PRECARIETAT LABORAL
Societat 12/06/2016

De professió, becari

En els últims dos anys ha crescut un 350% el nombre de becaris a l'Estat. Només Eslovènia supera Espanya en el nombre de becaris titulats

Elisabet Escriche
7 min
David Táboas (23 anys) ha apostat durant els últims anys per formar-se i adquirir experiència fent de becari.

BarcelonaEs necessiten quatre becaris per treballar com a agents d’atenció al client i relacions públiques. Han de tenir títol universitari i un bon nivell d’anglès. Qualsevol altre idioma també serà “benvingut”. Les seves funcions consistiran, entre d’altres, a atendre les necessitats dels clients, interactuar-hi i oferir-los activitats que puguin fer a Barcelona. Treballaran 40 hores setmanals i tindran allotjament. El seu sou serà de 350 euros al mes. És l’oferta d’un hotel situat al districte de l’Eixample que es pot trobar actualment en diversos portals de feina. Només cal navegar cinc minuts per internet per detectar que aquest tipus d’anunci no és una excepció, més aviat tot el contrari, i que en molts casos la remuneració és zero.

Segons dades del ministeri de Treball i Seguretat Social, el 2015 es va tancar amb 70.000 becaris al mes que rebien algun tipus de remuneració, una xifra que es manté. És un increment del 350% respecte del 2013, quan n’hi havia poc més de 20.000. Part d’aquest espectacular augment es deu a l’obligatorietat de les empreses de donar d’alta a la Seguretat Social des del 2012 els becaris que cobren, independentment que hi facin pràctiques curriculars -les obligatòries- o extracurriculars.

Si es contextualitza a escala europea, les xifres no milloren. Espanya és el segon país amb més becaris titulats, és a dir, joves que un cop han acabat els estudis fan pràctiques. L’últim informe de l’OCDE elaborat el 2013 xifrava en un 67% el nombre d’espanyols de 18 a 35 anys que havien realitzat aquest tipus de feina un cop acabada la seva formació. Per davant només hi ha Eslovènia (68%), i en tercera posició, Portugal (56%). La mitjana de la Unió Europea se situa en només un 33%. A aquest elevat percentatge s’hi suma la precarietat laboral d’aquest col·lectiu: amb el que cobren set de cada deu becaris espanyols no en tenen prou per viure. Tot i les xifres, però, els sindicats asseguren que és impossible saber quants becaris hi ha a l’Estat perquè no hi ha un registre dels que fan pràctiques sense remunerar.

Una altra característica d’aquest perfil de treballador és que n’hi ha que no tenen un tutor a qui recórrer durant les seves pràctiques. Segons l’OCDE, a l’Estat disposen d’aquest mentor un 79% dels becaris, que representa el percentatge més baix de tota la Unió Europea. “L’actual situació econòmica dificulta que les petites empreses, que van molt justes de personal, compleixin amb aquest model”, assegura Jordi García, catedràtic de dret del treball de la Universitat de Barcelona (UB).

Tot i aquesta precarietat, la falta d’ofertes de feina fa que a molts joves no els quedi cap més remei que encadenar una beca darrere l’altra. ¿L’acumulació de pràctiques, però, els penalitza a l’hora trobar feina? Els experts asseguren que no. De fet en els últims anys -afegeixen- hi ha hagut un gir en els criteris de selecció de personal. “Abans es valorava que el treballador portés molts anys al mateix lloc perquè volia dir que era una persona estable; ara, en canvi, es prioritza just el contrari”, explica Maite Martínez, coordinadora del màster de recursos humans de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). “S’està seguint un model més americà, en què es té en compte que el candidat hagi tingut diverses experiències, perquè demostra que és inquiet i té ganes de formar-se en diferents àmbits”, apunta el catedràtic de la UB.

En els últims anys també hi ha hagut un canvi en la duració de les pràctiques, que fins abans que esclatés la crisi solien ser d’un any. “Ara se’ls agafa per a mig any i en alguns casos se’ls renova mig any més amb contractes precaris”, puntualitza Martínez.

Quina ha de ser la seva feina?

La percepció de molts becaris que han encadenat diverses pràctiques és que fan la mateixa feina que qualsevol treballador. “És difícil determinar què és el que ha de fer un becari: si només s’ocupa de la fotocopiadora no aprèn res, però exigir-li el mateix que a un treballador és un abús. Segur que es produeixen les dues situacions”, assegura García.

Sigui com sigui, els experts coincideixen a dir que perquè un becari tingui més possibilitats de quedar-se a l’empresa el que ha de fer és deixar clar què pot oferir-li. “No pots esperar que l’empresa t’ofereixi coses perquè, senzillament, no ho farà”, apunta Martínez.

“No faré més pràctiques, si no trobo feina del meu àmbit treballaré del que trobi”

Quan David Táboas, de 23 anys, va acabar el batxillerat va fer un curs de dos anys en una escola d’imatge i so amb l’objectiu d’aconseguir feina com a realitzador i productor de programes de ràdio o televisió. El mateix centre li va proporcionar fer unes pràctiques en un canal de televisió durant tres mesos del primer curs. Per arribar al lloc de treball havia d’agafar diversos mitjans de transport que pagava de la seva butxaca. La seva feina consistia a fer de càmera de dos programes en directe en horari de tarda. “Allà vaig ser conscient de les dificultats de trobar una feina en el món de la comunicació. Des del primer moment vaig veure clar que no hi havia cap possibilitat de quedar-me tot i que el realitzador em tractava com qualsevol treballador que estigués en plantilla”, relata. Tot i aquest bany de realitat, va decidir seguir “adquirint experiència”. En el segon curs va fer pràctiques en un altre canal de televisió però aquest cop al departament de continuïtat. Va treballar-hi, també, tres mesos. De fet, tenia la sensació de viure un déjà-vu : la seva jornada laboral tornava a ser de quatre hores, per arribar-hi havia de pagar el cost dels bitllets d’autobús i tramvia i, de nou, no hi havia cap possibilitat de quedar-se com a treballador.

