El repte d’obtenir un reconeixement

BarcelonaCada primer diumenge de mes un grapat de famílies víctimes de casos de nens robats viatgen fins a la plaça Sant Jaume de Barcelona per intentar que la seva història no caigui en l’oblit un cop tancat el recorregut judicial. Reclamen l’atenció dels partits polítics per aconseguir un reconeixement moral. “No vull diners ni un judici, vull que reconeguin què van fer”, diu l’Adelina, que porta un cartell penjat al coll amb la seva història. Els familiars busquen que la llei de memòria històrica del Parlament de Catalunya reconegui els casos de nens robats i els atorgui l’estatus de víctimes.

A part de l’empenta moral que suposaria l’empara institucional, les famílies expliquen que el reconeixement els permetria poder optar a programes d’ajuda psicològica, reclamar indemnitzacions o accedir als arxius d’institucions religioses i privades o als dels cementiris sense necessitat de comptar amb una ordre judicial. També els permetria rebre suport legal i accedir a la justícia gratuïta per fer front a les despeses de recórrer els casos arxivats o poder iniciar noves reclamacions administratives o penals. Aquest tipus de reconeixement és el que ja reben altres col·lectius, com per exemple les víctimes de la violència masclista, del terrorisme o del tràfic de persones.

Fins ara els Parlaments d’Andalusia i Canàries són els únics que han modificat la seva llei de memòria històrica per incorporar un reconeixement específic al col·lectiu dels nens robats. Les famílies catalanes asseguren que han trobat més receptivitat en el nou Govern, que ara estudia la seva proposta. De moment s’han reunit amb representants de la majoria dels partits polítics, amb l’equip del Memorial Democràtic de la Generalitat i amb els col·legis d’advocats.

Però més enllà del suport de la cambra catalana la clau seria aconseguir que el Congrés de Diputats modifiqués la llei estatal. Això permetria investigar els casos a nivell de tot l’Estat, crear una única base de dades públiques, repetir totes les proves d’ADN, ordenar l’obertura de fosses comunes o crear una unitat policial específica per investigar tots els casos, com es va fer a l’Argentina.

Més suport a l’estranger

Les famílies també han aconseguit fer arribar els casos de nens robats al Parlament Europeu. “Ens escolten més fora d’Espanya que no pas a dins”, admet el Ricardo amb frustració. Al setembre es van reunir amb representants de la cambra d’Estrasburg, que a l’abril es va dirigir a la Nunciatura Apostòlica del Vaticà a l’Estat per demanar que facilitin l’accés de les famílies als arxius eclesiàstics perquè puguin buscar informació dels infants. Així mateix, el Grup de Treball sobre Desaparicions Forçades o Involuntàries de les Nacions Unides també s’ha desplaçat a Barcelona per investigar els casos, després de rebre la petició de diverses famílies i associacions d’afectats de nens robats a l’Estat.

Algunes de les demandes de l’etapa del franquisme formen part també de la querella de víctimes del règim que es va presentar davant la justícia argentina i que investiga una jutge de Buenos Aires. Des del país argentí es prepara també una campanya per difondre els casos de nens robats amb vídeos en què les famílies expliquin el seu testimoni i comparar la seva experiència amb la de les Mares de la Plaça de Maig. “Tot aquest treball ens dóna força per tirar endavant”, assegura l’Adelina.