MEDI AMBIENT

La plaga dels gots d’un sol ús

El 40% dels residus que acaben al mar són plàstics i les canyetes de les begudes són dels que més creixen

Un 10% de tots els residus de plàstic acaben embrutant els mars i oceans del planeta. Només a Europa es calcula que 100.000 tones de plàstic arriben al mar procedents de les costes. Ampolles de begudes, taps, envasos o embalatges d’aliments i canyetes de plàstic són part de la contaminació marina més habitual, la dels plàstics, que representen el 40% de la brutícia marina. Són estimacions de l’últim estudi de la plataforma europea Seas at Risk, que alerta del problema majúscul que suposa la proliferació de productes envasats -o “sobreenvasats”, segons les plataformes mediambientals- i de recipients d’un sol ús.

Els plàstics procedents de menjar i begudes són la brutícia més habitual a les costes després de les omnipresents burilles de cigarretes [vegeu el gràfic] i representen la meitat dels residus de les platges europees. Les tendències de consum, amb cada cop més menjar i beguda per emportar, per exemple, fan augmentar el risc que el nombre de residus continuï creixent si no canvien els hàbits i sobretot les lleis, alerta Seas at Risk.

Les estimacions de consum de productes d’un sol ús d’origen plàstic a la UE són alarmants. Uns 46.000 milions d’ampolles de begudes cada any, 16.000 milions de gots de cafè o 2.500 milions d’embalatges de plàstic. Espanya apareix en tots els casos com el cinquè estat amb més consum anual: gairebé 3.800 milions d’ampolles de plàstic de begudes de consum individual i 1.500 milions de gots de cafè.

Campanyes per canviar hàbits

Crida especialment l’atenció el fenomen de les canyetes que acompanyen moltes consumicions de begudes, el tercer residu més habitual als entorns marins. “Són un símbol del que és un residu evitable, perquè són totalment innecessàries”, es lamenta a l’ARA la responsable de residus marins de Seas at Risk, Emma Priestland. Espanya és el segon estat de la UE on més se n’utilitzen.

De fet, ja hi ha països que han iniciat campanyes per reduir-ne el consum i eliminar de les consumicions aquests objectes, sovint molt lligats a les cadenes de menjar ràpid. Al Regne Unit, concretament a Londres, hi ha molts restaurants que s’han conjurant per erradicar-les amb campanyes com Straw wars al Soho ( Guerra a les canyetes, en català). Als Estats Units també hi ha iniciatives similars en marxa.

Però com arriben aquestes grans quantitats de plàstic al mar? Principalment de la terra i no de l’abocament directe des de vaixells, una pràctica que també impacta al medi. “És material poc pesant que queda a les platges i que l’aigua arrossega, que prové de corrents d’aigua terrestre que acaben al mar o bé que el vent fa volar fins allà”, explica la responsable de residus marítims d’Amigos de la Tierra, Alodia Pérez.

En el cas del Mediterrani, la seva situació geogràfica i la seva explotació el fan especialment vulnerable a la contaminació dels plàstics. “Hi ha un alt nivell de concentració de plàstics perquè en altres zones potser es mouen i viatgen, però aquí no”, diu la portaveu de Seas at Risk, que també reconeix que es tracta d’una zona altament poblada.

Greenpeace va fer a l’estiu una campanya per combatre els plàstics al Mediterrani. Les seves medicions al mar van determinar un nivell de concentració de microfragments de plàstic “similar al que es troba a les illes de plàstic al Pacífic -una zona amb una alta concentració de deixalles-, tot i que a simple vista sigui menys visible”, alerta l’ecologista Julio Barea.

Sistemes de retorn d’envasos

Les campanyes són importants no només perquè empenyen la població al canvi d’hàbits sinó també perquè pressionen els governs perquè actuïn, insisteix Priestland. La UE discuteix ara mateix el paquet de mesures de l’economia circular que ha de guiar les polítiques ambientals i de sostenibilitat. “Les mesures han de ser ambicioses; s’hauria de tendir a la reducció i, si cal, a la prohibició”, opina la portaveu de la plataforma.

Ja hi ha experiències en marxa en diversos estats en matèria de limitació de bosses de plàstic (a Catalunya es paguen) o retorn d’envasos als comerços a canvi que el client recuperi un dipòsit d’uns cèntims. A Alemanya o les repúbliques bàltiques ja funciona, i el Regne Unit ha aconseguit vèncer resistències entre la indústria per aplicar-lo amb bons resultats. “Si dones un valor a l’ampolla, no acabarà llençada a qualsevol lloc”, explica Priestland. A Catalunya el sistema de dipòsit i retorn s’havia de començar a discutir en una comissió parlamentària amb els agents implicats abans de la dissolució de la cambra. El debat sobre aquest model també és viu al País Valencià i Navarra.

Etiquetes

Més continguts de