"La Moreneta és una mica de tothom, sigui religiós o no"

Monistrol de Montserrat“La Moreneta és una mica de tothom –diu–, sigui religiós o no”. El vagó del cremallera on som, que ara es posa en marxa per arribar a Montserrat abans de les deu, és ple de periodistes. Ella, de fet, és Montserrat Esteve, la directora del programa religiós de 3Cat, Signes dels temps. Aquesta Montserrat (una de les poques Montserrats que hi ha avui en dia) ens explica –a nosaltres, perquè tots els del vagó, inclòs el polític Jordi Turull, que seu al fons, ja ho saben– què passarà avui a dalt de la muntanya. “Avui treuen la marededeu en processó, i serà una de les tres vegades que haurà sortit en processó, la primera del segle”. La trauran en un baiard, i farà la volta a la plaça, ben a prop dels devots que ja fa dies que han reservat cadira. Arribem amb la muntanya coberta de boira, només es veuen les agulles.

En un dels miradors, envoltat de romaní, hi haurà els periodistes. No ens podrem moure d’allà, quan comenci la cerimònia, i en Pau, el fotògraf de l’ARA, pensa com fer-s’ho per tenir la imatge històrica. “A les deu no hi haurà boira”, ens diu l’Eduard Pladellorens, que és qui s’encarrega de “la premsa” i coneix bé la climatologia. “Quan surt el sol, baixa el núvol, és habitual”.

I tot seguit ens explica “l’escaleta” de l’acte: “L’abat la traurà del tron i l'hi donarà al pare rector, que la traurà del cambril. L'hi donarà al prior i al sotsprior, i ells dos la baixaran pel Portal Angèlic. Baixaran les escales i la col·locaran al baiard. L’agafaran alguns membres de l’Schola Cantorum, el cor mixt, i quan vinguin a l’escenari, els de l’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lurdes, i llavors, quatre membres de la comunitat benedictina...".

“Estoy enferma y no me dejais pasar!”, s’esgargamella una senyora. La vigilant de seguretat li prova d’explicar que les cadires estan reservades. “Diu que vindrà el Salvador Illa?”, ens pregunta una dona. “No ho sé, ahir era a Sevilla amb el Barça”, fa una altra. “La que sí que hi és és la Montserrat Nebrera amb el seu home, que l’han fet sortir del lloc on s’havia assegut i l’han armat, eh?” Ens girem perquè arriba el pare Bernat Juliol a parlar amb nosaltres. “Li podem demanar nom i càrrec?”, fa una noia, i jo somric amb això de “càrrec”. El càrrec –apunto– és comissari del Mil·lenari, majordom i sotsprior. Ens explica que el primer cop que va sortir la marededeu va ser l’any 1947, en un acte, diria, d’afirmació catalanista en plena dictadura. “Els polítics que van fer la democràcia eren aquí”, fa. I afegeix: “No podem sentir-nos units sense símbols”. Llavors, va sortir pel cinquantè aniversari d’aquell primer cop, i ara. “Però la van treure, també, per l’incendi, oi?”, li demano. I somriu, perquè potser recorda la portada dels diaris de l’època, amb un dels monjos que treu la marededeu a coll per salvar-la. “Digueu-me de quin mitjà veniu –fa també–, “perquè la Mare de Déu sí que sap els vostres noms, però jo no”. Li preguntem què li sembla que passarà. Tots ens pensem que hi haurà emoció i llàgrimes. “Plorar, ja està bé”, ens diu. Tot seguit, els periodistes de les cadenes estatals li demanen que faci les “declaracions” en castellà. “Para el señor, mil años es un día, pero para nosotros, no...”, sento que explica ell.

