Toni Comín: “Mai demonitzaré els operadors privats”

Salta a la vista que vostè practica allò de “la distància més curta entre dues persones és un somriure”.

De moment no m’he penedit gens ni mica d’haver agafat aquest portaavions immens.

Portaavions, sí, perquè de cada deu euros que gasta la Generalitat, quatre són responsabilitat seva. I, malgrat tot, vostè no és ni bata blanca ni gestor.

No. Explicació curta: el Govern necessita polítics, i el conseller de Salut necessita metges al costat. Però el Govern és una feina de polítics. Explicació llarga: l’èxit del nostre sistema sanitari es deu al consens polític. Començant amb el govern Tarradellas, amb un conseller del PSUC, Ramón Espasa. El segon conseller és el Laporte. La LOSC, de l’època d’en Trias, es pacta amb Iniciativa, amb l’Ajuntament de Barcelona, on hi havia el PSC amb Pasqual Maragall i Joan Clos. Tenim un gran model sanitari, un mètode nòrdic amb resultats nòrdics, perquè havíem entès que calia integrar en una xarxa pública i, per tant, gratuïta tota la diversitat de proveïdors que teníem. I aquests anys el consens s’ha començat a debilitar greument. El que se’m diu és: cal reconstruir el consens per poder fer importants reformes, perquè el canvi demogràfic és molt intens. I això no és feina d’un metge, és d’un polític. Una altra cosa és que el polític hagi de ser Toni Comín.

I quan es va trencar el consens?

Als últims cinc, sis anys. Hi ha un factor clau que és la crisi econòmica i la caiguda de recursos, que ha allargat les llistes d’espera, i ha generat una pressió assistencial en els professionals brutal. Això ho han salvat ells amb el seu compromís.

Però, si la crisi era inexorable, no és que el consens s’hagi volgut trencar.

Però llavors s’activa un nou relat des de l’esquerra més a l’esquerra, on es qüestiona la bondat d’aquest sistema mixt, o de provisió diversa.

I vostè hi està d’acord?

Jo crec que tot el que millori la qualitat assistencial és una virtut.

Vejam: ¿el conseller Boi Ruiz va trencar el consens?

No. Crec que va ser un factor més de la ruptura del consens amb l’aproximació molt tècnica a unes retallades que no s’havien de gestionar tècnicament. Crec que va faltar política. Per què hi va haver distanciament de l’esquerra més d’esquerres? Perquè aquí, sent mediterranis, el consens té un risc. Qui vigila? Llavors el consens, al cap de 30 anys, pot arribar a ser en poca transparència. L’esquerra més crítica se’n distancia perquè té la intuïció que no s’està sent tan transparent com caldria.

I és una intuïció fonamentada?

El que sé segur és que serem rotunds amb la transparència.

Però no és per això que exclourà l’Hospital General de Catalunya i la Clínica del Vallès de la xarxa pública, quan s’acabin els contractes.

No. Potser ho he dit poc i ara ho vull dir més. No vull que se sentin qüestionats en la seva feina excel·lent. El problema és que he de decidir si mantinc diners en un contracte amb unes clíniques que fan molt bona feina però que són clíniques privades privades, legítimes absolutament, o dedico els diners a recuperar la capacitat perduda d’hospitals públics. Tinc hospitals amb plantes tancades. La meva decisió, quan s’acabi el conveni amb el General, el 31 de desembre, i amb la Clínica del Vallès, el 15 d’agost, arrencarà del fet que són contractes per complementar l’actuació que fem amb els hospitals públics. No tinc el Taulí en màxima activitat. Sabem que ho podem absorbir; si no, no hauria pres la decisió.

Si una cosa funciona, la tocarà?

Amb els recursos que tenim per pagar l’activitat prioritzarem els operadors públics. No estem demonitzant els operadors privats. Déu me’n guard. Mai ho faré. Formen part del sistema sanitari català. Però el més normal és que a la clínica privada hi vagi la gent i pagui.

Però el General, la Clínica del Vallès, tot això no és ni l’1% de tota l’activitat assistencial. ¿No és més aviat que vostè entra prenent una decisió més simbòlica que efectiva?

Sí que ha tingut un impacte públic més gran del que m’esperava. Simplement, escolti, prioritats. He de decidir amb quin ordre contracto. Primer els operadors públics. Després, si puc, operadors sense ànim de lucre. Després, si ho necessito, els d’afany de lucre. Però en aquests moments, tota l’activitat la podríem absorbir si ho planifiquem bé

Abans una paraula m’ha quedat entravessada, gratuïta. Si diem gratuït sembla que el servei no costi res.

Ho he dit massa ràpid. Un sistema públic és un sistema gratuït en el punt de prestació, però només allà, perquè el financem entre tots amb impostos. Ho paguem entre tots. Evidentment que no és gratuït.

¿Creu que a vegades no som conscients del que tenim en sanitat?

La gent té dret a estar, deixi-m’ho dir col·loquialment, emprenyada. A la gent que espera cirurgia de patologies no greus li he de dir que entenc que estigui fins al capdamunt d’esperar.I els professionals hem d’acceptar que estiguin farts de la pressió que han patit per la falta de recursos i d’estar mal pagats, molts d’ells. Però això no vol dir que no tinguem una joia.

A la primera compareixença va dir que sense pressupostos nous no podria reduir les llistes d’espera. ¿Va estovar gaire la CUP, així?

