Alex Tsompanidis: "La placenta ens pot ajudar a preveure si algú naixerà amb autisme"

BarcelonaAlex Tsompanidis (Atenes, 1991) és investigador del Centre de Recerca de l'Autisme de la Universitat de Cambridge i una de les veus més prometedores en el camp del neurodesenvolupament. Després d'estudiar medicina a Grècia, Tsompanidis va començar un doctorat a la prestigiosa universitat anglesa amb l'objectiu d'intentar comprendre millor el trastorn de l'espectre autista (TEA). La seva tesi va rebre el reconeixement de la Societat Internacional per a la Recerca de l'Autisme i la revista Spectrum l'ha destacat com un dels 40 millors investigadors d'autisme menors de quaranta anys. Ara segueix investigant per millorar la vida de les persones amb TEA, que estudia amb una mirada global i posa el focus en la placenta, que creu que és al centre del neurodesenvolupament i l'evolució dels humans.

Per què ha decidit centrar la seva recerca en autisme?

— Quan estudiava medicina a Grècia va venir un nen amb autisme a la consulta del centre on feia la residència. Tenia set anys i no podia parlar, no havia dit mai una paraula. En aquell moment coneixíem molt poc sobre aquest trastorn i, més enllà del diagnòstic, el doctor no va saber respondre els dubtes d'una mare que no havia parlat mai amb el seu fill. Allò em va marcar molt. Era un nen molt curiós i vaig pensar que havíem de trobar una manera perquè aprengués a comunicar-se. Ara sabem que es poden comunicar molt bé si es detecta ràpidament i es comença a treballar des de ben petits, per exemple.

Encara no en sabem l'origen, però.

— No, malauradament encara hi ha molt camp per recórrer. Quan vaig començar el doctorat veia que la gran majoria d'estudis sobre autisme i neurodesenvolupament se centraven només en el cervell, però aquest òrgan no es desenvolupa de forma aïllada, sinó que forma part d'un tot. Aleshores vaig pensar: per què no estudiem el procés de desenvolupament dins el ventre de la mare? Un dels grans reguladors d'aquest procés és la placenta i creiem que pot tenir la clau per pronosticar quines persones naixeran amb TEA.

De quina manera estan connectats el cervell i la placenta?

— La placenta no és només una barrera passiva, és una part activa del neurodesenvolupament. En un estudi que hem publicat aquest estiu a la revista Evolutionary Anthropology hem demostrat que a la placenta hi ha hormones com la testosterona i els estrògens que donen forma als nostres circuits neuronals. Això vol dir que aquestes hormones afecten el cervell i el comportament en el desenvolupament dels humans.

I de quina manera els afecta?

— Poden haver fet que els nostres cervells siguin més grans i estiguin més interconnectats. Hi ha altres estudis que han demostrat que la testosterona pot augmentar la mida del cervell, mentre que els estrògens poden millorar la connectivitat entre les neurones. Aquests nivells d'hormones són diferents entre homes i dones, igual que la forma de la placenta, que varia en funció del gènere de la criatura, i creiem que aquestes diferències poden ser rellevants per comprendre els orígens de l'autisme, ja que, de mitjana, afecta més homes que dones.

Quines són les següents passes a seguir en la vostra investigació?

— Ara estem en contacte amb diferents centres dels països escandinaus, on hi ha molts biobancs amb un gran nombre de dades de pacients, per aprofundir en la investigació de la placenta i l'eix que conforma amb el cervell. A més, la placenta té molt potencial en el camp de la recerca perquè és molt accessible al néixer. Volem entendre per què l'autisme és més comú entre els homes, descobrir si els nivells hormonals contribueixen a desenvolupar el trastorn i confirmar que la placenta ens pot ajudar a preveure si algú naixerà amb autisme.

Això ens permetria diagnosticar molt abans.

— Sí, un dels grans objectius dels pròxims estudis és veure si hi ha possibilitats de fer un diagnòstic precoç abans del naixement. Potser no seran tots els casos d'autisme, potser seran només una petita part els que podrem detectar abans, però si ho aconseguim canviarem radicalment el pronòstic d'aquestes persones.

Quines implicacions té diagnosticar-lo abans?

— Podríem començar a treballar amb aquestes persones des de ben petits i aconseguir una inclusió plena. Com més aviat diagnostiquem més aviat podem fer un abordatge integral i minimitzar les dificultats que tenen d'aprenentatge. Els podem ensenyar a llegir, parlar i socialitzar de forma més efectiva. Per exemple, si actues des de ben petits els pots donar eines perquè entenguin per què un acudit és malsonant, com jugar al pati amb altres nens o com compartir les seves joguines. Tot això contribueix a tenir una vida normal.

Aquesta recerca és important també perquè els casos estan creixent, no?

— Sí, cada cop hi ha més casos d'autisme, però també és cert que la definició del trastorn ha canviat amb el temps i ara diagnostiquem persones que fa anys no hauríem considerat TEA. Aquesta línia de recerca és important perquè si sabem com evoluciona el cervell humà sabrem per què és vulnerable a certs aspectes que puguin explicar les causes de l'autisme, com per exemple els nivells d'hormones que he comentat. Al final, i vull que això quedi molt clar, nosaltres no volem prevenir l'autisme, sinó que volem que els nens amb autisme aprenguin amb les mateixes garanties que la resta d'infants. I, per tant, cal seguir investigant.