“Som subscriptors de l’ARA –em diu una dona–. Som a l’Hotel Cisneros des d’ahir. Va haver-hi concert de la Simfònica del Vallès, preciós, amb música de pel·lícules. I després, l’espectacle de drons, espectacular”. Els pregunto on es compren les medalles de la Mare de Déu, que me n’han demanat les veïnes. “A baix, a la botiga, hi ha de tot –em fan saber–. I si les vols beneïdes, saps què pots fer? Quan visitis el cambril les fiques dins de l’aigua beneïda i ja queden beneïdes”. De cop, recordo que la meva àvia, per dir “aigua beneïda”, deia “aigua beneita”. Un home, aquest de Sant Vicenç de Castellet, em diu: “Ep, vigila! Portes el telèfon a flor de pell!” Vol dir que el duc a la butxaca i em caurà. Una dona crida, en anglès, perquè diu que no la deixen entrar a veure la marededeu, que és negra com ella, per racisme. Intento dir-li que és per les reserves, però no me’n surto. “El Tomàs Molina ha pujat amb nosaltres –em fa saber una senyora–. I li hem dit que portàvem crema solar”. El cor d’escolanets comença a assajar. Canten –i perdó per la broma– com els àngels. “Si faig un gest gran amb la mà, què vull dir?”, els recorda el director, que no para esment que el micròfon està obert. “Está la prensa antes que una señora enferma! Esto no es razonable!”, s’esgargamella una senyora, que vol seure. El turisme religiós pot ser tan arrauxat com el turisme esportiu o de concerts. Tot de senyores, amb la tablet, prenen imatges de les flors de l’altar, a la tarima de la plaça. Amb el dit pitgen airosament els botons, com qui toca un timbre. Sento, de tant en tant, “Montse!” o “Montserrat!” La concentració més gran de Montserrats que tindré mai tan a prop.

Comença la cerimònia i, amb relativa sorpresa, constato que el públic aplaudeix cadascun dels “passos”. Un dels religiosos, de veu extraordinària, per greu i per vellutada, canta: “És gran el senyor, no ens cansem de lloar-lo. La seva muntanya santa és admirable, és el goig de tot el món...” Em fixo en la lletra: “Els ha agafat, allà mateix, un tremolor, igual que el dolor de la dona quan infanta...”, refila. Llavors, comença la missa, que oficia el pare abat.

Giro el cap i veig que en una finestra de l’Hotel Cisneros, a la planta baixa, just darrere d’on som, hi ha una àvia asseguda. Hi entro i m’hi acosto. A l’ampit de la finestra hi ha llibres. La febre d’or, de Narcís Oller; Lo que sé de los vampiros, de Francisco Casavella, i el Diccionario Crítico del Arte Español Contemporáneo. Em somriu i em pregunta si vull seure. Es diu Eulàlia Rocabert, m’explica, i té 82 anys. La llum del sol li il·lumina una galta. “Tinc una història molt maca, si la vol sentir”. M’assec a la butaca del costat. “El meu pare, Jaume Rocabert, es va escapar de la guerra, perquè no volia disparar, amb un altre company. Quan passava per aquí, per Montserrat, va caure, i la cama li va fer un crec, se li va trencar. I li va prometre a la Mare de Déu que si el deixava arribar a casa, cada any la pujaria a veure”. Mou el cap. “Té pressa? Ha de veure la marededeu de més a prop?”. Faig que no. “El meu pare, tan devot de la Mare de Déu, i jo... vaig néixer el dia de la Mare de Déu de Montserrat! Li devia dir: «T’envio aquesta nena perquè es cuidi de tu»”. Al sentir-la, m’he estovat tota. M’ha sortit la bleda que sens dubte porto a sota de la caçadora de cuiro. Surto a fora, encara commoguda.

“Rosa d’abril, morena de la serra”, canta el cor. I penso en l’acústica tan prodigiosa que té aquesta muntanya. Que l'hi diguin al timbaler.

“Jo a tu et conec!”, diu una senyora. “Un dia, a l’Esclat de Sant Vicenç, vas demanar als de la cua si algú feia la promoció dels ganivets, que tenies punts, perquè tu no la feies. I me’ls vaig quedar jo”. Em mira fixament. “Jo voldria anar a gravar la Moreneta de més a prop...”. Li col·loco un passi de premsa i baixem fins a la tanca. El cap de premsa somriu i mira cap a un altre cantó. La senyora plora. Però n’hi ha molta, de gent que plora, allà asseguda sota el sol. Alguns, en silenci, desolats o meravellats, i d’altres sorollosament, fora d’allà. La seva emoció, que voldria sentir, m’emociona. Miro la finestra de l’hotel. No hi veig la senyora. Potser pel reflex del sol ha desaparegut.