Roser Torras: “El món practica les tècniques de cuina de Ferran Adrià”

BarcelonaRoser Torras Morató (57 anys) és la presidenta a la península Ibèrica del jurat de la llista dels 50 millors restaurants del món, creada per la revista anglesa Restaurant. Ella no podrà votar cap dels restaurants del territori, però sí que ha nomenat 35 persones perquè ho facin. Alhora, Torras dirigeix l’empresa GSR, especialitzada en l’organització d’actes de gastronomia, com ara els reeixits Mercat de Mercats i Tasta la Rambla.

Quina feina comporta la presidència que assumeix a la Península?

He demanat que tothom sigui transparent amb el procés, que expliquin més bé com funciona el sistema de votacions.Unes 900 persones repartides pel món voten els restaurants de la regió on són. Jo n’he nomenat 35. Cadascú ha de fer set votacions de restaurants, quatre a la seva zona i tres a la resta.

¿Té possibilitats El Celler de Can Roca de recuperar el primer lloc?

La meva feina és que tots els restaurants siguin els preferits a la llista. No puc dir que vull que surti guanyador El Celler de Can Roca, però sí que està situat en molt bon lloc i, per tant, té força probabilitats. Cap dels 26 presidents nomenats al món podem votar i tampoc saber què vota el jurat, és secret.

Tothom pensava que El Celler de Can Roca guanyaria l’any passat.

Sí. Fins i tot s’ho pensava el president la llista a nivell mundial. Va ser una sorpresa comprovar que no. Segurament hi va haver un o dos vots de diferència. El Celler, com a restaurant, es va quedar molt a prop del Noma.

¿El jurat cobra per anar als restaurants i valorar-los, com fan els inspectors de la guia Michelin?

No. I aquesta és la clau. El jurat munta les seves rutes i viatges propis per anar als restaurants. Si hi ha jornades sobre gastronomia o altres actes de gran volada el jurat hi va perquè visitarà restaurants. La meva feina és que coneguin més cuines.

Quan va als esdeveniments gastronòmics que la seva empresa organitza a Barcelona, ¿diria que la crisi econòmica s’ha esfumat?

La gastronomia està aguantant l’economia del país. Als dos esdeveniments de carrer que muntem, mostrem els productes, els restaurants hi cuinen, la gent tasta creacions a un preu ajustat i, de retruc, els turistes topen al carrer amb els millors restaurants.

Aquest agost ha sigut la pregonera de la festa major de la seva població natal, l’Arboç. Com va anar?

Vaig ser molt feliç. És una de les millors coses que he fet i una responsabilitat gran, perquè malgrat que estic acostumada a parlar davant de públic quan ho fas davant dels veïns de tota la vida és més difícil. A casa dels pares va ser on em va començar la passió per la gastronomia.

Va aprendre a cuinar de petita?

No. Quan em vaig casar, amb 21 anys, em vaig adonar que no en tenia ni idea. L’endemà de casar-me vaig fer un estofat de sípia que em va quedar immenjable. Vaig decidir que no podia ser i em vaig apuntar a un curs de cuina.

I dels cursos de cuina a directora de la seva empresa, GSR.

Vaig tenir la sort de conèixer un cuiner que em va deixar fer una estada al seu restaurant. Ho compaginava amb la feina d’infermera. Un dia em va proposar anar un mes a conèixer els cuiners bascos. Allà vaig saber que em volia dedicar a allò, però em van trucar de l’empresa de foie Coll Verd i em van proposar ser directora comercial. Me’n vaig sortir.

I va ser llavors quan va crear la seva empresa, ara fa 20 anys.

Érem dos socis més, el cuiner Fermí Puig i el dissenyador Joan Llenas. El primer encàrrec va ser de l’Hotel Majestic i vam parir el restaurant Drolma. Ara GSR és com una productora de cinema, però en gastronomia, i en això som molt bons.

¿Als restaurants del món on va hi troba la cuina catalana?

No, mai. Viatjo molt i no hi ha cap plat que s’hagi exportat, ni tan sols el senzill i sublim pa amb tomàquet. Ara bé, el que sí que trobo per tot el món són les tècniques culinàries de Ferran Adrià. La cuina catalana és coneguda per la seva creativitat, que és la que apliquen arreu, però no pels canelons ni per les escudelles.

Ni pels calçots?

Pels calçots i el romesco sí. Tothom m’ho pregunta. Ara tinc una colla de cuiners llatinoamericans decidits a embarcar-se cap a Catalunya de seguida que els digui que els calçots estan a punt.