Societat  /  Violència Masclista 23/01/2023

El cas Alves trenca el mite del violador de la caputxa

Expertes assenyalen que les dones joves denuncien més perquè saben identificar més les agressions sexuals

5 min
El futbolista Dani Alves en una imatge d'arxiu

BarcelonaDani Alves, exjugador del FC Barcelona de 39 anys, està ingressat en presó provisional acusat de violar presumptament una jove de 23 anys en una discoteca de Barcelona, el 30 de desembre. Són els fets, que estan encara sota una incipient investigació, i posen sobre la taula els mecanismes de la violència sexual, infradenunciada i, per tant, impune en la majoria dels casos. No obstant això, el cas ha acabat amb molts silencis.

1.

No és qüestió de sexe

L'agressor sexual no busca satisfer els seus desitjos d'una manera ràpida i sense tenir en compte la voluntat de la víctima, sinó que amb la violència senzillament s'imposa, per la força explícita o implícita: "No busquen sexe, no hi ha correlació entre necessitat de sexe i violació", afirma Ana Burgos García, antropòloga i coordinadora de l'Observatori Noctàmbul@s de FSC, que subratlla que són homes que "pensen que és normal la dominació del cos de les dones". Així, no és ni una qüestió sexual ni de ser agraciat físicament, tenir una fortuna de patrimoni o ser un personatge de fama planetària: "Les agressions sempre tenen un exercici de poder i de dominació i ho fan perquè poden, perquè es creuen impunes", explica Raquel Gómez, psicòloga del Centre Jove d'Atenció a les Sexualitats (CJAS) de Barcelona.

Per a l'antropòloga, els agressors actuen replicant el concepte patriarcal que la sexualitat de masculinitat "ha de tenir la iniciativa i és promíscua", mentre que la femenina "és passiva i receptiva".

2.

Els agressors són desconeguts?

Les estadístiques trenquen amb l'imaginari popular de l'agressor anònim, que s'amaga sota una caputxa i actua en un lloc solitari i de nit. Més aviat els informes assenyalen que al voltant del 80% de les agressions sexuals les perpetra un familiar, amic, company de feina o amic de la víctima i es produeixen en un ambient de confiança (en cases). En el cas dels menors, els vincles són encara més estrets. Tot i que Alves i la noia que suposadament va atacar no es coneixien, pel fet que ell sigui un jugador molt popular, habitual en els mitjans de comunicació, el cas aporta un "exemple simbòlic que els agressors no són monstres", apunta l'advocada penalista especialitzada en violències masclistes Júlia Humet, del despatx Nèmesi. En aquest sentit, Burgos afirma que amb Alves es "trenca el mite" que es viola per "necessitat", perquè un home és lleig o no té parella. Per contra, visualitza que l'agressor pot ser un home d'èxit social i amb una vida sexual activa.

3.

La joventut de les denunciants

Les últimes denúncies judicials per agressions sexuals que han tingut ressò mediàtic les han interposat noies molt joves, menors de 30 anys. Formen part de la generació que ha crescut amb el feminisme i el Me Too, les que s'han “conscienciat” dels missatges que moltes de les "actituds normalitzades són en realitat un delicte", assenyala Humet. Burgos hi està d'acord i constata que les adolescents no només "identifiquen" cada cop més maneres de lligar, per exemple, que sobrepassen els límits de la normalitat, sinó que també s'atreveixen a fer el pas de denunciar-ho.

Aquestes joves estan rematant la feina de les seves germanes grans, de les mares, i fan un pas per atrevir-se a denunciar els caps de l'empresa o tot un símbol esportiu i, segons l'advocada, ho fan "per un punt de responsabilitat", o de corresponsabilitat col·lectiva. "Ho fan per elles, per obtenir justícia i per totes les que ho poden patir".

4.

La revictimització

Les denúncies per violència sexual són la punta de l'iceberg perquè, un altre cop, les enquestes constaten que només un 12% de les dones opten per portar l'agressió als jutjats o a la policia. Els motius són diversos, apunten les expertes: l'obligatorietat de conviure o relacionar-se amb l'agressor, el desconeixement o la poca consciència de què és delicte i què no, la vergonya o la por a no ser creguda.

