La pressió immobiliària amenaça un ateneu per a persones amb discapacitat mental lleu

BarcelonaEl Santi, de 48 anys, ho té claríssim: “Si no existís el Grup Caliu, estaria tancat a casa i sense amics”. Amb una discapacitat mental lleu, va viure amb por que es riguessin d’ell fins que va trobar aquesta entitat al barri de Sant Gervasi, on es troba amb persones com ell per fer classes d’idiomes, tallers de teatre, cafès, excursions i diverses activitats més. Per a ell, suposaria un gran cop per a la seva vida que tanquessin aquest espai, que ha ampliat les activitats i el seu abast gràcies a les característiques del local. El contracte de lloguer va vèncer el desembre passat i ara el renoven cada mes perquè el propietari vol vendre el local.

“Quan vam arribar, això era un garatge”, explica el Rubén Sánchez, membre de la junta, mentre ensenya l’espai que van llogar l’any 2013. Sánchez xifra en més de 20.000 euros els diners invertits en reformes. L’advocat de l’entitat, el Lluís Hernández, va aconseguir fa uns dies que el propietari acceptés negociar un preu i renovar el lloguer, tot i la intenció inicial de no fer-ho, perquè una clàusula al contracte l'obliga a fer-ho i el propietari l'havia obviat. Però temen que l'oferta amb un nou preu sigui inassumible per a ells i adverteixen que la injustícia seria pitjor, atès que ells han pagat gairebé totes les reformes. Els sembla gairebé impossible trobar, pel mateix preu, un espai amb les mateixes característiques, de 250 metres quadrats, on encabir els 150 socis que passen la tarda al local fent diverses activitats d’oci, cultura i formació. “Jo no l’he trobat”, diu la Laura González, directora de l’associació.

Un local de 70 metres quadrats o una sala de centre cívic no podrien donar resposta a aquest tipus d’activitat, expliquen el Rubén i la Laura. A Caliu Grup Divers hi treballen vuit persones en plantilla amb contractes de poques hores (en treballen més per vocació) que complementen amb altres feines. Amb poques subvencions públiques, la més alta de 6.000 euros, l’entitat es manté sobretot gràcies a les quotes de 60 euros mensuals que paguen 103 socis, tot i que en total l’espai és freqüentat per unes 150 persones.

La Laura, la directora, avança que “l’espai dona resposta a una necessitat, un dret d’aquests adults a un lleure de qualitat que no els infantilitzi” i, pocs minuts després, la imatge d’una classe de recompte d’euros per evitar una estafa i les paraules de mares i usuaris del Caliu ho confirmen. “Això no existeix enlloc”, explica la Lourdes, mare de la Berta, que amb 43 anys en porta 13 desplaçant-se a Sant Gervasi des de Diagonal Mar. “Després de peregrinar per intentar trobar un oci per a la meva filla més a prop, no existeix res igual”, aprofundeix.

La Maite, mare de l’Albert i la Pilar, mare de l’Axel, coincideixen en aquest punt. També creuen que l’oci per a persones amb discapacitats mentals lleus s’hauria d’institucionalitzar i que existeix un “buit” quan els joves es fan grans i perden esplais i altres tipus d’espais d’oci. “Això no ho podem perdre!”, diu la Pilar, que afegeix que també estan d’acord, per últim, en el silenci i la cara de dubte que posen totes tres quan se’ls pregunta com definirien el Caliu. “No és un centre de lleure, on s’infantilitza, és molt més. Ells diuen que és un ateneu...”, diu la Lourdes.

Es refereix al "model ateneístic", que explica el Rubén, que divideix les activitats per comissions i els mateixos socis decideixen quines activitats fan. "Per exemple, hi ha una comissió de memòria històrica i decideixen anar a visitar un búnquer o un museu", exemplifica. Al Caliu també han fet tallers d’empoderament i autodefensa feminista. “Les dones amb discapacitat mental són doblement vulnerables", explica el Rubén, que treballa de psicòleg especialitzat en violència de gènere a més de treballar al Caliu.

La Mireia, que té 35 anys i en porta uns 15 freqüentant el Caliu com a sòcia, recorda amb especial afecte el viatge que van fer en un camp de concentració de persones amb discapacitat per gravar un documental sobre l’associació. “No acabava d’acceptar que tenia una discapacitat, i quan vaig veure totes aquelles tombes i vaig pensar que podria haver sigut jo se’m van trencar les manies i les prejudicis”, explica.

Per a l’Albert, 37 anys i un somriure perpetu, “el més important del Caliu és poder tenir amics”. La Maria i la Claudia ho reforcen i reconeixen que tot i tenir bones relacions amb companys de feina costa bastant fer amistat fora del treball. El Caliu omple aquest buit i d’altres. “A la teoria ho sé fer, però a la pràctica de vegades se’m passen els canvis”, afegeix el Lluís, que destaca la practicitat dels tallers per evitar estafes amb els euros.

El Caliu, abans de tenir espai físic, va néixer l'any 1988 amb un viatge a Suïssa. L'any següent van fer un creuer a Grècia i el 91 van marxar a París, quan "el grup ja s'estava eixamplant", expliquen somrients el Pere Bonet, de 48 anys, i el Gabi Alsedà, de 50, que van participar en aquell viatge i encara freqüenten el Caliu.