Pandèmia
Societat 03/05/2020

Sant Jaume de Frontanyà, el poble on no es nota el confinament

Amb tan sols 30 habitants, els veïns no entenen que se’ls apliqui les mateixes mesures que a Barcelona

Maria Garcia
5 min
Sant Jaume de Frontanyà El poble on no es nota el confinament

Sant Jaume de FrontanyàAquí només hi ha dos carrers: el de Dalt i el de Baix. I, a la pràctica, no serveixen de res. No tenen número i les cartes arriben pel nom de la casa i el codi postal: cal Jenai, cal Paleta, cal Pere, ca la Rita, cal Sastret, ca la Masovera. Ah! I amb una “c/” al davant: “Li vaig explicar a la funcionària que cap veí sabia les cases pel número sinó pel nom que han tingut tota la vida. I va acceptar de canviar-ho, però em va advertir: « La c y la barra no se las puedo quitar »”, recorda Ramon Vilalta, exalcalde de Sant Jaume de Frontanyà (Berguedà), el que durant molts anys va ser el poble amb ajuntament propi més petit de Catalunya; fins que, el 2018, Gisclareny va perdre dos veïns i li va arrabassar el lloc.

Vilalta no parla dels anys que té sinó de les voltes que ha donat al sol: 70. “I vaig néixer aquí”, diu assenyalant la casa de cal Marxandó, una fonda que van obrir els seus besavis el 1851 i que durant la major part de la seva existència va donar servei a viatgers i passavolants. I amb el pas del temps va anar passant de mans: primer als avis, després als pares i, finalment, a ell i la seva dona. “Però fa dos anys vam haver de tancar: ens vam jubilar i cap de les meves dues filles va voler continuar”.

L’exalcalde és d’aquelles persones que parlen amb els braços darrere l’esquena. I es nota que porta el poble a la sang: no només coneix la història de cada racó sinó que també li brillen els ulls quan parla del tresor més preuat pels veïns: l’església romànica que presideix el petit poble. “És una joia de l’art romànic català: està molt ben conservada i és l’única de Catalunya que té un cimbori de dotze costats”. “La resta en tenen vuit però, no sabem per què, aquesta en té dotze”, recalca amb orgull. La documentació de l’època estableix que el temple es va consagrar el 20 de juny de l’any 905, dedicat a l’apòstol sant Jaume. “Abans presidia l’altar una figura de sant Jaume amb l’espasa matant un musulmà que tenia als peus. Fins que un antic rector, mossèn Francesc Martínez, va canviar-la per una imatge de sant Jaume com a pelegrí”, diu sorneguer mentre mira la figura actual. A les mans hi té la clau de l’església, que no deu ser gaire diferent de la que utilitzaven fa mil anys: és de ferro, de forma clàssica i més grossa que la seva mà.

Sense diferències

El paisatge de Sant Jaume de Frontanyà és el típic muntanyenc català: boscos frondosos entre rieres i camps de pastura amb ramats de bestiar, i tot de masies espargides per turons i planes. No hi ha supermercat, ni farmàcia, ni caixer, ni CAP, ni gaire cobertura ni transport públic regular. I el multicinema que té més a prop és a 70 km. Segons l’Idescat, el 2019 hi havia empadronades 30 persones, de les quals quatre o cinc no hi viuen. “Quatre més viuen al nucli i la resta, una vintena, per masies repartides pel terme municipal”, assenyala l’actual alcalde, Manel Anselmo. Unes característiques peculiars que han convertit el poble en un indret privilegiat per viure un confinament: “El nostre dia a dia continua sent el mateix que abans: continuem treballant al camp i cuidant les vaques. Si per a nosaltres és normal no veure ningú en tres dies!”, reconeix en Manel. I ho corrobora en Ramon: “Jo he continuat anant al bosc i a cuidar l’hort cada dia. Si surts al carrer, la majoria de vegades no t’hi trobes ningú. I l’única cosa que fem és no acostar-nos ni entrar a les cases dels altres”. I ara, amb el desconfinament, tampoc els afecten les franges horàries perquè no superen els 5.000 habitants. “Però no és lògic que, pel fet de formar part de la província de Barcelona, ens apliquin les mateixes mesures que a la capital: no té res a veure la nostra vida amb la seva”, critiquen.

Tots dos afirmen, també, que des de l’inici de l’estat d’alarma no ha arribat cap veí de segona residència. De fet, només hi ha un home, l’Òscar Piqué, que no viu al poble tot l’any però que s’hi hagut de quedar perquè va arribar abans que es prohibissin els desplaçaments. “Vivia a Igualada i vaig marxar la nit que van confinar la conca d’Òdena perquè, per la feina, m’haig de poder moure pel territori. Vaig preguntar als Mossos si podia venir aquí i em van dir que sí”, explica abans de reconèixer que, al principi, patia cada cop que veia passar una patrulla. “Però puc demostrar que vaig arribar abans que confinessin tot el país”, diu amb un cert alleujament.

I, malgrat que no han notat les conseqüències de no poder sortir al carrer, el coronavirus sí que ha perjudicat molts negocis, especialment les dues cases de turisme rural que quedaven obertes, una de les quals ha hagut d’abaixar la persiana, segons lamenta l’alcalde, que la regentava amb la seva dona: “No podíem pagar el lloguer de l’abril i hem hagut de tancar”.

“Si una cosa ha començat malament, com vols que acabi? -es pregunta retòricament Ramon Vilalta-. Doncs malament. Perquè no s’aclareixen, ni els uns ni els altres. No saben ni com acabar-ho ni com controlar el virus. Espero equivocar-me, però no crec que acabi bé tota aquesta empastifada”, admet movent el cap.

stats