25-N: PARLEN LES VÍCTIMES
Societat 23/11/2019

“Vaig passar de sentir-me protegida a estar aïllada”

Els estereotips de la violència masclista es continuen reproduint també entre els més joves

Montse Riart
5 min
Les entitats avisen que les dones més joves víctimes de violència poden caure en preguntar-se quin sentit té la seva vida.

BarcelonaLa Carla (nom fictici) té només 22 anys, però en els últims dos ha passat per un autèntic calvari del qual ara comença a sortir. L’experiència l’ha empoderat fins al punt que quan explica la seva història desprèn una saviesa pròpia d’algú que ha tingut anys per pair el malson que ha patit. La parella amb qui vivia va arribar a aïllar-la de tot. La controlava i l’amenaçava aprofitant que ella tenia la família lluny i que no tenia feina. Li va arribar a confiscar el mòbil i la documentació; del control psicològic va passar a l’agressió física i, fins i tot quan ella el va denunciar, va haver de viure amb la família d’ell perquè no podia anar enlloc més.

La relació de la Carla amb el seu botxí va canviar progressivament. De mica en mica va tornar-se més gelós i, amb l’excusa de protegir-la, va passar a controlar-li les amistats. Ella no va notar els primers símptomes. “Ho veia com un acte d’amor, però vaig passar de sentir-me protegida a estar aïllada”. Un dia ella va adonar-se que ell tenia un control absolut sobre el seu mòbil i sobre els seus comptes a les xarxes. Sabia amb qui parlava i quan hi parlava. Fins i tot la música que escoltava, i partint de la cançó que ella hagués triat, ell deduïa que tenia una relació amb algú altre o que el volia deixar. “Vaig adonar-me que havia de fer servir codis per parlar amb la meva mare del que estava passant”. Aquell va ser un dels primers símptomes d’alarma de la Carla, per a qui la seva mare, tot i tenir-la lluny, es va convertir en un puntal.

Les entitats que treballen amb les víctimes de violència masclista expliquen que, tot i que fa anys que es tracta la prevenció, els estereotips masclistes continuen vigents entre els joves. “Per exemple, en la música que normalitza les conductes abusives”, explica la directora de la Fundació Surt i vocal de gènere d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS), Sira Vilardell, que considera que el repte és precisament buscar aquests nous llenguatges i referents per poder acostar-se a les víctimes joves. Meritxell Vegué, tècnica de l’associació Lligam, explica que l’avantatge de les persones que passen per una situació de violència sent joves “és que tenen molta vida per viure”. Ara bé, mentre una persona madura pot enganxar-se als fills com a motivació, a les dones més joves “els pot faltar una brúixola per ser capaces de donar resposta a interrogants com ara «quina importància tinc» o «quin sentit té la meva vida»”.

“Era com una pel·lícula de terror”

La Carla va pensar moltes vegades que “les coses es podien arreglar”, que ell canviaria. També li feia “vergonya” explicar què li estava passant. Aïllada dels amics, amb la família lluny, sense recursos econòmics i les comunicacions controlades, “sentia que el món em queia a sobre”. De mica en mica va anar trobant la fortalesa per sortir-se’n. Quan en tenia una oportunitat, memoritzava els números de telèfon de coneguts i familiars -un dels quals li va buscar una persona a prop disposada a ajudar-la-, va amagar-se part de la documentació i va aprendre’s les rutes de transport.

Un dia es va decidir a marxar, va trucar a la policia des d’un locutori i va explicar-los les baralles més recents, però assegura que els agents que la van atendre van menystenir la seva situació. “Em van dir que havia de tornar a casa i que si la cosa anava a més els tornés a avisar”.

Ella va preguntar-los si no hi havia algun recurs d’emergència, però tampoc la van informar. Com que l’agressor de la Carla li havia retingut la documentació, ella no s’havia empadronat i no tenia cap tipus d’accés als serveis socials, una dificultat que les primeres persones que van atendre-la no van detectar. És per això que Vilardell reclama més formació tant dels professionals que poden fer la primera assistència a una víctima com entre el personal que forma part del circuit més especialitzat. “Docents, justícia, serveis socials... Qualsevol professional que tingui la capacitat d’atendre una persona amb aquesta situació hauria de ser capaç de proporcionar aquesta atenció”, conclou.

Quan l’agressor de la Carla va detectar que ella havia intentat marxar, la va fer entrar al cotxe, va tancar la porta i va començar a conduir a tota velocitat, sense que ella sabés on anaven. En un moment del trajecte, li va tirar el mòbil per la finestra i va començar-la a agredir, amb el cotxe en marxa. Després va parar i va baixar del cotxe, però quan sortia li va caure el mòbil i no se’n va adonar. La Carla va trucar a la policia mentre veia pel vidre de darrere com ell tornava al vehicle. “Era com una escena d’una pel·lícula de terror”. La trucada va funcionar i la policia va aparèixer al cap d’uns minuts. “És el primer cop que em vaig sentir alleujada”, explica, sobretot pel tracte que li va donar el personal sanitari de l’ambulància que es va desplaçar fins on eren.

Valor per fugir

Semblava que el procediment havia de ser ràpid -el judici es va fixar en dues setmanes-, però el fet que la Carla no tingués cap mena de recurs econòmic ho va complicar tot. Va haver d’acabar vivint amb la família d’ell. “Em volien fer entendre que això passava, em deien que els blaus se n’anaven amb el temps i que havia d’entendre que això era normal”. Explica que aquells dies va arribar a dubtar de tot. “Però no vaig cedir. Sotmetre’m a la voluntat d’ell era buscar la meva pròpia mort”.

També va haver d’adoptar més mesures d’autoprotecció per poder anar a fer-se el passaport quan ell no anés a vigilar el consolat. Quan ella va trobar la manera de marxar definitivament, ell va intentar el recurs final: va entrar als seus comptes a la xarxa i va enviar fotografies íntimes d’ella a amics i familiars. Va ser el punt d’inflexió per anar-se’n definitivament.

Després de trucar a portes i més portes, la Carla va trobar una treballadora social que la va posar en contacte amb una entitat que li va buscar una casa d’acollida. Quan va arribar va pensar “en aquells policies que m’havien dit que allò no existia”. La convivència amb altres dones li va fer “obrir els ulls”. “Pensava que era l’única, i conèixer altres dones que havien passat pel mateix em va ajudar”.

Tant la Fundació Surt com Lligam treballen amb aquest tipus de recurs, i alhora ofereixen una ajuda integral a les persones que han passat per aquestes situacions. Vegué explica que no és un camí fàcil i que de vegades “es poden fer passos enrere, per això té sentit que les atenguem 24 hores”. A Surt, un dels puntals és la recerca de feina, perquè la dona pugui tenir autonomia, però Vilardell explica que les pressions de la feina poden “desestabilitzar” la dona en el seu procés.

Ara la Carla vol continuar estudiant per arribar a treballar algun dia de tècnica sanitària, com els que la van atendre aquell dia a la carretera. “No soc la mateixa persona, però soc més forta i ara sé fer-me respectar”, conclou.

stats