ENTREVISTA
Societat 28/05/2017

“En l’humor s’ha retrocedit molt. Ja no et pots riure de ningú”

Ramón Boldú és un dels grans pioners del còmic autobiogràfic. Durant molts anys ha explicat la seva vida en vinyetes incisives, impúdiques i, sobretot, divertides

Xavi Serra
4 min
Ramón Boldú, referent del còmic autobiogràfic, repassa les seves aventures al món editorial a Los sexcéntricos.

Ramón Boldú (Lleida, 1951) porta 27 anys despullant la seva intimitat en còmics com Bohemio pero abstemio, Memorias de un hombre de segunda mano i el recent Los sexcéntricos (Astiberri), que barreja acudits eròtics publicats als 70 a la revista Lib i records de les seves aventures amb personatges com Antonio Asensio, Manuel Vázquez i Berlusconi. Pioner del còmic autobiogràfic, Boldú ha ensenyat sempre les seves vergonyes personals, sentimentals i professionals, però amb una mirada descreguda i vitalista. “Em fa gràcia que la gent es peti de riure amb les coses que explico, perquè en el fons són molt dramàtiques -diu-. Però jo soc de tirar endavant. Per a mi, la vida és una trinxera i quan el del costat es lamenta perquè ens han tirat una bomba jo ja soc 100 metres més endavant”.

Com vas arribar al còmic?

De petit portava els meus dibuixos als autors que admirava. Una vegada, el Perich em va fer un dibuix amb estilogràfica i me’l va donar. “Quan ho facis així, torna”, em va dir. I encara ho estic intentant. I als 13 anys vaig anar al TBO a presentar còmics al director, Albert Vinya i, mentre era allà, vaig veure com a José María Blanco, que per a mi era un Déu, el Vinya li feia unes correccions i vaig al·lucinar.

Al final no vas publicar al TBO, sinó a Interviú.

Sí, vaig portar-hi uns acudits i me’n van comprar un. Vaig sortir tan content que em vaig oblidar la carpeta de dibuixos i en tornar em van preguntar si sabia dissenyar revistes. Jo no en tenia ni idea però vaig dir que sí. I quan va sortir una nova revista anomenada Lib em van encarregar que en fes el logo i vaig començar a publicar Los sexcéntricos a la contra.

Als que no van viure la Transició i el destape el nom de Lib no els diu res, però va tenir un impacte social considerable.

Venia 400.000 exemplars setmanals. Ningú admetia que la comprava, tot i que era la quarta revista més venuda a Espanya. No era pornogràfica, però tenia dones despullades, un consultori sexual, fotos dels lectors, entrevistes a famoses parlant de sexe... Avui dia semblaria Cosmopolitan, però després de tants anys de règim, una revista així va ser la bomba. La gent s’imaginava que allò era Sodoma i Gomorra, però l’ambient a la redacció era molt light. A fora, en canvi, se’ns va obrir un món de llibertinatge irrepetible, però que a mi em va representar molts embolics, perquè em va agafar casat.

Un dels personatges que més surt a Los sexcéntricos és Antonio Asensio, el fundador del Grup Zeta. El presentes com un aprenent de Berlusconi, que també hi apareix.

Sí, Asensio primer volia ser Bob Guccione, el de Penthouse, i després es va fixar en Berlusconi. A Bohemio pero abstemio ja parlava d’Asensio, però aquí explico el viatge a Itàlia en què va acabar al llit amb noies que treballaven per a Berlusconi. Jo ho sabia per l’Acacio, el seu traductor, que em va demanar que no ho expliqués mai, però em cremava [riu].

A principis dels 90, de cop, la teva vida es converteix en la primera matèria dels teus còmics. Per què?

Aleshores jo era director d’art d’El Víbora, que era l’epicentre del còmic. Veia els originals de Liberatore, Spiegelman, Nazario, Max i al·lucinava. Històries llargues, sense acudits! Quan vaig llegir Maus se’m va acudir fer el mateix, explicar la meva vida. Però en comptes de fer-ho com ell, seriós i dramàtic, a la meva manera. A mi sempre m’ha agradat explicar les meves coses. Quan treballava al Lib, l’exmarit de la meva dona va contractar uns homes perquè em seguissin i em van passar unes coses... Quan arribava a la feina em venien a buscar quatre o cinc companys per preguntar-me: “Què? Avui què t’ha passat?”

A Los sexcéntricos deixes dit que vols que et dissequin.

Sí. Tot això ve de la polèmica del negre de Banyoles. Jo l’havia anat a veure amb els meus nens i ho vèiem normal. Així que vaig pensar, si això és racisme, que em dissequin al seu costat. Vaig escriure una carta a La Vanguardia oferint-me i també s’hi van apuntar l’editor d’ El Víbora i un autor japonès, Yoshihiro Tatsumi. Que, per cert, ja han mort tots dos i al final no els han dissecat.

En la solapa del còmic demanes disculpes a tothom que hi apareix. Has fet emprenyar molta gent?

Sobretot m’han posat querelles. Un de la Generalitat, set infermeres de la Quirón... Però la majoria han sigut per atemptar contra la moral. ¿Creus que les historietes que recuperes a Los sexcéntricos són més incorrectes avui que als 70?

Sí, perquè en l’humor s’ha retrocedit molt. Ja no et pots riure de ningú. Als meus còmics, el primer que faig és riure’m de mi mateix. Però avui dia tothom té la pell molt fina i et poden portar a la presó per fer un acudit. Jo he sentit a dir que com s’ha atrevit Astiberri a publicar els acudits de Los sexcéntricos.

Fas un repàs de molta gent, però no passes comptes amb ningú.

Jo no soc venjatiu. Si algú es porta malament, penso que deu ser perquè ell és calculador i prou. Jo sempre em poso en ridícul i als altres sempre els deixo la meitat de malament. Això m’ho permet la distància, perquè parlo de coses que van passar fa 15 anys i em veig com un altre.

stats