TUB D’ASSAIG

Una novel·la amb molta química

Weike Wang va guanyar el premi PEN/Hemingway al millor debut amb 'Química'

Llegeixo una novel·la amb un títol inusual per a aquest gènere: Química. L’autora és Weike Wang, una nord-americana d’origen xinès llicenciada en química i doctora en salut pública. I escriptora. Amb aquesta obra va guanyar el prestigiós premi PEN/Hemingway al millor debut.

La narradora, el possible alter ego de Wang, està a punt de casar-se amb un químic i està fent la seva tesi doctoral a Boston. I de cop li entren dubtes vitals i acadèmics. La novel·la, traduïda per Neus Bonilla Benages i editada per Empúries, és un enfilall de pensaments, diàlegs i situacions breus, una cadena de dubtes i de cerca de respostes. La narradora intenta entendre’s a ella mateixa per entendre els altres i entendre també el món. I per aconseguir-ho, observa.

Demostra que ser científica no significa ser insensible. Però ho és a la seva manera. Es fixa al mateix temps en la gent i en els fenòmens naturals. En un espectacle de llums làser amb música dels Beatles, per exemple, ella prefereix pensar en els làsers, “emissors de color”. Si un làser és verd és perquè emet llum verda, “no és com una fulla, que és verda perquè absorbeix llum vermella”.

També s’indigna quan llegeix en l’embolcall d’un aliment que no conté substàncies químiques, perquè això “és dir que dins de l’embolcall hi ha el buit absolut”. I no li agrada que la gent digui “Gris com el metall”, perquè un metall pot ser de color lavanda com el manganès, blau reial com el coure o taronja fosc com el cobalt.

La història d’aquesta narradora sense nom està plena de química i plena de vida. La seva companya de laboratori li diu: “La química l’has d’estimar fins i tot quan no funciona. L’has d’estimar incondicionalment”. I ella pensa que “la química és poderosa però de vegades imprevisible”. La química. I la vida.