La mare de Cristina Bergua: “Si no es fa res és com si el cas estigués tancat”

BarcelonaJa fa 17 anys, però els pares de Cristina Bergua no s’han rendit. No han deixat mai de buscar la seva filla, desapareguda amb 16 anys a Cornellà de Llobregat la tarda del 9 de març del 1997, i fan tot el que està a les seves mans perquè la fotografia de l’adolescent segueixi en el record de tothom. Luisa Vera i Juan Bergua són un exemple de lluita i tenacitat. Han aconseguit, a través d’Inter-SOS -l’associació que ells van fundar-, que altres famílies en la seva situació tinguin el camí una mica més fàcil.

“Era una tarda de diumenge, estava tocant la guitarra i escoltava música. Estava contenta. Vam marxar amb un fins després ”, explica la Luisa. La Cristina els va explicar que esperaria que marxessin per arreglar-se i sortiria. Havia d’arribar a casa a les 10 del vespre, però ja no la van tornar a veure. Aquella guitarra, igual que totes les seves coses, continua a l’habitació que, 17 anys després, està intacta. Per tota la casa, entre fotografies de la família, els pares mantenen viu el seu record.

“No venia i ens vam començar a alarmar”, reviu la seva mare. El Juan va anar ràpidament a la comissaria de la Policia Nacional, mentre que la Luisa es va quedar a casa per si la Cristina trucava o tornava i va començar a parlar amb les seves amigues per veure si en sabien alguna cosa. La policia, però, no va acceptar la denúncia fins dilluns al matí.

Va començar el patiment. Durant els següents dies van enviar fotografies a la policia i les van penjar per tot arreu. Els agents va interrogar les seves amigues, coneguts i també el jove -deu anys més gran- que suposadament era la seva parella i que va ser l’últim que la va veure. “Jo sí que sabia que sortien junts, i aquella nit vaig anar a preguntar-l’hi”, diu la mare. El jove va explicar -és la versió que sempre ha mantingut- que va deixar la noia a la carretera d’Esplugues, molt a prop de casa seva. “Durant un temps vam pensar que ell sabia més coses de les que explicava”, reconeix la mare. Les amigues van ser les que van assegurar que aquella nit la Cristina el volia deixar. La Luisa no té males paraules per a la policia, tot i que reconeix que, per a una família que està patint aquesta situació, res és suficient. “En els dos primers anys la policia va treballar, amb els mitjans que tenien i els pocs que eren”, relata. Uns mesos després de la desaparició, un anònim els va aconsellar que busquessin el cos a l’abocador del Garraf. “Van ser policies voluntaris que van buscar durant dies”, recorda la mare. Es va fer una recerca que va durar diversos dies, sense cap resultat.

A poc a poc la policia es va anar quedant sense opcions. “El comissari va ser traslladat a Barcelona, i el nostre cas també. Ja no es feia res. Ens deien que ja no sabien què més fer. Esperaven una pista, però ¿com l’havien de trobar si no la buscaven?”, lamenta la mare. El Juan i la Luisa van decidir seguir lluitant, visitant els policies i insistint a tots els jutges pels quals ha anat passant l’expedient que tornessin a obrir el cas. “Ells diuen que el cas no es tanca, però si no es fa res és com si estigués tancat”, diuen els pares.

Cas reobert

Finalment, l’any 2008 van aconseguir que un jutge els escoltés i reobrís el cas, aquest cop encarregant-lo als Mossos d’Esquadra. Els pares volien assegurar-se que les amigues, que eren adolescents, no s’haguessin oblidat d’explicar res pensant que no tenia importància. Mai han tingut una nova línia d’investigació. “Hem de seguir treballant i lluitant perquè no passi. I, si passa, que ningú es quedi a casa i com a mínim la societat ho sàpiga”, conclouen.