Pandèmia
Societat 17/07/2020

La vacuna del covid-19, millor per via nasal

Les vacunes administrades amb un esprai nasal poden oferir més protecció, però encara trigaran a estar disponibles

Katherine J. Wu
6 min
Anàlisi d’antigens amb un gel en un laboratori on es fa recerca per a la vacuna.

The New York TimesDe les més de 150 vacunes contra el coronavirus que s’estan desenvolupant a tot el món, la major part s’introduirà al cos amb una xeringa. Al llarg de la història, la majoria de vacunes s’han injectat a la part alta del braç i sovint han obtingut resultats excel·lents. Això no obstant, hi ha experts que asseguren que les injeccions intramusculars podrien no ser sempre la millor estratègia per protegir la població contra els patògens que envaeixen les vies respiratòries, com ara el coronavirus. “Manipular patògens i presentar-los d’una manera diferent de com els sol trobar el sistema immunitari en condicions naturals no és el més idoni -assenyala Avery August, immunòloga de la Universitat Cornell-. Corres el risc de no generar la resposta immunitària correcta”.

Molts microbis -entre els quals el coronavirus- penetren al cos a través de les mucoses, teixits humits i tous que recobreixen el nas, la boca, els pulmons i el tracte digestiu. Al fer-ho, desencadenen una resposta immunitària particular en les cèl·lules i les molècules d’aquests teixits. Les vacunes intramusculars solen generar una resposta deficient pel que fa a les mucoses, i per aquest motiu la seva eficàcia depèn del fet que les cèl·lules immunitàries mobilitzades en altres parts del cos migrin fins al lloc on s’ha produït la infecció.

Atesa la potència i la ràpida propagació del coronavirus, hi ha veus favorables al desenvolupament de vacunes administrades per les vies respiratòries, a banda de les injeccions convencionals. “Sabent el vigor que poden tenir les respostes de les mucoses contra els patògens vírics, l’ideal seria plantejar-se el desenvolupament de vacunes de mucosa”, afirma Akiko Iwasaki, immunòloga de la Universitat de Yale.

Diversos grups de recerca, entre els quals hi ha equips nord-americans, canadencs i holandesos, estan desenvolupant vacunes nasals contra el coronavirus. A més, unes quantes empreses, com ara la biotecnològica nord-americana Vaxart, comencen a elaborar fórmules orals que vehiculen el seu contingut cap a una altra superfície mucosa: el revestiment esponjós de l’intestí.

Esprai o injecció

S’espera que les vacunes de mucosa siguin capaces de proporcionar els mateixos avantatges que les seves competidores intramusculars i anar encara més enllà, orquestrant un atac contra el coronavirus des de diversos flancs des del moment en què el patogen intenti penetrar al cos saltant-se’n les barreres, explica Deepta Bhattacharya, immunòleg de la Universitat d’Arizona.

En condicions ideals, els dos tipus de vacunes desencadenarien una resposta a la sang. Els limfòcits B, per exemple, produirien una gran quantitat d’anticossos, entre els quals un agent particularment potent per combatre la malaltia anomenat IgG. Aquests anticossos recorrerien l’organisme a la recerca d’invasors que calgués despatxar. A més, un altre tipus de cèl·lules anomenades limfòcits T ajudarien els limfòcits B a produir anticossos o buscarien i eliminarien les cèl·lules infectades.

Tanmateix, les vacunes polvoritzades al nas o a la boca activarien també altres cèl·lules immunitàries que es troben al voltant de les mucoses. Els limfòcits B que hi ha en aquests teixits són capaços de produir un altre tipus d’anticòs anomenat IgA que compleix un paper molt destacat en el control dels patògens a l’intestí i les vies respiratòries. A més, els limfòcits T d’aquestes parts del cos poden memoritzar els trets característics de certs patògens i passar-se tota la seva vida patrullant pel lloc on els van detectar per primera vegada.

