On eren els ocells de la ciutat abans del confinament?

OrnitòlegOn eren els ocells de la ciutat abans del confinament? Doncs molt probablement on són ara, però potser estaven una mica més amagats, més a la part alta dels arbres del carrer o als arbustos més densos del petit enjardinament d’una plaça. O simplement no els vèiem rondar pel nostre pati pel simple fet que en tot el dia amb prou feines destinàvem uns pocs minuts a poder detectar la seva presència.

Sembla que ha sigut el confinament que estem vivint i patint el que ha fet que molts habitants de les grans ciutats s’hagin adonat que hi ha ocells a la vora d’on viuen. I segur que entre les circumstàncies que han acompanyat aquesta estranya situació la que més hi ha influït ha sigut el silenci. De cop, en els petits trajectes per anar a comprar o en les estones que ens hem abocat a l’ampit de la finestra per mirar de passar l’avorriment, ens hem adonat que sense trànsit ni gent xerrant o cridant pels carrers se senten els cants dels ocells. Merles de bon matí, pardals, mallerengues, gafarrons, tallarols capnegres, verdums i uns quants més, alguns més melodiosament, altres amb xerrics, i els de més enllà gargamellejant monòtonament. Sentir-los ha fet que hàgim descobert que a banda de coloms, cotorres i gavians, en qualsevol carrer d’una ciutat hi viuen altres ocells. A més, que la pandèmia ens hagi enganxat al principi de la primavera, moment en què més canten els ocells per aparellar-se o defensar els seus territoris, ha provocat que aquesta realitat ignorada per tanta gent encara fos més reveladora.

Com gaudir-ne més i més a prop?

En altres països, al centre i el nord d’Europa, en especial a les illes britàniques, ja fa dècades que una bona part de la població té el costum de donar menjar i refugi als ocells que hi ha al voltant dels seus habitatges. És possible que una climatologia més extrema a l’hivern hagi afavorit que molts ciutadans es preocupessin per la supervivència d’aquests alegres veïns, com també el fet que sigui molt més habitual disposar de jardí a l’habitatge urbà.

Però a casa nostra també ho podem fer. Quan arriben els primers freds del final de la tardor és el moment ideal per omplir les menjadores i veure que en pocs dies les mallerengues, les cotxes fumades, algun pit-roig, els gafarrons i els pardals s’hi atansen per alimentar-se. Per evitar que coloms, tórtores turques, garses o fins i tot gavians es facin amos i senyors del recurs que generosament volem oferir a d’altres ocells més petits i atractius, hem d’escollir una manera d’oferir aquest menjar que eviti que els grans hi tinguin accés, defugint els plats amples o llançar directament a terra l’aliment. Per a això hi ha les menjadores tubulars. I el menjar també convé que l’escollim amb cura: granes amb pipa, mill, cànem, cacauet i blat de moro trencat o cacauet pelat sencer (sempre cru i sense sal) són els aliments òptims per posar en aquestes menjadores tubulars. No convé recórrer a l’escaiola que es dona als canaris de gàbia ni a la veça, el blat de moro sencer o altres cereals. També podem oferir aliment més energètic, sobretot quan el fred és més viu, com les boles i pastissos fets amb una base de greix, normalment seu de vaca, mesclat amb trossets de cereal i cacauet i pipes negres.

Per a algunes espècies que sí que serien benvingudes, com merles, pit-rojos o tallarols, sí que els haurem de parar el plat, ja que no els agrada atansar-se a les menjadores que pengen, però millor si és petit i col·locat a l’extrem d’una barnilla. I en comptes de granes o boles de greix, apreciaran més trossets de fruita dolça o fins i tot cucs deshidratats, que amb una mica d’humitat es tornen turgents. S’hi deleixen! Ja entrada la primavera veurem com els nostres convidats cada vegada falten més sovint a taula, sembla que la natura els comença a oferir més recursos i més adequats tant per a la seva alimentació com per a la dels seus polls. És increïble la quantitat d’eruguetes i insectes que arriben a devorar les mallerengues, que fan així una tasca primordial en el manteniment de l’equilibri natural.

Però no només oferint aliment podem tenir ocells prop de casa, també els podem oferir refugi i molt especialment un lloc on fer el niu i perpetuar la seva presència amb noves generacions. Per fer-ho hem de tenir certes condicions que potser no tots els habitatges reuneixen, però fins i tot a l’ampit d’una finestra podríem posar-hi una caixa per a pardals o mallerengues o, si vivim a l’àtic o tenim una terrassa a la part alta de l’edifici, en podríem posar per als falciots.

Al llarg de les últimes dècades, tant els ajuntaments com els mateixos veïns de les viles i ciutats ens hem esforçat molt en mantenir en bon estat els edificis i les parets mitgeres, sense forats ni esquerdes, on abans els ocells de la ciutat niaven. Tampoc hi ha tants solars abandonats, que, a més de ser un lloc on poder fer el Zoo d’en Pitus,eren la font d’aliment i refugi de molts ocells. I tampoc no ens permetem tenir cases desocupades si no és que estan tapiades pels quatre costats precisament per evitar que ens les ocupin, incloent-hi els inofensius ocells... Tot i això, encara hi ha ocells a la ciutat. Molts. Gaudiu-ne ara que estem confinats i no els oblideu quan la vida al carrer torni a normalitzar-se.