MEDI AMBIENT

I si retornar l’envàs buit a la botiga tingués premi?

El sistema alemany carrega un dipòsit de 0,25 cèntims a les ampolles de plàstic per evitar que s’abandonin

Comprar, consumir i llençar. És una seqüència repetida milions de vegades arreu del món. Per això, tornar l’envàs buit a la botiga un cop s’ha consumit una beguda i recuperar un import pagat en el moment de la compra en concepte de dipòsit semblaria una mesura que va contra corrent. En canvi, és el sistema que es va reimplantar a Alemanya el 2003 i que també funciona a països com Suècia, Noruega, Dinamarca i Estònia, mentre que d’altres estudien posar-lo en marxa. En el cas de Catalunya, el Govern va presentar fa uns mesos un estudi sobre la seva implantació que s’havia de discutir en una comissió parlamentària que va quedar interrompuda quan l’Estat va aplicar el 155. Del resultat de la discussió entre tots els agents en depenia l’acció de la Generalitat en aquest àmbit.

Amb el sistema de dipòsit, devolució i retorn d’envasos d’un sol ús, l’anomenat SDDR, Alemanya ha aconseguit incrementar d’un 50% a prop del 100% el percentatge d’ampolles de plàstic i llaunes de refrescos que acaben a la bossa groga -el seu equivalent al contenidor- per ser reciclats. El secret ha sigut donar un valor al que, aparentment, era un residu.

La imposició d’un dipòsit per envàs de fins a 0,25 cèntims ha fet que es reduís l’abandonament d’aquests objectes en carrers, places o platges. “Entre 2.000 i 3.000 milions d’ampolles i llaunes acabaven abandonades abans d’introduir aquest sistema”, explica Thomas Fischer, portaveu de l’ONG ecologista DUH Welt.

Per veure’n el funcionament, només cal observar els usuaris que accedeixen a qualsevol establiment comercial. Al bell mig de Berlín, a Alexanderplatz, alguns clients entren a un supermercat i s’aturen davant d’unes màquines automàtiques que els permeten retornar els envasos buits -ampolles de plàstic o de vidre que contenien aigua o llaunes de refrescos-. Els introdueixen en un cilindre que conté un lector que identifica l’envàs i calcula i l’import de dipòsit a abonar. Els usuaris obtenen un resguard que poden cobrar a la caixa o reinvertir el dipòsit en la compra de nou producte a l’establiment.

Diners a canvi de residus

Els compradors viuen el procés amb molta normalitat. Preguntats per l’ARA, els usuaris subratllen que és un sistema senzill al qual s’han acostumat. A les etiquetes dels envasos, explica una clienta, s’hi identifica si és retornable i a quin dipòsit té dret el consumidor. Un altre client, en aquest cas en una botiga d’una benzinera a prop de la ciutat, sí que reconeix que se li fa feixuc haver de retornar l’envàs al comerç. Això, però, no el desincentiva de portar els envasos buits a la botiga: “I tant que ho faig, són 25 cèntims!”

Als comerços petits, com en aquesta benzinera, no hi ha ni rastre de màquines. Són les caixeres les encarregades de rebre els envasos i d’abonar els dipòsits als clients. “No crec que això ens comporti més feina, resulta senzill quan atenem el client i a més fem un bé al medi ambient”, destaca una de les treballadores, l’Ania.

En el sistema alemany hi conviuen els envasos d’un sol ús -que creixen any rere any per l’aposta de la gran distribució- amb envasos reutilitzables, que es renten i es tornen a reomplir. En aquests casos, el comprador paga un dipòsit inferior, de vuit cèntims d’euro. Les màquines estan preparades perquè es retornin en caixes de plàstic com passa a Espanya en alguns casos en el canal de distribució de la restauració.

A les botigues alemanyes sobta trobar no només ampolles de vidre reutilitzables -principalment de cervesa- sinó també de plàstic PET que contenen refrescos i que també es reomplen, com fa la mateixa Coca-Cola amb el seu format d’un litre al país germànic. Fischer explica que el consumidor alemany té molt interioritzat l’envàs reutilitzable i no li fa res veure’n les marques del desgast de cada vegada que els raspalls l’han netejat per tornar-lo a utilitzar. “Una ampolla de vidre pot reomplir-se fins a 50 vegades abans de ser reciclada, i una de plàstic, fins a 15 vegades”, calcula. Malgrat tot, reconeix que les grans cadenes del país com Lidl o Aldi han inundat el mercat d’ampolles de plàstic d’un sol ús en detriment de les reutilitzables.

Implicació de tota la cadena

Els grans establiments recuperen el 80% dels envasos a través de les màquines, mentre que el petit establiment gestiona el 20% restant. Les bosses amb les ampolles retornades viatgen en bosses identificades amb codis de barres -per saber quin establiment les ha recollit- fins a les plantes com la de Grossräschen, a poc més de 100 quilòmetres de Berlín. Un cop allà, les bosses van abocant-se a màquines que en fan el triatge -segons si són llaunes o PET- i el material acaba convertit en bales que es venen a recicladors a bon preu. “Com que el material arriba en bon estat, menys contaminat, el preu que se’n treu és més alt”, defensa el portaveu de DUH Welt.

Només en aquesta planta de Remondis -l’empresa familiar nascuda de la companyia logística Rhenus- es gestionen 5,5 milions d’envasos cada mes. La xarxa de plantes a tot el país recull l’equivalent a 110 euros en dipòsits d’envasos cada segon, explica Hans-Joachim Bevers, un dels responsables de Remondis.

De fet, Remondis va ser l’empresa que es va encarregar d’executar i gestionar la prova pilot del sistema SDDR que es va dur a terme a Cadaqués durant dos mesos i mig el 2014. El projecte el va impulsar Retorna, una organització que integren diverses ONG com Greenpeace i Amigos de la Tierra, així com la indústria del reciclatge, sindicats i associacions de consumidors. Segons Retorna, el sistema de dipòsit i retorn és una solució per posar remei als 50 milions d’envasos que acaben cada any llançats a carrers, platges o boscos a Espanya. Retorna defensa que la prova pilot de Cadaqués va elevar al 90% la quota d’envasos reciclats i que el sistema va revertir en un estalvi per a l’Ajuntament en el cost de la recollida de residus municipal.

Més continguts de