En aquest sentit, cada cop que transcendeix una agressió sexual, les dones han de sentir o llegir comentaris que la responsabilitzen, en part, per no haver dit prou, per no haver marxat. És el que s'anomena la cultura de la violació: la justificació de la violència i l'assenyalament de la víctima, fins al punt que fins i tot públicament s'expressa la pena o l'empatia cap a l'agressor, però cap comprensió cap a la dona. Per a Burgos, el sol fet que, en el cas del futbolista, se'l defensi argumentant que té totes les dones que vol a la seva disposició, és una expressió d'aquesta cultura de la violació, de la mateixa manera que quan en un ambient d'oci nocturn s'assenyala com a atenuant o justificant.

5.

Un procés llarg i dur

Denunciar no és una decisió fàcil, adverteix la penalista Humet, que assenyala que és un procés llarg en què és important que la dona tingui bona informació i assessorament perquè pugui decidir què fer: "Hi ha qui vol ser partícip en tot moment i hi ha qui et diu que fins al dia del judici no en vol saber res, i totes dues opcions s'han de respectar". Des del CJAS, Gómez subratlla que la víctima ha de situar-se al "centre" també en l'acompanyament durant el procés de recuperació i reparació donant-li "espai" i "respectant els seus ritmes i les seves decisions".

En qualsevol cas, i malgrat que s'intenta evitar la revictimització, el cert és que les denunciants han de declarar en diferents etapes del procediment i són interrogades sobre detalls de l'abans, durant i després de l'agressió que l'obliguen a reviure el que per a moltes és un trauma encara sense sanar. A més, tot i que cada cop hi ha més consciència de tots els actors implicats (policies, jutges, fiscals o advocats de la defensa de l'agressor), encara se l'ataca i qüestiona per determinats comportaments.

6.

El dret a la indemnització

En qualsevol judici penal, és molt habitual que el tribunal inclogui en la sentència una indemnització per a la víctima. En el cas d'Alves, la noia ja ha anunciat que no la voldrà, que renuncia a un dret. Per a Humet, seguint amb aquest respecte cap a les seves decisions, defensa que si ho ha decidit després d'una reflexió, no hi ha res a objectar, però, per contra, si és fruit de la por a ser jutjada i atacada perquè se la pugui acusar d'actuar per diners, suposaria "un fracàs de la societat".

La psicòloga Gómez defensa que si bé la reparació mai es pot limitar al pla individual de cada dona, qüestiona el biaix amb què es jutgen les compensacions econòmiques que reben les víctimes dels accidents de trànsit i les de la violència sexual.

7.

La desconstrucció dels homes

Sense caure en triomfalismes i sabent quina és la realitat, per a l'antropòloga Ana Burgos el cas Alves també pot tenir un efecte positiu en els homes. El fet que el jugador –reflexiona– s'allunyi de la imatge col·lectiva de l'agressor com un home fora de la societat pot ajudar que els homes identifiquin agressors i agressions dintre del seu mateix cercle. "Ningú s'identifica amb un monstre, però sí amb una persona respectada i amb una vida normalitzada", diu, i assenyala que la violència masclista no s'acabarà fins que els homes "trenquin les cadenes de missatges que sexualitzen dones" o no alcin la veu contra actituds agressives.

8.

Els punts liles

La bona notícia, per a Burgos, és que el protocol contra les violències sexuals es va aplicar i va permetre atendre amb rapidesa la jove. Per a la responsable de l'Observatori Noctàmbul@s, el fet que una discoteca, un ajuntament o una entitat que organitzi una festa tingui una guia, formi el seu personal o instal·li un punt lila és bàsic perquè expressa l'assumpció que la violència existeix i "és un posicionament públic" que en cas de detectar-se algun cas, no se'l deixarà passar. "És el compromís transversal, la demostració que hi ha eines i recursos", que pot animar les noies a denunciar al sentir-se més protegides, conclou.

stats