diuen que és important que els espais estiguin “més humanitzats” pels nens i s’assemblin a l’escola, que és “la vida que haurien de tenir”. L’Ànnia fa segon de primària des de casa –per videoconferència— perquè només pot anar físicament a classe un parell d’hores cada tres setmanes. En principi d’aquí dos mesos acabarà la quimioteràpia i si els resultats del febrer són favorables espera poder recuperar, de mica en mica, la rutina que tenia fa dos anys.