Ramon lo feble? Llull ha estat motiu de novel·les, versos, obres de teatre i una òpera

Ramon Llull no ha tingut gaire sort en la ficció en prosa recent. Si més no, és la impressió que es té repassant la recepció crítica de les novel·les que han convertit en personatge literari l'autor de Llibre d'Evast e Blaquerna , Arbre de ciència i Desconhort . Per ordre cronològic, la primera aventura en prosa lul·liana va ser publicada el 1985. Les intencions de Raimon o el seny fantàstic (Laia), de Lluís Racionero, quedarien desemmascarades en la traducció castellana que l'autor publicaria a Planeta el 2003, El alquimista trovador : la complexitat del pensament lul·lià queda reduïda a un plantejament d'aventures en què l'alquímia pren un protagonisme excessiu. "Lo Foll cerca el coneixement de la Veritat, de Déu i, pel camí, és seduït per la recerca alquímica", va escriure Maria Isabel Ripoll Perelló, de la Càtedra Ramon Llull de la Universitat de les Illes Balears, a la revista Lluc l'any 2005. Dues dècades abans, l'escriptor i traductor Alfred Badia en ressaltava l'ambició de l'intent literari, però no oblidava que la part històrica de la novel·la està "modificada com a l'autor li convé, manipulada a estones amb una traça indubtable per guanyar l'interès del lector, en especial si no en coneix gaire els episodis".

A L'últim hivern de Ramon Llull (Proa, 2004), Francesc Puigpelat s'emporta el savi mallorquí a Tunis a finals del 1315, poc abans de morir. "Als 83 anys, estava cansat i desitjava apagar-se en pau i en silenci, com la flama d'una llàntia enrogeix, s'esllangueix, minva i s'esfilagarsa en fum quan s'acaba l'oli. Així imaginava la seva mort: calmosa i culminada en ascensió al cel en forma de fum. Però s'equivocava", escriu Puigpelat, que recentment ha guanyat el premi ciutat d'Alzira amb El retorn de Macbeth , en què imagina una seqüela de l'obra shakespeariana. La valoració de Maria Isabel Ripoll tampoc no és gaire entusiasta quan recorda el Llull de Puigpelat: "El pobre només menja dàtils, un dàtil que és sempre «coriaci, oliós, dolcíssim» -adjectivació repetida fins a l'avorriment- i pateix alguna al·lucinació. De ser «lo Foll» passa a ser «Ramon lo Feble», és terriblement orgullós, colèric i misogin, egoista i egocèntric i, sobretot, un gran hipòcrita i mentider".

Al final de la novel·la, Llull arriba a fer apostasia llançant "per terra un exemplar de l'Ars generalis ultima davant la reunió dels ulemes". Puigpelat explica la mort del filòsof, místic i escriptor amb "pinzellades i reminiscències del Siddharta de Hermann Hesse". Ripoll s'acaba preguntant com es poden concebre els set segles "de difusió i d'estudi de l' opus lul·lià" si el mateix Ramon Llull va ser capaç de renunciar a una obra a la qual va dedicar totes les seves forces des de les visions mallorquines de Crist crucificat, que van tenir lloc l'any 1263, poc després que fes 30 anys.

UN LLULL TEATRAL

L'any 2008 Francesc Serés va reunir tres obres de teatre a Caure amunt (Quaderns Crema). Cada peça estava basada en tres escriptors de gran importància per a les lletres catalanes: Ramon Muntaner, autor d'una de les quatre grans Cròniques -que arrenca a principis del segle XIII, amb Jaume I el Conqueridor, i arriba fins a la coronació d'Alfons IV d'Aragó l'any 1328-, Jaume Roig, responsable del divertit però també misogin Espill (1460) i, finalment, Ramon Llull. El mateix Serés posa en situació el lector abans del primer acte: "L'obra […] se situa en un dels molts moments claus de la vida de Ramon Llull: el retorn, després de la prèdica i del captiveri, del seu viatge a la terra dels infidels, a la ciutat de Bugia, a Tunísia". Després d'una etapa de dubtes i crisis, d'haver estat empresonat i fins i tot d'haver desestimat la possibilitat d'emprendre el viatge, Llull acaba salpant. Al vaixell, acompanyat de Bernat Picany -el seu antic sogre-, Ramon lo Foll és visitat una vegada més per una veu que ell identifica amb la divina: "Feia molt temps que no us sentia, Senyor... Tot aquest temps de presó, m'he fet vell... Les masmorres... encara no estic avesat al sol, només sentia gemecs i crits, per això no us he reconegut, Senyor... […] De vegades m'ha semblat que us sentia... Us esperava... Esperava sentir la vostra veu, però només hi havia gemecs, us buscava, Senyor, de vegades no sabia si us sentia de debò o si m'ho afigurava, Senyor (…) No us puc sentir... Senyor!"