Acabats els dos anys de formació el David va decidir fer el grau de comunicació a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) perquè estudiar a distància li permet treballar. A l’inici de la carrera va buscar una feina a través d’un portal online de becari en una start-up per dur a terme les tasques de comunicació i xarxes socials. L’anunci deia que cobraria un sou d’entre 200 i 300 euros. En el moment de fer l’entrevista, però, els dos joves que portaven la start-up ja li van deixar clar que no li farien contracte. “El sou real van ser 80 euros al mes, pagar-me algun dinar i un viatge de feina a Madrid. Era conscient que em pagaven la voluntat però vaig aprendre de forma autodidàctica tasques de comunicació, cosa que no hauria passat si m’hagués quedat a casa”, explica. Acabats els tres mesos els seus caps li van oferir un contracte de vuit hores cobrant 600 euros al mes.

“No ho vaig agafar perquè no veia clar el meu paper a l’empresa”, argumenta. Després d’una estada a Londres de tres mesos per aprendre anglès, va decidir tornar a buscar una nova feina com a becari. A la borsa de treball de la UOC va veure que hi havia una oferta al departament de premsa d’una universitat i s’hi va presentar. Té un contracte d’un any que acaba aquest juliol i pel qual cobra 360 euros al mes per fer quatre hores de dilluns a divendres. El David, que ja és a l’últim curs de la carrera, té clar que aquestes són les últimes pràctiques que fa. “M’agradaria trobar una feina normal”, explica, tot i que té clar que per treballar en un àmbit concret abans s’ha de viure des de dins. Ell mateix s’ha fixat com a objectiu que si acabada la carrera no aconsegueix una feina en el sector a curt termini agafarà “la primera feina que trobi”.

“T’exigeixen el mateix que a un treballador i, al final, no et valoren la feina”

Elisenda Bru de Sala acaba de fer els 30 anys. Estudia tercer d’administració i direcció d’empreses (ADE), una carrera que ha reprès després de fer una pausa de quatre anys. Treballa des dels 13. Va estar set anys en una pastisseria, després va ser dependenta en una botiga de roba i, posteriorment, gerent d’una llibreria. Com que la seva experiència laboral estava molt centrada en la feina “de cara al públic” va decidir fer pràctiques en empreses i, així, “fer currículum” en l’àmbit en el qual s’està formant.

El setembre del 2014 va començar de becària en una multinacional alemanya on feia tasques administratives al departament de compres. Era un contracte de 20 hores setmanals i de sis mesos pel qual cobrava 300 euros al mes. “Treballava mitja jornada al matí i a la tarda anava a la universitat. Els diners m’arribaven per cobrir les despeses de transport -el trajecte de casa a la feina era d’una hora i mitja- i alguns dinars”, detalla. Acabats els sis mesos, la mateixa multinacional li va oferir renovar el contracte mig any més amb les mateixes condicions. Ho va acceptar sacrificant les vacances: “M’interessava agafar experiència”, insisteix. Però una desafortunada lesió en un braç va fer que l’empresa decidís prescindir d’ella un mes abans que se li acabés el segon contracte.

L’Elisenda no va tirar la tovallola i va decidir apuntar-se a unes noves pràctiques. Les va començar a l’octubre i la feina, en aquesta ocasió, era en una plataforma web. Les condicions? 20 hores setmanals durant sis mesos a cost zero excepte les despeses de transport de casa a la feina (uns 50 euros al mes). De seguida, però, el cap va proposar-li de fer 18,5 hores extres a la setmana remunerades amb 300 euros al mes i amb el compromís de quedar-se-la un cop acabés el contracte de pràctiques. La seva tasca era la mateixa de qualsevol treballador: contactar amb proveïdors, portar la comptabilitat, obrir nous canals de venda i, tot, sense l’ajuda d’un tutor. A principis de maig l’empresa va comunicar-li que, finalment, no li faria el contracte i que continuaria amb la fórmula de seguir agafant becaris.

“T’exigeixen com qualsevol treballador, ho dónes tot i, al final, no valoren la teva feina”, explica. Desil·lusionada davant de falses promeses, l’Elisenda ha decidit formar tàndem amb una jove però experta pastissera, Laura Martín, i crear a través d’un coworking de la UB la seva pròpia empresa online : Sweet Dreams Pastisseria, que fa dolços tradicionals i americans. “La meva companya s’encarrega de l’elaboració dels pastissos i jo del vessant empresarial”, explica. Els primers mesos cobrarà igual que una becària, una quantitat, però, que anirà augmentant a mesura que el projecte es consolidi. De moment el primer pas serà obrir una botiga a Mataró aquest mes de juny que portarà el mateix nom de l’empresa. “El nostre objectiu? Obrir una fàbrica pròpia. Ja que és tan difícil trobar feina me la creo jo”, conclou.

stats