“La PAH em va treure de forat, em va ensenyar a lluitar”

Barcelona“El més important és que els afectats s’empoderin, que perdin la por i lluitin. Deixar clar que són víctimes i no culpables”. Són paraules de la portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), Ada Colau, d’ara fa dos anys, quan aquesta moviment ja en feia tres que aglutinava persones que es trobaven en procés de perdre-ho tot. Ara, quan la Plataforma, ja ha complert els cinc anys i ha aconseguit gestes com sumar prop d’un milió i mig de suports a la seva iniciativa legislativa popular (ILP) per exigir la dació en pagament i el foment del lloguer social o portar el problema immobiliari espanyol a Europa, ho veu amb la mateixa fermesa. I amb molt més bagatge.

“Hem aconseguit trencar la por”, celebrava aquest dissabte en el marc de la commemoració del cinquè aniversari de la PAH, que va aglutinar a Barcelona prop de mig miler de persones de diferents plataformes de l’Estat. Una trobada que va marcar com a camí a seguir a curt termini la pressió a les administracions locals perquè vetllin “pel dret a un habitatge digne”.

No en va, molts ajuntaments estan ara en procés de debatre o començar a aplicar la proposta llançada per la Plataforma per multar aquelles entitats bancàries que mantinguin pisos buits. Una moció que el ple de Barcelona, per exemple, va aprovar en la seva darrera sessió i que ara la PAH té clar que haurà de seguir de ben a prop per garantir que s’aplica en els termes en què s’ha plantejat. Sense rebaixes. A la plataforma, exercir aquesta pressió no li ve de nou. Fa anys que la portat a la pràctica -per exemple, en forma d’ escrache - per garantir que s’atenen les seves reivindicacions.

Fre a més de mil desnonaments

En el sac de la feina feta, aquest moviment ja hi acumula, a banda del suport ofert a moltes persones que se sentien arrossegades per la pèrdua de casa seva, el fet d’haver contribuït a frenar més d’un miler de desnonaments i a negociar nombroses dacions en pagament i lloguers socials. De la mà del projecte d’Obra Social de la PAH, han reallotjat -en pisos buits ocupats- més d’un miler de persones. Tot plegat és, tenen clar, una evidència que el lema que han fet retronar amb força des dels seus inicis, el de Sí se puede, ha convençut i omplert de forces persones com el Matías González, que ara fa un any i mig va aconseguir tancar el seu via crucis amb el pacte d’una condonació del deute. Aquest pas que li permetia, tot i perdre la casa, replentejar-se el futur. Tirar endavant.

Ell va salvar, gràcies al suport de la PAH, fins a tres intents de desnonaments. El quart va ser el definitiu, però li va arribar amb el compromís per part de l’entitat bancària de fer net amb tot el seu deute. “La PAH em va treure del forat, em va ensenyar a lluitar, em va demostrar que no estava sol”, recorda. Ell, com moltes de les persones que arriben a les assembles de la Plataforma, ho feia sense conèixer massa quines eines tenia al seu abats per intentar fer front a la situació que estava vivint. Molts, com relata Colau, fins i tot se senten culpables i avergonyits. Ara el Matías -que ahir estava exhaust després de la intensa celebració del cinquè aniversari de la Plataforma- veu clar que el que ell ha viscut és un “virus”, que algun dia pot patir qualsevol. Denuncia que encara hi ha molta incomprensió per part de gent que no ha viscut aquest drama de prop. “Jo ara ja tinc el meu cas solucionat, però no oblido la meva samarreta verda -el color de la PAH- i lluito per ajudar els altres “, resumeix.

També el David Torrente, que fa un parell de setmanes negociava la condonació del seu deute però perdia la casa dels seus somni a Llinars, relatava que el canvi de xip, en el seu cas, va ser el dia que, acompanyat de d’altres membres de la PAH, es va plantar al banc per dir que no li prendrien tot. Aquest és, segons la Plataforma, el seu gran leitmotiv: que els desnonats se sentin forts per lluitar. Ha plogut molt des d’aquella primera assemblea de la PAH del febrer del 2009 a Barcelona impulsada per membres vinculats moviment V de Vivienda com la mateixa Ada Colau. Però el seu objectiu continua igual de ferm i és ara molt més visible que cinc anys enrere.