Societat 25/07/2021

"Tota la meva vida he temut que això passés"

Avui fa 73 anys que els veïns de Tous també lluitaven contra les flames d'un gran foc

3 min
Tres ADF, a Sant Martí de Tous

BarcelonaAvui fa 73 anys que un gran incendi va quedar apagat després d'arrasar els boscos de Sant Martí de Tous. L'Elisa Vidal tenia aleshores un any, però des de ben petita havia sentit les històries que explicaven els homes del poble, recordant com havien lluitat contra les flames. "Van cremar els boscos de 12 propietaris, la meitat de les muntanyes que rodegen Tous", explica. Aquells testimonis la van impactar tant que fa uns vint anys en va escriure un poema que ara, amb les flames de l'incendi de Santa Coloma de Queralt amenaçant el poble, tenen més sentit que mai.

"Tota la meva vida he temut que això passés", admet l'Elisa, que confessa que està "emprenyada i espantada" per l'incendi, que s'apropa perillosament al municipi. Diu que al poble sempre se n'ha parlat, del foc del 1948, i molta gent patia que tornés a passar. "Veure el foc tan a prop em fa patir molt. És tan devastador i et fa sentir tan impotent... No pots fer-hi res, és com si el món s'acabés", diu.

Al seu poema, l'Elisa deixa entendre que el foc del 1948 va ser provocat: "Mentre els homes batallaven per apagar aquell infern, altres llengües s'aixecaven obra de mans imprudents". "El van encendre, el van provocar. Feia pocs anys de la guerra i hi havia moltes revenges", afirma. De fet, al seu escrit recorda que els efectes del conflicte encara eren ben presents, fins al punt que el foc feia esclatar "les bombes que quedaven enterrades al bosc". Aquesta nit els veïns també han sentit unes "grans explosions", que sembla que són granades que encara quedaven amagades per la zona.

La gent de Tous recordava, anys després, com es van unir per apagar l'incendi. "Els homes van treballar durant dies per fer un tallafoc, i sempre estaven pendents del vent, de la marinada". Ara, de nou, els pagesos s'han sumat a les tasques d'extinció i han llaurat a contrarellotge els camps que ha calgut per frenar la propagació de l'incendi.

Tractors ajudant a llaurar els camps.

Però el 1948, quan els veïns estaven a punt de controlar el foc, les flames van revifar. "Tots els pagesos estaven rebentats i no van poder fer gran cosa", diu l'Elisa. Al poema ho va escriure així: "Ni de nit no reposaven les flames d'aquell infern, fum i cendra que ofegaven els que ploraven a l'erm". Com que (com avui) era 25 de juliol, Tous es va encomanar a sant Jaume perquè els ajudés a apagar el foc, assegura l'Elisa.

I es va posar a ploure:

"Amb les forces esgotades

d'hores i hores de fatics

parà el vent, i a les planes

tornà l'esperança als pits.

És Sant Jaume que fent pinya

amb els homes cos a cos

posa forces allà on manquin

lluita amb ells, com si un més fos".

Entre els que van anar a apagar el foc hi havia el pare i l'avi de l'Elisa, que vivien en una masia mil·lenària a Aubareda. Setanta-tres anys després, l'Elisa mira amb impotència com les flames cremen els boscos per on tantes vegades ha anat a passejar i a buscar bolets: "Som de pagès i aquestes terres formen part de nosaltres". 

"Quan recordem, fem història

de tot el que hem perdut,

per culpa d'una imprudència

conscient o inconscient descuit.

Amb els anys, és la memòria

la que permet recordar

el que fou i el que és ara

un bosc verd, tot un pinar".

stats