Societat 15/04/2021

Vicki Bernadet: “Les víctimes d'abusos no ho expliquem quan volem, sinó quan podem”

3 min
Vicki Bernadet, presidenta de la Fundació que porta el seu nom

BarcelonaVicki Bernadet porta més de 23 anys treballant amb la seva fundació per ajudar les persones que han patit abusos sexuals durant la seva infància. La nova llei aprovada aquest dijous al Congrés suposa un pas endavant per lluitar contra aquests delictes que pateixen un de cada cinc menors.

Dia important.

— Ja era hora. No hi havia cap llei que protegís la infància, per tant, és una molt bona notícia. Continuarem lluitant per millorar algunes coses de la nova llei, però hi haurà molts beneficis per a molts nens i nenes. És cert que hi ha hagut lentitud, que aquesta llei feia temps que havia d’existir, però l’entesa és bona i estic supercontenta que la prescripció sigui als 35 anys, perquè portava dues setmanes amb el Miguel Hurtado dient "no ho aconseguirem" i ell havia parlat amb tots els diputats, havia enviat cartes a dojo, havia fet una gran feina... I al final hi ha hagut aquesta aproximació als 40 anys que reivindicàvem. La llàstima és que la prescripció no sigui retroactiva, perquè m’ha trucat gent frustrada perquè no els agafarà per pocs mesos. Nosaltres continuarem treballant i pressionat perquè no hi hagi prescripció, perquè si ho fan altres països vol dir que es pot, però hi ha molta pressió de la part judicial perquè no s’elimini la prescripció. Aquesta llei me la prenc més com un punt de partida que no pas com un objectiu acomplert.

Pressió judicial?

— És el que no entenem. Quan tu parles amb el polítics, diuen que hi ha una sèrie d’arguments tècnics i jurídics que diuen que la prescripció no és oportuna, que les proves després de tants anys podrien tenir errors.

Moltes víctimes necessiten temps per atrevir-se a denunciar. Per això són fonamentals, els 35 anys.

— La Bel Olid sempre ho diu: els que hem sigut víctimes d’agressions o abusos no ho diem quan volem, ho diem quan podem. Cada persona necessita el seu temps. Hi ha gent que ha de sentir-se amb independència econòmica, d'altres deslligar-se de les persones que els han fet mal, o a vegades és un tema de memòria. Als Estats Units s’han fet estudis en què l’argument per a la no prescripció és que el trauma que provoquen les agressions o els abusos sexuals és gairebé l’únic que es pot arribar a oblidar pràcticament al cent per cent. Si els fets apareixen al cap de 30 anys, hi ha d’haver l’oportunitat de poder denunciar o parlar, perquè la majoria de verbalitzacions van dels 35 als 50 anys.

Donar visibilitat als casos també hi juga un paper destacat.

— Hi ha hagut un silenci tan llarg... Quan vaig començar amb això ningú entenia per què en parlava. En aquests vint anys, com una gota malaia, s’ha anat interioritzant que tenim un problema social i de salut pública, però ho ha de dir tothom, donar les dades perquè la gent s’adoni que no és una qüestió aliena a la teva família: és un problema que podem tenir tots.

Amb la llei tindrem l’obligació d’informar de qualsevol sospita d’abusos a un menor.

— El que passa és que això ja existia amb la llei d’enjudiciament criminal, i no se sabia.

Han rebut més casos, últimament?

— Les demandes han augmentat moltíssim, en part perquè el tema ha sortit als mitjans, però també pel covid. Estem desbordats, tenim una llista d’espera molt llarga perquè no donem l’abast.

Què diria a la gent que ha patit abusos i dubta d’explicar-ho?

— Fins que no ho dius en veu alta, penses que potser no és veritat, que t’ho has inventat. Quan ho expliques i algú t’escolta, et dius a tu mateix: "No en tinc cap culpa, no puc sentir vergonya perquè no és responsabilitat meva". Quan es parla, millores.

stats