Societat 23/11/2019

“És molt fàcil dir que denunciïs al 016, però topes amb la burocràcia”

Les dones que viuen la violència masclista i que decideixen denunciar han de superar els obstacles del sistema i de l'administració

Pau Esparch
3 min
Imatge d'arxiu d'una dona que mira per la finestra

BarcelonaSigui la policia, la justícia, el sistema de salut o els serveis socials, els obstacles que han de superar les dones que viuen la violència masclista són infinits. El sistema i l’administració fallen. El que comença amb el pas de denunciar és el principi del camí que, les que el recorren, diuen que és molt dur i sembla que no s’hagi d’acabar mai. I amb massa poc suport institucional. “És molt fàcil dir que denunciïs al 016 [el telèfon d’atenció a les víctimes de la violència de gènere estatal], però topes amb la burocràcia”. Se’n queixa una de les dones que ha rebut el suport de l’entitat Tamaia, que atén dones maltractades. L’entitat va fer un estudi per a l’Institut Català de les Dones dels itineraris, les vivències i els relats de les dones que han viscut la violència masclista i dels professionals que les han acompanyat. L’informe es va presentar a l’estiu i divendres Tamaia va reunir algunes participants amb diverses professionals.

“Quan poses la denúncia et trobes amb molta impotència i has de passar per un aprenentatge. Vas als serveis socials i et jutgen, et miren malament i t’obren la porta perquè te’n vagis de seguida. Al final m’han atès per pesada i tossuda. Perquè he investigat el que diu la llei i ho he reclamat, però estic cansada. Això de no tenir recursos... Alguns professionals estan asseguts i sembla que no vulguin tenir-ne. Si et toca un advocat que diu que no et creu, no és que ell no vulgui portar-te el cas, és que jo no el vull a ell. T’arribes a plantejar què fa el sistema per tu: fa veure que alguna cosa funciona, perquè estem molt poc protegides. De moment hi posa pedaços”. És el testimoni de la dona que al principi també es queixava que es faci la crida a trucar al 016 però que després, en paraules seves, “no serveixi de res” pel poc suport institucional que es rep a continuació.

Una altra participant en la trobada de Tamaia retreu als serveis socials que hagi hagut d’explicar la seva situació de violència quatre o cinc cops. “Et porten d’un lloc a un altre. No vull saber com ho viuen les que no parlen ni català ni castellà”. Una treballadora dels serveis socials li demana disculpes i admet que el funcionament del sistema fa mal. No és l’única professional que entoma el mea culpa : unes quantes reconeixen que al final, malauradament, depèn massa de la voluntat de cada treballador. Saturats, insuficients o minúsculs són alguns dels adjectius que utilitzen per descriure els recursos per ajudar les dones que volen sortir de la violència masclista: “També falta l’element essencial, que és poder-se sostenir econòmicament elles i els seus fills”.

Aprofitar “els pedaços” de l’administració

“Fins que no em va atendre una psicoterapeuta especialitzada en violència masclista, mai m’havien detectat la relació entre els problemes de salut i la violència masclista. Abans diversos psiquiatres m’havien receptat antidepressius i antipsicòtics. Em pensava que la violència només podia ser física perquè és la que surt als mitjans”. És el demolidor testimoni d’una dona que no va rebre l’atenció mèdica i psicològica adequada durant anys; la falta d’especialistes és un altre greuge. “«Per què has tardat tant a denunciar?», va ser la pregunta que em va fer el jutge”, explica una altra: “Amb la sentència alguns delictes ja havien prescrit, ell no anirà a la presó i sé que no veuré els diners, però ha servit perquè em deixés en pau”. Una de les supervivents -prefereixen utilitzar aquest terme en lloc de víctimes - opta per aprofitar “els pedaços” de l’administració. Durant la trobada també es fa la reflexió que s’ha de parlar dels agressors, els homes, i impulsar polítiques amb la perspectiva de gènere i feminista.

stats