Durant la travessia, Llull cala foc al vaixell mentre parla amb els esclaus -encara que ho faci de manera involuntària- i l'embarcació s'acaba enfonsant. "Què hi fèieu, aquí baix, guillat dels collons?", li crida Picany poc abans que els supervivents acabin surant enmig del mar a dalt d'un rai. Dels sis tripulants que hi van, només dos arriben a Pisa. Queda reservat als lectors saber quins d'ells se salvaran. Si bé el Llull imaginat per Serés encara no s'ha representat, anteriorment hi va haver una adaptació colorista i carnavalesca d' El llibre de les bèsties a càrrec de Comediants (1995). La faula forma part de l'extens Fèlix o Llibre de meravelles , i és una reflexió sobre la política que explica les maquinacions d'una guineu (Na Renard), que vol exercir el poder a qualsevol preu. Els animals de la faula són inspirats per fonts orientals i també pel Roman de Renard francès: són una excusa per retratar algunes de les facetes més tenebroses de la condició humana.

Actualment Helena Torneros prepara una adaptació del Llibre del gentil i dels tres savis . Es tracta d'una coproducció de Barcelona Internacional Teatre, el National Theatre d'Escòcia, la Maison de Culture de Bovigny (MC93) i la companyia portuguesa Propositário Azul. Dirigida per Josep Galindo, l'obra serà estrenada aquest 2013 a Portugal i molt probablement també passarà per Edimburg. Dels cinc actors que hi participaran, tres seran d'origen català i n'hi haurà un d'escocès i un de portuguès. L'obra, que serà trilingüe, se centra en l'eficàcia del mètode de Ramon Llull en una discussió sobre la veracitat o la falsedat de les tres lleis o religions del llibre: el judaisme, el cristianisme i l'islamisme. Després del Llibre del gentil , Helena Torneros té la intenció d'adaptar el Llibre d'Amic e Amat , però d'aquest projecte encara no se'n coneixen més detalls.

CANÇONS I VERSOS

La producció lírica de Ramon Llull compta amb tres exemples: Lo desconhort , Cant de Ramon i Lo concili . Potser per aquest motiu -i tenint en compte el contingut dels poemes- han estat pocs els cantants que n'han adaptat fragments. Inspirada pel Llibre d'Amic e Amat, Maria del Mar Bonet va publicar l'any 2008 el disc Amic, amat , on les paraules de Llull són secundades per música àrab. Gairebé una dècada abans, el compositor austríac Werner Schulze estrenava una cantata avantguardista a Mallorca que portava per títol Llull. El misteri de logos .

Un dels projectes musicals pendents més esperats és una òpera que té Llull com a personatge principal. Amb música de Francesc Cassú i llibret de Jaume Cabré, l'obra explora la contraposició entre l'obra apostòlica i la família, entre la salvació eterna i la seva pròpia vida. El Liceu estudia produir-la des de l'any 2011, però el projecte va arrencar l'any 2004, per encàrrec de l'empresari gironí Josep Lagares. Cabré i Cassú van dedicar quatre anys a escriure i compondre Llull , una òpera que tot i estar ambientada a l'edat mitjana tracta temes d'actualitat com ara el conflicte religiós i la globalització.

Tornant al Llibre d'Amic e Amat , en poesia Jacint Verdaguer va escriure, l'any 1894, Perles , on agafa 170 dels 300 càntics i els transforma en vers. El text va ser editat per Enric Casasses i Agnès Prats i publicat l'any 2007 a la col·lecció Nova Biblioteca Selecta . La fusió d'una cosmovisió literària i l'altra es pot comprovar en fragments com aquest: "Li demanà a l'Amic son Estimat: / -Per lo que m'has aimat / t'hauré donada alguna recompensa? / -Sí, respongués l'Amic, que entre els plaers / i les penes que em dàreu a milers / no hi trobo diferència".