Segons sembla, aquestes respostes immunitàries de les mucoses expliquen l’èxit de la vacuna oral contra la poliomielitis, que conté una forma afeblida del virus i ha contribuït a l’erradicació de la malaltia a gran part del món. Quan es va començar a administrar la vacuna oral als anys 60 es va considerar que en molts sentits suposava una millora substancial respecte de la seva predecessora injectada perquè estava pensada per generar una resposta immunitària a l’intestí, on es multiplica el virus. Moltes persones a qui s’havia administrat la vacuna oral semblaven sufocar la infecció fins i tot abans de sentir-ne cap símptoma o ser contagioses.

Les vacunes administrades de manera intramuscular són molt eficaces per estimular la producció d’anticossos al torrent sanguini, com els IgG. Si apareix un patogen a l’organisme, una munió d’aquestes molècules dedicades a la vigilància hi anirà a l’encontre. Aquesta reacció és suficient per evitar moltes infeccions respiratòries. “La majoria de vacunes respiratòries, com la del xarampió, s’administren intramuscularment i funcionen -assenyala la doctora Iwasaki-. Si una quantitat suficient d’anticossos arriba a la superfície de la mucosa, tant fa com se n’hagi induït la producció”.

La immunitat esterilitzant

Ara bé, confiar únicament en aquesta estratègia pot ser arriscat: seria com reforçar la seguretat a totes les entrades de la seu d’un banc tret d’aquella per la qual és més probable que entrin els lladres. Els vigilants que custodiessin l’edifici podrien reduir l’intrús si saltés l’alarma, però possiblement quan l’alarma els avisés el lladre ja hauria causat danys. “És sobretot una qüestió de temps -diu el doctor Bhattacharya-. Si tens cèl·lules i molècules en circulació, acabaran trobant la infecció, però és preferible que la resposta sigui més immediata”.

Atès que no desencadenen una resposta vigorosa a les mucoses, les vacunes injectades podrien tenir una probabilitat menor de generar el que es coneix com a immunitat esterilitzant, un fenomen mitjançant el qual s’elimina un patogen del cos abans que pugui infectar-ne cèl·lules, explica la doctora Durbin. Per bé que les persones a qui s’hagi administrat la vacuna estiguin protegides de símptomes greus, podrien infectar-se, presentar símptomes lleus i ocasionalment transmetre petites quantitats del patogen a altres persones.

Tot i això, induir una immunitat de mucosa de manera totalment segura no és fàcil, i les vacunes concebudes per fer-ho presenten inconvenients. Encara que s’hagi demostrat que el FluMist, una vacuna en forma d’esprai nasal que conté virus de la grip afeblits, és més eficaç en infants que les vacunes de la grip injectades, els seus resultats són més mediocres en adults. D’altra banda, s’ha vinculat la vacuna oral contra la pòlio a un nombre molt reduït de casos de la malaltia que es poden atribuir a mutacions dels virus debilitats que contenia el producte.

Si es dissenyés una vacuna de mucosa amb uns ingredients que comportessin menys risc, com ara virus inactivats o material genètic, es podria esquivar aquest problema. Tanmateix, les formulacions més innòcues podrien ser massa dèbils per provocar una resposta immunitària duradora. “Cal que la vacuna sigui prou potent per introduir-se a l’organisme i fer el fet, però que alhora no provoqui gaires símptomes -assenyala la Dra. Durbin-. És un equilibri molt difícil d’assolir”.

A més, “gran part dels coneixements que tenim sobre la resta del sistema immunitari no ens serveixen quan parlem de la part referent a les mucoses”, comenta la Dra. Frances Eun-Hyung Lee, metgessa i immunòloga del Centre Emory de Recerca sobre Vacunes. D’altra banda, per al desenvolupament de vacunes nasals i orals es disposa de menys tecnologies que ofereixin garanties que per al disseny de vacunes injectables.

Tots aquests factors poden alentir els procediments per al desenvolupament de vacunes de mucosa, comenta el Dr. August, ja que la tasca dels investigadors consisteix en garantir-ne alhora la seguretat i l’eficàcia. Per això, tal vegada no hi haurà cap vacuna d’aquest tipus en la primera generació de vacunes contra el coronavirus, cosa que, ben mirat, podria ser un altre argument per invertir-hi abans, afirma el científic.

Copyright The New York Times

Traducció Ignasi Vancells

stats