Omar Sylla aquesta setmana a la platja de Kayar, a onze quilòmetres del seu poble, des d’on va sortir amb la pastera, davant d’una barca de pescadors. La pastera era semblant, però més gran, duia 150 persones

IMMIGRACIÓ

El viatge de l’Omar

Un antic MENA reviu la seva odissea en una visita al Senegal amb un adolescent català i un de Madrid

Omar Sylla aquesta setmana a la platja de Kayar, a onze quilòmetres del seu poble, des d’on va sortir amb la pastera, davant d’una barca de pescadors. La pastera era semblant, però més gran, duia 150 persones / UNAI CANELA

L'Unai no té ni 15 anys però hi ha qui creu que podria passar per major d’edat. Què en dirien, d’ell, unes radiografies de canell o una exploració de genitals? Serien determinants per poder-lo tancar en un centre d’internament per a estrangers (CIE) amb el convenciment que té 18 anys? L’Omar Sylla en tenia 17 quan va marxar del Senegal amb pastera i va anar a parar a un CIE a Tenerife l’any 2006. Ara, que en té 29 i viu a Madrid treballant com a cuiner, l’acompanyem de visita al seu país en una iniciativa de l’ONG Save the Children.

Encetem el mes d’agost a Keur Sega, un poblet no gaire lluny de la ciutat senegalesa de Thiès. Paisatge desèrtic, esquitxat d’arbustos i arbres fruiters. Cases a mig construir i escombraries escampades per tot arreu; cabres i rucs passejant entre les deixalles de plàstic i un munt de nens que arriben encuriosits a la casa de la família de l’Omar per veure qui són aquests estrangers que van amb ell.

Fa poques setmanes em va trucar la Mariluz García, del departament de comunicació de Save the Children, i em va dir que l’Unai, el meu fill, era un dels adolescents seleccionats dins de la campanya Se buscan familias. Ell i el Bruno (un nen madrileny de 13 anys) viatjarien fins al poble de l’Omar, coneixerien la família del noi i les circumstàncies que el van portar a emprendre aquest periple tan dur com perillós. Observar, entendre i explicar la realitat dels que a Catalunya anomenem MENA (menor estranger no acompanyat). Això és el que l’Unai i el Bruno, juntament amb les seves mares, hem intentat fer durant uns dies aquesta setmana.

Un cop a Keur Sega, parlo amb l’Omar de com eren les coses per a ell quan tenia l’edat del meu fill. Els seus pares, agricultors com la majoria dels que viuen aquí, vivien a casa dels avis amb nombrosos oncles i cosins. “A la televisió vèiem que la vida a Europa era molt més fàcil i jo volia marxar per tenir més oportunitats”, explica.

Aigua dins de la pastera

L’Omar és el gran de quatre germans i, en certa manera, estava predestinat a ajudar a mantenir la família. Semblava que des d’Europa ho podria fer millor. Diu que encara no sap d’on van sortir els 500 euros que llavors costava el passatge en una pastera. Es va acomiadar dels pares al poble; havien de sortir de nit des d’una platja situada a 11 km sense ser vistos per les autoritats. Ell i la seva mare, Kine Sarr, es van donar les mans i van resar. “No vaig poder dormir ni menjar fins que l’Omar em va trucar per dir-me que tot havia anat bé”, explica ella. Però no era veritat: li va dir allò per tranquil·litzar-la.

“El viatge va durar sis dies i la pastera, que duia 150 persones, va petar. Mentre anava entrant l’aigua, fèiem torns per treure-la. Després van venir les onades a alta mar, que em van fer passar molta por i témer per la meva vida”, relata l’Omar, mentre fa un vaixell de paper per ensenyar-nos com era la pastera.

Quan va arribar a Tenerife, no va trobar el paradís “promès”. A ell, que no anava documentat, com gairebé tots els que migren d’aquesta manera, no li van preguntar quants anys tenia (ni li van fer cap prova per saber-ho) i el van internar en un CIE, amb tots els adults. “Hi vam passar cinc setmanes. Ens sentíem com si ens haguessin tancat en una presó, privats de llibertat. El menjar era millor o pitjor depenent del dia, però no hi havia dutxes; ens havíem de rentar amb ampolles d’aigua”, recorda l’Omar.

Després van agafar alguns dels que havien arribat amb ell i els van posar en un avió de tornada al Senegal. Ell considera que va tenir sort perquè el van traslladar a la península perquè sí, perquè li va tocar. Allà la Creu Roja li va facilitar les coses perquè pogués contactar amb un conegut del seu poble a Alacant i reunir-se amb ell. L’home li va recomanar que anés a treballar com a temporer a Almeria, on va malviure en una casa ocupada.

Més tard va marxar a Madrid, on va fer de manter. Després de tres anys i mig, quan ja tenia el permís de residència a Espanya, va tornar a casa per primera vegada i, des de llavors, ho ha anat fent periòdicament.

Podríem dir que l’Omar Sylla se n’ha sortit prou bé, però evidentment no és el cas de tots els menors estrangers no acompanyats que arriben a l’Estat espanyol. Aquest any, en set mesos, ja n’han arribat més de 7.000: gairebé el doble del total del 2016, quan se’n van comptar 4.000. A Catalunya, des del mes de gener fins ara, ja n’han arribat 1.451, gairebé els mateixos que en tot el 2017.

“No ho tornaria a fer”

Save the Children reclama una millora en tots els aspectes que tenen a veure amb la vida d’aquests nois, començant per les proves que se’ls fa per determinar l’edat, molt poc fiables. Una de les accions que l’ONG va pensar per donar visibilitat als problemes dels menors no acompanyats era la que avui ha dut l’Unai i el seu company Bruno fins al Senegal.

Parlem amb l’Omar Sylla i la seva família davant d’un deliciós plat d’arròs amb verdures i peix que ha preparat la seva germana per a tota la família i els convidats. L’Unai li pregunta si ara tornaria a fer el viatge amb pastera: “No. I dic a tothom que no arrisqui la vida fent-lo. Tinc molt clar que no tornaria mai a pujar a una pastera. Fins i tot si fos l’única manera d’anar d’Espanya al Senegal per veure la meva família, tampoc no ho faria”, contesta l’Omar, emocionat.