Voluntaris indis es bolquen en els afectats per la crisi a Barcelona

BarcelonaCentenars de persones equipades amb bosses i carros de la compra formen cada diumenge des de fa setmanes una llarga cua que neix al número 8 del carrer Villarroel de Barcelona, entre Floridablanca i Tamarit. Allà hi ha l’Indian Culture Centre, on un equip de voluntaris de la comunitat índia reparteix menjar a persones vulnerables arran de la crisi del covid-19. L’entrega comença a les 12 hores i forma part d’un projecte solidari que el centre cultural i la Fundació Indali van iniciar el 24 de març -poc després que es declarés l’estat d’alarma- amb el restaurant Maharaja del Raval. Des de llavors han repartit més de 10.000 lots de menjar, tant presencialment com a domicili, i el nombre de persones ateses no para de créixer. Els impulsors temen ara quedar-se sense recursos i no poder ajudar a tothom.

La iniciativa, que compta amb el suport de l’ONG De Veí a Veí del barri de Sant Antoni, va començar amb un repartiment d’aliments diari davant del restaurant Maharaja a persones sense recursos, que s’havien quedat sense feina, treballaven en l’economia submergida o en la venda al carrer, cosa que amb el confinament ja no podien fer. “Havíem detectat que hi havia unes 250 persones en situació especialment vulnerable, majoritàriament del sud-est asiàtic”, explica Robert Masih, president de la Fundació Indali i senador d’ERC per Barcelona. Els packs de productes com arròs, pasta, oli, llet o sucre, segons la disponibilitat, atreien al principi entre 50 i 100 persones. Ara són 300 o més les que cada diumenge acudeixen al carrer Villarroel, on es va traslladar el repartiment quan el restaurant va reobrir al públic.

El projecte solidari, que també ha portat aliments a municipis de l’àrea metropolitana, ha sigut possible gràcies als recursos propis de les entitats i les donacions que han fet associacions i veïns del barri, el Banc d’Aliments, l’ambaixada índia a Madrid o dos temples sikh de Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat, entre d’altres. I ha funcionat gràcies a la vintena de voluntaris indis que es van arromangar des del primer moment per coordinar les entregues. “Sort en tenim dels voluntaris”, admet Masih.

Un d’ells és Santokh Ram, de 37 anys. Fa més de deu anys que va arribar a Catalunya, treballa com a transportista i des de l’inici de la pandèmia va començar a utilitzar el seu camió per portar aliments a famílies que en necessitaven. “A l’Índia hi ha gent que passa gana, i quan algú necessita ajuda se li ha de donar [...]. I ara aquí hi ha molta gent que necessita menjar”, afirma. Aquesta situació el va portar fins i tot a demanar quinze dies de vacances per poder atendre a tothom que li demanava ajuda i, posteriorment, es va sumar a la iniciativa engegada pel centre cultural i la fundació, on la demanda era creixent. Famílies marroquines, subsaharianes, llatinoamericanes i també locals s’han afegit amb el temps a les cues, víctimes de l’atur, els ERTO o unes ajudes insuficients. Marta Marzal, presidenta de l’Indian Culture Centre, afirma que molts dels beneficiaris és el primer cop que han de recórrer a alternatives com aquestes per poder menjar, i recorda la reflexió que li va fer una dona catalana mentre esperava el seu torn a la cua del Raval: “Mira com canvien les coses. Jo vaig estar a l’Índia fent de voluntària i ara soc aquí i són persones índies les que ens ajuden a nosaltres”.

La Nino, de 29 anys i originària de Geòrgia, també ha aprofitat aquesta ajuda. Abans de la crisi tenia un contracte fix com a treballadora de la llar a Sant Cugat del Vallès, però el coronavirus va acabar amb aquesta estabilitat. “El 14 de març em vaig quedar sense feina, sense dret a atur i sense diners estalviats. Tenim quatre fills i ens gastem tot el que guanyem treballant”, explica. El seu marit tampoc tenia feina i amb l’ajuda que rebien de Càritas no arribaven a tot. “Soc veïna del bloc on hi ha el centre cultural. Vaig veure que hi havia molta cua al davant i em van dir que em podien donar aliments”, diu la Nino. Mentre espera poder rebre la prestació estatal per a les treballadores de la llar que han perdut la feina, els lots de menjar li permeten alimentar la família durant tota la setmana. La incògnita és fins quan podrà rebre aquesta ajuda.

La campanya solidària ha costat uns 15.000 euros a les entitats, que avisen que se’ls acaben els recursos propis. “Estem al límit i ara ja només depenem del Banc d’Aliments, on podem recollir menjar un sol cop al mes”, destaca Masih.

La cita prèvia, col·lapsada

Els últims diumenges, a més, el boca-orella ha atret una gran quantitat de persones d’origen filipí, que han allargat encara més la cua. “Un dia la fila feia la volta a l’illa de cases i arribava al metro de Sant Antoni”, diu el president de la fundació. “Si bé tenim capacitat per ajudar 200 o 300 persones, potser n’arriben 500”, afegeix. Davant l’allau de peticions, es va habilitar un sistema de cita prèvia, que es va col·lapsar en menys de 24 hores. “Ara ens hem coordinat amb l’associació Eamiss, que treballa amb la comunitat filipina, per fer un filtratge de les famílies que més necessitin l’ajuda”, explica Marzal.

Però on es fa el tall? És una pregunta de resposta difícil. “No vas a fer una cua de dues hores per demanar una petita ajuda. Hi vas perquè realment ho necessites”, reconeix Masih, que deixa clar que el projecte no té data de caducitat: “Ho seguirem fent fins que puguem”. Per poder allargar-lo han fet una crida a les xarxes socials perquè tothom que pugui hi col·labori, però Masih també aposta perquè les administracions reforcin totes les entitats que estan treballant per pal·liar l’emergència social.