"Per primera vegada els ionquis som visibles"

BarcelonaEstà mal asseguda, amb el cap que li cau enrere i els ulls entreoberts. Està arribant al seu moment d’èxtasi quan cops forts i repetits se li acosten i li ressonen dins el cap. Intenta obrir més els ulls: davant seu hi té una gentada amb olles, cassoles i paelles que piquen amb insistència i ritme. De les seves boques en surt repetidament el crit "Fora del barri, fora del barri, fora del barri". La noia treu un mig somriure, potser per l'efecte de la droga que s'acaba de punxar, i s'està un parell de minuts mirant la colla de gent que pica i que cada vegada té més a prop. Són els veïns del Raval que, com cada nit, han sortit al carrer per denunciar que aquest barri de Barcelona és ple de drogoaddictes, xeringues, brutícia i, també, asseguren, delictes. Aquesta nit la mobilització veïnal és més forta que totes les anteriors, perquè fa cinquanta-nou dies que es fa la cassolada al carrer d'en Roig, un dels més afectats per la presència de narcopisos, i molts veïns d'altres carrers han sortit també a protestar i donar-los suport. La noia tanca la bossa, l'agafa com pot i se'n va, potser a la recerca d'un altre portal on no hi hagi veïns molestos amb la droga que ella necessita.

L'escena és violenta: desenes de persones picant olles i cassoles a tocar d'una noia que es punxa droga. Ja no tenen por, diuen els veïns, n'estan farts, de tenir-ne. Se m'acosta una dona per dir-me que "ai, nena, a mi sí que em fa por que em reconeguin pel carrer i em facin alguna cosa". L'Eulàlia Salvador, una altra de les veïnes que està al meu costat, contesta per mi: "Has de pensar que això ho fas pels teus fills, jo no vull que, tan petits com són els meus, ja sàpiguen què és un ionqui". Els veïns desfilen amb pancartes en català, castellà, anglès i àrab pels carrers estrets i amb la pudor de pixats que fa sempre al Raval. S'aturen davant d'un portal obert i ple de papers enganxats per les parets que diuen "No deixarem que ens feu fora del Raval. El tràfic de drogues dures arrasa el barri". Els cops de cassola incrementen la intensitat, i en pocs minuts en surten tres joves que es balancegen lleugerament amb els ulls entreoberts. L'última, una noia amb els cabells tenyits de color blau i la roba que li va baldera, es queda aturada amb un somriure que sembla burleta davant dels veïns, com dient-los: "Ja podeu anar picant, ja".

L'Eulàlia se m'apropa i m'explica que fa uns dies una de les drogoaddictes del barri li va dir: "Ara mateix no sé si fotre't una bufetada o abraçar-te. Una bufetada per totes les cassolades. Una abraçada perquè per primera vegada els ionquis som visibles, sempre ens havíem pensat que ningú ens veia". La conversa es va quedar aquí perquè, segons relata l'Eulàlia, la noia no va voler continuar parlant-ne. Aquesta nit, en una llibreta, l'Eulàlia té apuntada una adreça, un altre narcopis que li han dit aquesta nit per afegir a la llista que tenen els veïns. A la següent cassolada ja s'aturaran també en el nou punt a fer soroll. Els veïns volen viure en un lloc digne, i la dignitat no és tenir un barri ple de punts de venda de droga, drogoaddictes col·locant-se pels carrers i crits a totes hores. Ningú vol viure amb la decadència sota casa i veure passar, de tant en tant, els Jaguar dels qui es lucren del consum de drogues. Quan s'acaba la mobilització, marxo amb l'Esther, també veïna: "Em fan llàstima, els drogoaddictes, caldrien ajudes socials perquè ningú arribés fins aquí". A mi també em fan llàstima, sí, però ningú els vol tenir de veïns, esclar.

Es dispara la tensió al Raval entre veïns, camells i toxicòmans