Noves pistes sobre l’ancestre humà més misteriós

BarcelonaEl puzle de l'enigmàtic llinatge dels denissovans, un grup d'homínids extint que va coexistir en el temps amb els neandertals –van arribar a emparentar-se i se'ls considera cosins llunyans per les diferències genètiques que presenten– i que ha deixat empremta en el genoma dels humans d'avui dia, es va completant. L'última peça identificada d'aquest ancestre és la d'un fòssil de mandíbula de sexe masculí del plistocè que un pescador va rescatar del fons marí a l'actual canal Penghu, a l'illa de Taiwan, ara fa 17 anys. Aquesta troballa evidencia que el denissovà va arribar a sobreviure a les muntanyes fredes de Sibèria i el Tibet, però també a latituds càlides i humides de l'Àsia oriental. L'estudi, publicat a la revista Science, també permet aprofundir en les característiques que compartien aquests ancestres arcaics i que els diferencien dels neandertals.

La història d'aquest fòssil és extraordinària per diversos motius. Per començar, per la manera com es va trobar. El 2008 un pescador que havia sortit amb les seves xarxes a 25 km de la costa occidental de Taiwan –una zona que al plistocè va formar part del continent, quan els nivells del mar eren més baixos– va fer aquesta sorprenent captura a un centenar de metres de profunditat i la va vendre a un antiquari. Posteriorment, un ciutadà la va adquirir i la va entregar al Museu Nacional de Ciències Naturals de Taiwan, on investigadors van adonar-se que calia aprofundir en la seva morfologia i material genètic per identificar a quina línia evolutiva pertanyia. De fet, fins al 2019 no es va començar a sospitar que podia pertànyer al grup denissovà, sinó que es va arribar a plantejar un nou llinatge o una subespècie d'Homo erectus específica d'Àsia.

Ara, liderats per l'antropòleg físic Takumi Tsutaya, un equip d'investigadors de la Universitat de Postgrau d'Estudis Avançats Sokendai, al Japó, i de la Universitat de Copenhaguen han fet una anàlisi paleoproteòmica del maxil·lar inferior fòssil i han conclòs que correspon a un mascle denissovà que tenia entre 10.000 i 70.000 i 130.000 i 190.000 anys. Aquesta disciplina estudia les proteïnes de material fòssil per reconstruir els aminoàcids (les “peces” de les proteïnes) i, a diferència de la paleogenòmica, que estudia l'ADN antic, permet identificar molècules més enllà en el temps, ja que les mostres són més estables, menys fràgils i, per tant, es conserven millor.

Els antropòlegs van extreure proteïnes de l'os i l'esmalt dental del fòssil i van recuperar més de 4.200 residus d'aminoàcids, entre els quals van trobar dues variants específiques de denissovà. Segons exposen a la investigació, aquestes variants són rares entre els humans moderns, però tenen una freqüència més alta a les regions on hi va haver hibridació amb aquest homínid, que va sobreviure durant centenars de milers d'anys abans d'extingir-se.

Dents molt peculiars

L'equip també ha constatat una estructura de mandíbula compartida amb les observades a l'exemplar confirmat de denissovà tibetà: el cos és gruixut i baix, amb molars grosses i estructures d'arrel robustes i distintives. "Això suggereix que aquests trets eren característics del llinatge i potser específics del sexe masculí", expliquen els autors de l'estudi. Però per què és important això? Segons els investigadors, això evidencia que a Euràsia, durant el plistocè mitjà i final, van coexistir "dos grups d'homínids", ja que, a diferència dels denissovans, els neandertals tenien dents petites amb mandíbules altes.

La misteriosa subespècie ha estat una completa desconeguda fins al 2010, quan es va trobar un fragment d'os d'un dit petit a la cova de Deníssova de Sibèria, amagatall que ha acabat batejant el grup. Dins d'aquesta caverna es va poder extreure material genètic que es remunta a 200.000 anys enrere, en unes poques restes fòssils i pistes genètiques al sòl per reconèixer l'existència d'aquest homínid. Allà també es va identificar el primer híbrid de primera generació entre un neandertal i un denissovà.

Ara bé, fins ara fora de Sibèria només s'han trobat proves directes de denissovans a l'altiplà tibetà: una mandíbula i una costella de fa 160.000 anys, és a dir, abans que l'Homo sapiens migrés d'Àfrica. En una caverna de Laos també es va identificar un queixal atribuïble a una nena, si bé no s'ha pogut confirmar molecularment que pertanyi a l'espècie, així com altres fòssils a la Xina. Així, la troballa de Tsutaya i els seus col·legues evidencia la capacitat "àmplia" de distribució geogràfica d'un grup que la comunitat científica fa temps que diu que era extraordinàriament versàtil per adaptar-se a diferents climes i orografies.