SALUT

Una gota de sang de fa 70 anys revela com era la malària europea

La malaltia provoca cada any prop de 438.000 morts a tot el món

Igual que el xarampió o la verola, els científics han descobert ara que molt probablement la malària va arribar a Amèrica de la mà dels colonitzadors. No és l’únic viatge continental que ha fet aquest paràsit, que s’encomana a través de la picada d’un mosquit del gènere Anopheles, perquè la mateixa investigació ha servit per establir que la malària va arribar a Europa molt probablement des de l’Índia, fa uns 2.500 anys, tal com descriuen alguns textos grecs clàssics en parlar d’una nova malaltia caracteritzada per l’aparició de febres molt altes que es repeteixen cada diverses setmanes.

La d’Amèrica i la de l’Índia, però, no són la mateixa malària. En realitat, els desencadenants són dos paràsits diferents, el Plasmodium vivax i el Plasmodium falciparum. Es creu que tots dos van sorgir a l’Àfrica, però molt possiblement el vivax ho va fer molt abans perquè el sistema immunitari resisteix millor aquesta malària. El falciparum, per contra, és el responsable del 90% de les morts actuals, que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) calcula en 438.000 a l’any. Els afectats, sumant els dos subtipus, són uns 241 milions, explica Carles Lalueza-Fox, l’investigador de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE), adscrit al CSIC i a la UPF, que ha participat en l’estudi que ara publica la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS).

Que la malària és un problema de salut de primer ordre ja se sabia. Per tant, la novetat del treball ha sigut fixar la possible ruta que va seguir i, més específicament, les resistències que els paràsits han generat en les últimes dècades. Per aconseguir-ho ha calgut recórrer a unes mostres de fa més de 70 anys, just quan la malària també era un problema de salut a Europa. Els últims brots al continent europeu es van registrar durant la Segona Guerra Mundial, i és que, tal com recorda Lalueza-Fox, la progressió de la malaltia té molt a veure amb les condicions de vida de la població. Per exemple, en el cas de l’Estat, la Guerra Civil també va suposar un rebrot de la malaltia. “El meu pare va contreure la malària a les trinxeres durant la Batalla de l’Ebre del 1938”, especifica l’investigador. Com que la patologia no té un tractament concret i el mosquit Anopheles atroparvus no ha deixat de viure entre nosaltres, va ser la millora d’aquestes condicions de vida el que va permetre trencar el cicle vital del patogen i, de passada, eradicar la malaltia a Europa ara fa mig segle.

Arrossaires malalts

La mostra que ha permès estudiar com era una malaltia extinta va aparèixer per casualitat, provinent d’un centre antipalúdic de Sant Jaume d’Enveja que es va inaugurar l’any 1925, i que tractava arrossaires malalts. El nét del seu director, Ildefonso Canicio, guardava mostres del seu avi, que va morir el 1961, i va ser en donar-les al Consorci de Polítiques Ambientals de les Terres de l’Ebre (Copate) que van acabar finalment a l’IBE perquè s’estudiessin. Allà, gràcies a les tècniques modernes de seqüenciació, s’ha aconseguit treure del patogen la quantitat suficient d’ADN per reconstruir el seu genoma mitocondrial.

La tècnica utilitzada, de fet, podria reproduir-se amb altres malalties ja eradicades. Això té una aplicació sanitària: la possibilitat de saber com eren determinades malalties abans que els fàrmacs les fessin mutar i les convertissin en resistents, com passa amb la tuberculosi. “Volem rastrejar altres col·leccions antigues, perquè poden donar informació rellevant de patògens del passat”, diu Lalueza-Fox. La genòmica, a més d’analitzar el present, ha demostrat altre cop la seva utilitat per entendre millor el passat.