PANDÈMIA

¿Hi ha una nova soca més transmissible del coronavirus?

El SARS-CoV-2 ha mutat, però molts viròlegs sostenen que no hi ha proves de cap nova soca que es transmeti millor
Il·lustració del coronavirus a vista de microscopi. / GETTY

Que els virus mutin és llei de vida (o de no-vida, si fem cas dels biòlegs que sostenen que els virus no són ésser vius). En qualsevol cas, el nou coronavirus ha mutat a mesura que s’ha anat propagant pel món en un procés documentat i acceptat per la comunitat científica. “El que no seria normal és que no hagués mutat”, diu Joaquim Segalés, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i investigador del Centre de Recerca en Sanitat Animal (CReSA) de l’Institut de Recerca i Tecnologia Alimentària (IRTA).

Però una cosa és que el coronavirus hagi mutat i una altra de ben diferent és que les mutacions hagin donat lloc a una nova soca del virus que es transmeti amb més eficàcia. Això últim és el que afirma un equip d’investigadors encapçalat per la biòloga Bette Korber, de Los Alamos National Laboratory dels Estats Units, en un article publicat al repositori en línia bioRxiv. Tot i que el treball no ha sigut revisat per experts ni ha passat el procés d’edició de cap revista científica, ha tingut un gran ressò en mitjans de comunicació de tot el món i s’ha viralitzat a les xarxes. “No tenen prou evidències per fer les afirmacions que fan -diu Segalés sobre aquest article-. Poden sospitar-ho, proposar-ho, suggerir-ho, però no tenen cap prova que això sigui així”, diu. Segons el catedràtic de microbiologia de la Universitat de Barcelona Albert Bosch, que també és president de la Societat Espanyola de Virologia, “no hi ha base per fer aquestes afirmacions”. I afegeix: “Ara per ara no s’ha contrastat que hi hagi una nova soca més contagiosa”.

Experts en virologia de tot el món hi coincideixen. El professor de microbiologia i immunologia de la Universitat de Colúmbia Vincent Racaniello, per exemple, s’ha expressat en aquesta mateixa línia en un contundent article al seu blog personal: “Només hi ha una soca de SARS-CoV-2. [...] De moment ningú ha demostrat que cap dels virus aïllats difereixi en cap propietat fonamental”.

D’entre tot el reguitzell de virus que hi ha al planeta, els coronavirus es caracteritzen per mutar a un ritme relativament baix, gràcies a un mecanisme que repara les alteracions que es produeixen en el material genètic durant el procés de replicació. El que fa el nou coronavirus, però, encara és una incògnita. “No he vist cap treball que confirmi que, efectivament, està mutant menys -diu Esteve Domingo, viròleg del Centre de Biologia Molecular Severo Ochoa de Madrid-. Fins i tot he vist un treball (encara no revisat per experts) d’un científic anglès expert en aquest tipus de càlculs, Peter Simmonds, que estima un ritme de mutació no gaire diferent del ritme de mutació del virus de la grip”, afegeix.

Sigui com sigui, que hi hagi mutacions no vol dir necessàriament que el virus canviï. La majoria no produeixen cap modificació en l’estructura del virus o bé hi produeixen canvis irrellevants des del punt de vista funcional. Malgrat això, fa dies que circulen informacions sobre dues -hi ha qui parla de vuit- possibles noves soques del SARS-CoV-2. Un dels motius d’aquesta disparitat és la mateixa definició de soca. Però a mesura que un virus es propaga, muta i canvia, el límit en què s’acumulen prou canvis per considerar que ha aparegut una soca nova és difús. En general, s’accepta que una nova soca ha de tenir alguna propietat biològica diferent de les de l’original. Ha de canviar la facilitat amb què s’encomana, la resistència a la temperatura, els símptomes de la malaltia que provoca o la resposta a un mateix medicament, per posar només alguns exemples.

Una entre moltes explicacions

El treball liderat per Korber s’ha centrat en la mutació batejada com D614G, que provoca un canvi en un dels més de 1.000 aminoàcids -els blocs a partir dels quals es construeixen les proteïnes- que formen la proteïna S, la clau que utilitza el virus per entrar a les cèl·lules i infectar-les. Segons els autors, el virus que va aparèixer a Wuhan no tenia aquesta mutació, que es va produir en algun moment del mes de febrer i ara és dominant a gran part d’Europa i els Estats Units. Com que s’ha convertit en la variant més abundant, conclouen que ha de ser perquè la mutació confereix una capacitat de transmissió més alta. És una explicació raonable? Sí. Però no és, ni de lluny, l’única possible. També podria ser, per exemple, que la gent que va estendre el virus des de la Xina a Europa i els Estats Units fos majoritàriament portadora d’aquesta variant per una simple qüestió d’atzar. Quan hi ha diverses explicacions possibles d’un mateix fet, per triar-ne una cal aportar arguments de pes. I, segons els experts consultats, aquest treball no ho fa.

Per demostrar que aquesta variant del virus es transmet amb més facilitat “s’haurien de fer estudis comparatius in vitro i de transmissió en animals, cosa que no s’ha fet”, explica Segalés. Aleshores, ¿com és que un equip respectat de científics fa afirmacions amb tanta seguretat a partir d’una base tan feble? “En aquests moments -explica Bosch- s’està generant molta informació en molt poc temps i és difícil triar el gra de la palla. I en aquest context, els científics intenten marcar territori mitjançant la publicació de treballs en repositoris en línia que no passen els processos de revisió de les revistes científiques”. Si marcar territori vol dir guanyar notorietat a qualsevol preu, la situació actual, que demana una intervenció científica intensa i de qualitat, no estaria fent més que agreujar un dels problemes endèmics del sistema científic, que es coneix amb l’expressió “ publish or perish ” (publicar o morir). Sense publicacions no hi ha resultats documentats, i sense resultats és més difícil accedir a finançament i oportunitats professionals. Això fa que sovint es publiqui més del compte i amb menys qualitat del compte.

Com seguir la pista de les mutacions

L’anàlisi de les mutacions d’un virus permet esbrinar com s’ha propagat en l’espai. Si es troba un virus amb la mutació A en un lloc i un altre amb les mutacions A i B en un altre lloc, es pot inferir que el segon és descendent del primer en virtut del fet que les mutacions s’acumulen. Si en un tercer lloc es detecta un virus amb les mutacions A i C, vol dir que hi ha arribat directament des d’A. Si, en canvi, en aquest tercer emplaçament es localitza un virus amb les mutacions A, B i C, significa que hi ha arribat des d’A passant prèviament per B. Aquesta anàlisi s’ha fet servir, per exemple, per deduir que en l’inici de la pandèmia la majoria de casos a Nova York procedien d’Europa i no de l’Àsia.

Si en un quart lloc es troben, per exemple, diverses mostres amb una mutació que no s’ha trobat enlloc més, això indica que s’hi està produint transmissió comunitària. Si a tot això s’hi afegeix que el ritme al qual s’acumulen les mutacions és conegut, es pot estudiar a quina velocitat el virus s’ha difós per l’espai. Això és el que fa el projecte Next Strain, mitjançant el qual científics de tot el món comparteixen les dades genòmiques del virus en una aplicació de codi obert.