PANDÈMIA

Les seqüeles del covid: dificultats per respirar, empassar i moure’s

Tres persones que van estar a l’UCI expliquen com estan mesos després d’haver superat la malaltia
Jordi Valldaura tocant l’harmònica per recuperar força muscular per respirar

Ho intenta una vegada i no pot. Ho torna a provar i tampoc no pot. Ho intenta una tercera vegada i ja mira de reüll avergonyit al seu voltant per si algú l’està observant. El seu braç esquerre sembla un drap i no hi ha manera de dominar-lo. Només ha de traslladar un petit objecte de la llitera on està assegut a un tamboret que té just al costat. Una cosa tan senzilla és una odissea per a ell.

Jordi Alba fa rehabilitació al poliesportiu de l’Institut Guttmann, a Badalona, un lloc que és una autèntica bufetada de realitat per a tots els que continuen minimitzant la pandèmia. Quan hi entres t’adones que el coronavirus no acaba ni quan la PCR surt negativa ni quan et donen l’alta a l’hospital. El Jordi ho sap bé: va estar tres mesos a la unitat de cures intensives (UCI), tres setmanes més en una habitació convencional de l’hospital de Granollers i ara ve cada dia al Guttmann. I això que només té 55 anys i estava en plena forma abans d’emmalaltir: “Encara jugava a futbol”, assegura.

Ara el braç i la cama esquerres no li responen i porta una pròtesi en un peu. Diu que també li costa un munt fer càlculs senzills -“Al principi no sabia ni sumar 9 més 7”-, té problemes de memòria i de concentració i ni tan sols pot fer una cosa tan aparentment fàcil com organitzar el seu dia a dia. “I aquesta veu de Don Corleone tampoc la tenia”, aclareix. Li van fer una traqueotomia i li va quedar així, completament ronca. Ho diu amb sorna, però admet que té la moral per terra, que no veu “la llum al final del túnel”.

Les causes

El subdirector mèdic de l’Institut Guttmann, Cristian Figueroa, explica el perquè de tot això. “Qualsevol múscul que estigui molt de temps en repòs s’atrofia -afirma-. Així que qualsevol persona que hagi estat un llarg període a l’UCI després té problemes de mobilitat. Això no és res de nou. Però el que sí que és nou -segueix detallant el doctor Figueroa-és que l’atròfia que pateixen els pacients que han tingut coronavirus és superior a l’habitual i fins i tot afecta els nervis que fan que els músculs es contreguin”.

Si a més aquests malalts han estat intubats -com ha passat amb la majoria de pacients greus de covid-19-, tampoc els funciona la musculatura de l’esòfag o el diafragma, que permeten coses aparentment tan senzilles com empassar o respirar. El resultat és que haver superat el coronavirus no vol dir acabar la convalescència. I una dada més: la malaltia també pot deixar seqüeles cognitives -problemes de concentració, memòria, etc.- tant en els pacients que van estar greus com en els que ni tan sols van necessitar hospitalització.

El Jordi Valldaura sí que en va necessitar. També fa rehabilitació al poliesportiu del Guttmann, encara que a primera vista sorprèn veure’l allà. És un home alt, atlètic, de només 41 anys i que juga a bàdminton, fa bicicleta, abdominals... Sembla que estigui perfectament bé. “Al juliol anava amb bolquers perquè no tenia força ni per anar al lavabo” és una de les primeres coses que deixa anar quan li preguntes per què és allà. També va patir el coronavirus: va estar 88 dies a l’UCI i va perdre fins a 37 quilos, tot i que al principi ell també pensava que això del covid-19 era només “una grip forta”.

“Vaig estar una setmana a casa amb febre i, quan vaig anar a demanar la baixa, em van recomanar que em fes una radiografia per si de cas, per veure com tenia els pulmons”, relata. I així és com va acabar a l’hospital: el van ingressar perquè li van detectar una petita pneumònia. El pitjor és que, en qüestió de dies, es va estendre com una taca d’oli. Ara encara porta una pròtesi en un peu i, el més greu, li costa respirar. Per això a l’Institut Guttmann li fan practicar esport o fer exercicis tan cridaners com tocar l’harmònica, perquè recuperi la força muscular que fa moure la caixa toràcica.

Francesc Aguilera, en canvi, fa exercicis per recuperar la mobilitat dels braços. Té 71 anys, va estar 64 dies a l’UCI -també pel covid, esclar- i, quan en va sortir, explica, era “com un bloc”, no es podia moure. “Creia que m’havia quedat tetraplègic”, recorda. Ara ja pot caminar, però amb dificultat, i, com ell diu, encara li queden “algunes coses per resoldre”: té una nafra al sacre, li falta mobilitat en una mà, no té força en un braç, li costa respirar... “La meva dona i la meva filla van lluitar perquè pogués venir aquí [al Guttmann]”, afirma. I quan ho diu, no pot evitar emocionar-se: se li entretalla la veu i se li escapen les llàgrimes, perquè li donaven l’alta -perquè ja no tenia el coronavirus- però amb prou feines es podia moure.

I aquest és el problema: milers de persones han sigut donades d’alta perquè ja no tenen el coronavirus, però no està clar quantes pateixen seqüeles. Al Guttmann ja tenen pacients programats per visitar-s’hi fins al desembre, i el pitjor és que la segona onada de la pandèmia ja està aquí. “Si no s’actua ràpid, aquestes seqüeles quedaran per sempre”, adverteix el doctor Figueroa. Però la prioritat ara possiblement serà atendre els nous pacients de coronavirus.