Un immens Miguel Poveda va clausurar la quarta edició del festival Sons del Món a la Ciutadella de Roses. En aquest certamen d'ambicions artístiques i gastronòmiques, val a dir que el vi que el sommelier Roger Viusà va fer maridar amb el cantaor badaloní -un negre jove i tànnic, potent, descarat i carnós- no podria haver-se ajustat millor a la situació. Amb mitja hora de retard i sense amenaça d'aigua -l'últim concert de Poveda en aquestes terres quasi va acabar en electrocució- Poveda va pujar a l'escenari amb aquest mag de la guitarra que és Juan Gómez, Chicuelo . Dos catalans que, des de la manca de prejudicis i una certa insolència, han establert el seu propi cànon flamenc. Que no és cap altre que el mestís. Després d'una intensa arrencada per pals ortodoxos - bulerías i soleás , amb dos excel·lents mestres del compàs a les palmas -, Poveda va advertir que no hi ha un sol flamenc, "sinó tot un ventall d'estils que ens uneixen".
I, dit això, l'entusiasta públic -fent un esforç per deixar anar olés i maestros convincents- ja sabia a què venia: les coplerías de Poveda, aquella copla aflamencada al màxim que Poveda ha convertit en marca de fàbrica i estàndard artístic. El primer moment d'emoció màxima va arribar amb la copla A ciegas , que Almodóvar va incloure a Los abrazos rotos . Poveda és un excel·lent vehiculador de la part més lleugera de la copla , però és en aquests moments més dramàtics en què desplega un increïble ventall de savoir faire escènic i de recursos vocals que marquen la diferència.
El seu és un art de paraula i d'intenció. Davant el delit del públic, Poveda va afrontar un popurri amb María de la O , La bien pagá i Ojos verdes . Divo pròxim, paio flamenc de causticitat amable, Poveda va voler "dedicar una cançó a la mare, encara que quedi molt de folklòrica". En aquell moment, el rei del bolero, Moncho, va pujar a l'escenari i el punyal vocal estilitzat de Poveda i l'onada gruixuda de Moncho es van unir per fer el bolero Toda una vida , i van prosseguir amb Te extraño tanto . I després va arribar la seva tercera vessant, la menys practicada però deliciosa: la del cantaor català mediterrani, amb la interpretació del poema musicat de Maria-Mercè Marçal Cançó del bes sense port. Val a dir que aquí va lluir la teranyina pianística del mestre Joan Albert Amargós, juntament amb Chicuelo, l'altre puntal de Poveda. Que, per cert, va confessar que Amargós el tenia enamorat, però que "era una llàstima la diferència d'anys".
Després d'una volcànica evocació d'Enrique Morente -potència vocal inaudita, agafant el micro a l'alçada de la panxa!-, Poveda va presentar els músics i va deixar per al record una última copla punyent, Mis tres puñales , que havia popularitzat Marifé de Triana. Per no marxar amb l'eco del record de les relacions podrides -feia quasi mal físic sentir-lo narrar les estrofes d'indiferència, traïció i ganivetada-, Poveda es va acomiadar amb una juerga flamenca a micro tancat. Immens Poveda, encara que després de dos anys de Coplas del querer ja passeja un espectacle molt previsible.