No pretenc estovar ningú. No és un xantatge, és una dada. Si giro el got caurà l’aigua. Si no hi ha pressupostos, no hi haurà pla de xoc.

Parlant de llistes d’espera, si escurça el temps de diagnòstic, després tindrà prou quiròfans per operar tota la gent diagnosticada?

Això ho tenim molt estudiat: proposem reduir les llistes d’espera on generen una angoixa més gran, que és saber què tens. Si reduïm l’espera en fase diagnòstica a la meitat, augmentem la cua en la fase quirúrgica entre un 8 i un 10 per cent. Quant ens costa absorbir aquest augment? 75 milions. Per això els posem també.

Es contractarà més personal?

Sempre. Però hi ha una altra opció, que és empoderar la primària, donar-li més capacitat de fer proves diagnòstiques. Ens hem de reinventar. Els hospitals hi són per curar malalties agudes. Ara hem de pensar com atendre les malalties que es cronifiquen, i s’intueix que cal vincular la primària a l’assistència social.

Parlant d’això, dijous vostè va ser a Sant Adrià de Besòs, al CAP de la Mina. Vol que on hi hagi més pobresa hi hagi més metges per habitant.

Ja es fa, però ho hem de fer amb més rigor. Els indicadors d’obesitat, tabaquisme, alcoholisme, cirrosi, malalties pulmonars, depressió, ansietat, de salut mental en adolescents, estan del tot correlacionats amb els indicadors econòmics i socials. On hi ha més atur i fracàs escolar hi ha més obesitat. Ho hem de tenir en compte quan planifiquem, perquè, si no, no garantirem la igualtat del dret a la salut.

Ha escrit llibres amb títols com Els canvis són possibles o Democratitzar la política que sonen a Podem. Vostè és a l’espai ideològic que li toca?

Imagino alternatives socials quan sóc al món dels llibres i sóc d’un gran realisme quan exerceixo un càrrec públic. És el més honest i més d’esquerres. Acadèmicament m’he dedicat al que serà un dels grans debats del segle XXI, el socialisme de mercat, sistemes de lliure empresa en un postcapitalisme. I d’aquí tot això que sona a Podem. Pregunto: ¿tanquem el debat al 89 amb el Mur, i només discutim si fem un capitalisme més neoliberal o socialdemòcrata? Em sembla molt presumptuós el llibre La fi de la Història de Fukuyama.

¿El postcapitalisme serà una posada al dia de la socialdemocràcia?

La planificació és un desastre per a l’economia i les llibertats civils. Al segle XXI les economies seran de mercat. Ara, en la lògica d’on vinc, la doctrina de l’Església d’una banda i la doctrina anarquista de l’altra, de Mounier i una part del socialisme, podem imaginar sistemes de propietat més comunitaris. ¿Podem imaginar una economia de mercat menys capitalista? Tinc algun article a l’ARA parlant de Karl Marx i Adam Smith com a aliats imprescindibles i necessaris (i perdó per l’autocita). Podem fer un sistema alhora més liberal i socialista. Potser algú dirà “Escolti, Comín, això que diu no s’entén”.

Tot això deuen ser, també, empremtes del seu pare.

En sóc deixeble, clarament. Només tinc un referent ideològic, polític, humà, del que és fer política i de l’ètica en la política, que és el meu pare. Inevitablement és així. Vaig tenir una vocació musical molt forta, tocava el piano, i amb 19 anys vaig penjar els hàbits de la música. Segurament ho vaig decidir per l’exemple que porto a sobre. És un orgull i un honor, i intento, humilment, seguir-lo.

I en això què hi ha: més socialisme o cristianisme?

A parts iguals. No vol dir que tothom qui sigui cristià hagi de ser d’esquerres. Però l’ètica de la justícia social és indestriable de l’ètica del cristianisme. La meva formació com a creient ha estat molt influïda per Pere Casaldàliga i Leonardo Boff.

¿Va sentir el Papa dient que coses com les que diu Donald Trump no són cristianes?

Vaig pensar “ Chapeau, Paquito”.

Vostè serà conseller 17 mesos. Allò de la independència com ho tenim?

Tenim un full de ruta que diu que si ens posen un referèndum pactat com a Escòcia, el farem. Però no esperarem que ens el portin. Prepararem les estructures d’estat i les lleis de desconnexió. I quan tinguem la garantia que podem redactar lleis, pagar pensions i cobrar impostos, llavors podrem convocar eleccions constituents. ¿L’Estat es quedarà parat el dia que aprovem la llei de transitorietat jurídica? S’intueix que no, oi? Si tenim la gent al darrere, ens en sortirem. Amb desobediència pacífica, segurament. Democràtica, cívica, gandhiana. Però necessitarem que la societat respongui quan l’Estat bloquegi el Govern i el Parlament. Ara, fixem-nos en la dificultat d’Espanya per construir un projecte. Aquí també hi va haver un moment que no se sabia si hi hauria eleccions o govern, però si m’ho hagués preguntat, li hauria dit que govern. Sabia que ens posaríem d’acord per no tornar a les eleccions, perquè no tenia sentit aturar tota una força social. I el meu pronòstic poètic, si vol, s’ha complert.

Quantes vegades li deuen haver dit “Comín, ets un optimista”.

Intento ser optimista però també prudent.