Els Quinze

Tots els territoris que conformen una ciutat han rebut diversos noms al llarg de la seva història; noms que en uns casos han perdurat fins als nostres dies, i en altres no. Però hi ha un fenomen peculiar format per aquells llocs que han sigut batejats pel poble, malgrat no formar part del nomenclàtor oficial. Espais amb una personalitat no reconeguda i al mateix temps preservada en la parla quotidiana dels seus veïns. Un exemple seria aquest tram del passeig Maragall, entre l’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat i l’avinguda Borbó, que fa més d’un segle va començar a ser conegut popularment com els Quinze.

L’origen d’aquesta denominació cal situar-lo a principis del segle XX, quan es va substituir l’antic tramvia a vapor que comunicava Barcelona amb el poble de Sant Joan d’Horta per la nova línia 46 del tramvia elèctric. Aquest transport tenia el seu origen a la plaça Urquinaona cantonada amb el carrer Ausiàs March, i acabava al davant d’on uns anys més tard s’obriria el famós bar Quimet, al costat de la plaça Eivissa. L’estiu del 1901 el van inaugurar amb tota solemnitat, amb els vehicles engalanats amb banderes espanyoles i belgues, ja que l’empresa constructora era d’aquell país. I aviat es va convertir en una de les línies més concorregudes i conegudes de totes les que llavors estaven en funcionament; els habitants de les diverses barriades obreres d’aquells vorals la feien servir per anar a treballar.

En aquella època aquest tros del futur passeig Maragall -llavors la carretera d’Horta- era una cruïlla de camins on s’ajuntava el municipi hortenc amb les barriades del Guinardó, Santa Eulàlia de Vilapicina, la Sagrera i els Indians. Allà s’hi va edificar una central que abastia el tramvia d’energia elèctrica, i es van construir unes cotxeres al costat. En la premsa d’aquells anys es parlava de l’amuntegament que caracteritzava la línia 46; el tramvia tenia mala fama, ja que era responsable de nombrosos accidents i atropellaments, així com caigudes del cable aeri. A més a més, els tramviaires eren un gremi molt conscienciat, que va protagonitzar diverses protestes com la vaga general del 1902, o la campanya a favor de la jornada de vuit hores de febrer del 1903. En tots dos casos van aturar el servei, que va seguir en funcionament només gràcies als esquirols i a la intervenció de l’exèrcit.

El gener del 1904 el poble de Sant Joan d’Horta es va integrar a Barcelona com un barri més. Set anys més tard es començava a urbanitzar l’antiga carretera, rebatejada en honor del poeta Joan Maragall, que acabava de morir. A part de les masies i els conreus que la voltaven, s’hi van instal·lar els laboratoris del doctor Ferran, creador de vacunes contra el còlera o el tifus. En aquella època el bitllet de tramvia no estava unificat; fins al carrer Dos de Maig valia 10 cèntims, fins al passeig Maragall 15, i fins a Horta 20. Molta gent per estalviar-se 5 cèntims baixava aquí i feia la resta del trajecte a peu. Com que ho sabien, els cobradors anunciaven amb veu alta la parada. I, així, sense proposar-s’ho, aquest lloc va ser batejat com els Quinze.

En la dècada dels anys 30 es van incrementar les tarifes, i a finals del 1965 la línia 46 va desaparèixer. Les cotxeres de tramvies dels Quinze van acollir autobusos fins a l’any 2003, i ara el seu lloc l’ocupen els jardins de Can Xiringoi. I d’aquell nom que va donar fama a aquest indret amb prou feines en queda el centre odontològic Els Quinze, del carrer Ramon Albó, o el cafè Quin15s, al mateix passeig Maragall. Malgrat tot, encara són molts els barcelonins que us indicaran l’adreça escaient si pregunteu pels Quinze.