“Els nostres alumnes fa molts anys que estan confinats”

Barcelona“Ens trobem amb una paradoxa quan ara es parla d’alumnes confinats. Els nostres alumnes fa molts anys que estan confinats”. Qui parla és Josep Perea, mestre i coordinador de l’equip d’atenció educativa domiciliària del Vallès Occidental. El debat sobre com serà la tornada a les aules al setembre no serveix per a alguns estudiants que pateixen malalties prolongades com el càncer o trastorns de salut mental: la seva normalitat és no poder anar a l’escola. ¿Com se’ls garanteix, doncs, la continuïtat educativa? De la mateixa manera que hi ha aules hospitalàries per a infants i joves ingressats, el departament d’Educació va activar el desembre del 2007 un servei d’atenció domiciliària per als alumnes malalts que han de passar més de trenta dies a casa. Tretze anys després, encara és molt desconegut.

Aquest curs hi ha 569 estudiants de primària i secundària que reben classes a casa i 435 docents que les estan impartint, segons les xifres del departament. Quan una família sol·licita l’atenció educativa al domicili -prèvia presentació d’un informe mèdic al centre on està matriculat l’alumne-, la Generalitat assigna el cas a un candidat de la borsa de docents. Des de fa tres anys, a més, a Barcelona i al Vallès Occidental hi ha dos equips de nou i quatre docents -respectivament- que, com a prova pilot, presten de manera estable aquest servei. La seva feina passa per “fer de pont entre l’escola i la família” i garantir que els nens i nenes no perdin el fil del curs o cursos escolars que no poden seguir presencialment, explica Perea, que destaca que l’atenció domiciliària es pot arribar a allargar durant anys. “Quan tenen malalties greus, si no reben aquesta ajuda poden acabar fracassant”, afirma.

Vincles de confiança i flexibilitat

Per aconseguir que assoleixin els objectius acadèmics sovint cal adaptar el pla de treball. “Ho pactem amb el centre perquè de vegades és difícil fer totes les matèries”, explica Anna Velasco, mestra i coordinadora de l’equip del Consorci d’Educació de Barcelona. El tipus de continguts que es treballen venen determinats en gran mesura per la malaltia de l’alumne, i els perfils són diversos. Dels 166 casos que es van atendre l’any passat a Barcelona, el 51% eren pacients oncològics, el 29% de salut mental i el 9% de traumatologia. Unes estadístiques semblants a les del Vallès Occidental, on atenen força alumnes amb fòbia social, sovint derivada de situacions de bullying o depressió. “En aquests casos els és impossible no només anar a l’escola sinó sortir de casa”, destaca Perea. I deixa clar, en aquest sentit, que “l’objectiu amb aquests alumnes, i amb tots, és que es puguin reincorporar com més aviat millor als centres”. La part emocional i d’acompanyament són essencials, i per això les primeres sessions es dediquen a teixir un “vincle de confiança”. “És important perquè passarem moltes hores amb ells”, apunta Velasco. Són vuit hores setmanals amb els de primària i sis i mitja amb els de secundària. I els canvis en l’estat de salut dels alumnes o el fet que hi hagi d’haver un adult al domicili durant les classes obliguen a la flexibilitat horària. “Hem de fer vestits a mida”, diu la mestra del Consorci.

Els dos docents asseguren que aquesta feina és molt gratificant, sobretot en els casos d’èxit. Perea recorda el cas d’una nena amb una malaltia degenerativa que li impedia aixecar-se del llit. El seu objectiu era ser violinista i, gràcies a l’atenció domiciliària, va poder tirar endavant i superar l’examen d’ingrés al conservatori des de casa, fent la prova amb el llit inclinat. “Va acabar la carrera i fa poc ens enviava el vídeo d’un concert amb ella tocant el violí en una cadira de rodes. Estava contentíssima”, explica. En el dia a dia amb els alumnes també hi ha moments complicats. “Ens podem trobar amb reaccions violentes als domicilis per part d’alumnat amb trastorns mentals”, explica Velasco com a exemple. Però el més dur són les pèrdues dels estudiants que no superen la malaltia. “Per això és tan necessari tenir un equip amb gent propera emocionalment”, diu Perea. Els dos equips es formen en oncologia, psicologia o acompanyament en el dol. Una formació que es perd si el mestre no té una plaça fixa i, per tant, deixa l’equip quan l’alumne es reincorpora a l’escola. “Tenim mestres treballant durant un any, molt formats i implicats, que després no podem retenir”, lamenta Velasco.

Pendents d’una nova regulació

Malgrat que al Vallès Occidental han aconseguit mantenir diversos professionals durant els últims anys, a l’equip hi ha ara mateix 21 mestres d’atenció domiciliària exercint sense una plaça fixa, una xifra que a Barcelona s’eleva fins als 65. “Poder crear estabilitat d’equip és essencial”, afirma Velasco. Des del gener del 2019 Educació té pendent aprovar una resolució que garantiria aquesta estabilitat, exportant el model del Vallès i Barcelona a la resta del territori. Fonts del departament admeten que ja hi ha un esborrany i que hi ha “voluntat” d’aprovar-lo, però afegeixen que el coronavirus ha endarrerit els terminis i que en aquests moments no hi ha cap previsió.

Els mestres d’atenció domiciliària confien que la nova regulació els suposi un “reconeixement formal i econòmic”, explica Velasco. Reclamen, per exemple, que els equips puguin disposar d’un codi de centre i tenir una partida pressupostària pròpia. “Els desplaçaments van a càrrec nostre, també les fotocòpies o els recursos educatius”, explica Perea. A parer seu, la feina que fan té un component “bastant voluntarista”. I als centres no sempre entenen l’atenció domiciliària. Amb la pandèmia han hagut de passar a fer classes telemàtiques, com la resta de mestres, i Velasco confia que això serveixi per veure les “dificultats” dels alumnes que no poden sortir de casa. Uns alumnes que, al setembre, continuaran confinats i amb unes mesures de protecció que tampoc els seran del tot noves. “Quan hem de fer classe amb pacients oncològics, sovint ja ho fem mantenint una distància i amb mascareta”, conclou Perea.