ARA BERGA
Suplements 13/05/2015

Berga: sobreviure sense tèxtil, ni mines ni caserna

Molts comerços vivien del que gastaven els soldats. Berga perdia uns ingressos molt apreciats. Berga ha perdut les fàbriques tèxtils, on treballaven les dones. I Berga ha perdut també les explotacions mineres, on els homes es guanyaven molt bé la vida

i
Albert Om
8 min
berga social

BergaVA SER EL MEU TIET durant 363 dies. Del 25 de setembre del 1987 al 23 de setembre del 1988. I ho va ser de la manera més inesperada. Un dia vaig anar a la llibreria La Tralla de Vic i li vaig dir a la Ramona que durant un temps no em veurien tan sovint perquè me n’anava a Berga, a la mili. “A Berga? Si mai necessites res, el meu cunyat és l’alcalde”. I em va allargar un paper amb el número de telèfon i el nom: Agustí Ferrer, es deia. En aquell mateix moment, vaig saber què necessitaria d’ell. Que volgués ser el tiet del soldat Albert Om Ferrer. Si podies acreditar que un familiar directe teu vivia a menys de deu quilòmetres d’on feies la mili, no havies de passar les nits a la caserna.

D’allò ja fa gairebé 30 anys. Un dia va deixar de ser el meu tiet i després va deixar, també, de ser alcalde de Berga. Avui, al cap del temps, li he demanat si li ve de gust que ens tornem a trobar, que passegem i que expliquem aquella història, ara que ja ha prescrit tot, també la mili. Quedem als terrenys on fins al 1995 hi va haver la caserna de Berga, el Batallón Cataluña 4 del Regimiento de Cazadores de Montaña Arapiles 62. Al mateix lloc on durant un any absurd de la meva vida em vaig convertir en “Ong” per la incapacitat dels comandaments militars de pronunciar la ema al final del meu cognom.

Batalletes, històries de la puta mili, que em vénen al cap quan aparco el cotxe i veig la muntanya de Queralt, que havia pujat tantes vegades amb una ràdio de 13 quilos carregada a l’esquena per quan el tinent es volgués comunicar amb el sergent que tancava la formació militar. Aquesta era la meva feina a la mili: ser un mulo de càrrega. Aquesta i llegir el Boletín Oficial de Defensa (BOD) per buscar noves destinacions als comandaments militars que eren a Berga i tots, sense excepció, volien fugir-ne. Massa dur, massa fred, massa lluny de tot, deien. Berga era una plaça de càstig, des que el 15 de novembre del 1980 ETA havia intentat assaltar la caserna per robar fusells i munició. L’operació va ser un nyap i els assaltants van acabar a la presó, després d’un consell de guerra.

Als terrenys on hi havia la caserna, avui hi ha una comissaria dels Mossos d’Esquadra, una residència per a la tercera edat, un institut, el Pavelló de Suècia -que acull l’Arxiu Comarcal i el Casal Europa-, una llar d’infants i l’Hotel Berga Park. Aquí és on m’espera el meu tiet. Agustí Ferrer, l’Agustí de cal Ros, té 71 anys i està jubilat. També va fer la mili a Berga. Entre els seus companys, recorda Josep Maria Benet i Jornet: “El cabo del libro, li dèiem, perquè es feia arrestar per poder llegir”.

Noms com Xavier Trias, Pepe Navarro, Carles Rexach, Salvador Alsius i el tenista Pepe Higueras també havien fet el servei militar a Berga. Qui té la llista és Pep Graus, una de les persones més conegudes de la comarca, l’home de les mil i una iniciatives, i la persona que ara gestiona l’hotel.

“Sempre que veig algú que volta per aquí fora, mirant amunt i avall, ja sé que havia fet la mili a Berga”. Els agafa el nom i el telèfon i deixa el paper amb les seves dades en una carpeta on té desenes d’adreces d’exsoldats de Berga de totes les edats. En les èpoques d’esplendor de la caserna, havien arribat a ser 1.000 nois, que deixaven, segons em diu l’Agustí, 50 milions de pessetes al mes a la ciutat. La relació d’amor i odi entre Berga i l’exèrcit me l’explica Antònia Parera, la seva dona, la meva tieta: “A casa em tenien prohibit parlar amb els militars”.

Però molts comerços vivien del que gastaven els soldats. Això explica la inquietud que va generar l’anunci de la marxa de l’exèrcit. Berga perdia uns ingressos molt apreciats. Berga ha perdut les fàbriques tèxtils, on treballaven les dones. I Berga ha perdut també les explotacions mineres, on els homes es guanyaven molt bé la vida. “Ningú sap ben bé com hem sobreviscut sense el tèxtil ni les mines”, diu Agustí Ferrer. S’hi afegeix Pep Graus: “Estàvem acostumats que ens ho portessin tot, les mines, el tèxtil i la caserna. Ara ens hem d’espavilar nosaltres. Som a només una hora dels quatre milions d’habitants de l’àrea metropolitana i ara no s’aturen aquí, ens passen per sobre”. Per a en Pep, el futur de Berga és el turisme i, sobretot, la indústria agroalimentària. No n’hi ha prou amb els cotxes que a la tardor s’aturen a comprar bolets a peu de carretera.

Alcalde per 92 vots

El meu tiet va ser alcalde de Berga entre el 1987 i el 1991. Era el cap de llista de l’Alternativa Berguedana Independent, que es va imposar per només 92 vots a la candidatura de CiU. 3.003 a 2.911. Que aquell no era el seu món ho va descobrir de seguida. L’angoixa del càrrec va fer que s’aprimés més de 30 quilos, que plegués en acabar la legislatura i que mai més hagi volgut saber res de la política: “Vaig aprendre més coses de la condició humana en quatre anys que no pas en quaranta”.

Ell, que havia sigut mestre a La Salle i delegat de la Caixa de Manresa, ara prefereix viatjar, cuinar, llegir, escriure -va publicar La taula amiga, un llibre deliciós de textos culinaris-, o baixar a Barcelona a escoltar música a L’Auditori. I els dijous esmorza amb un grup d’amics, entre ells Enric Vilalta, que té tres fills i que també reclama un futur millor per a la ciutat: “La gent jove no es pot quedar aquí. Dels meus tres fills, un viu a Barcelona, un altre viu a Torrelles i l’altre a Girona”. En una tertúlia improvisada al carrer, algú diu que Berga és la ventafocs de Catalunya. La ciutat té 16.500 habitants, una xifra que s’ha mantingut més o menys estable perquè hi vénen a viure persones de la comarca, que hi troben els serveis que no tenen al seu poble.

Uns metres més enllà, en el trajecte entre l’antiga caserna i la plaça de Sant Pere, saludo la candidata de la CUP a les eleccions municipals. Montse Venturós, la Venti, té 29 anys i porta Casa Madriles, un negoci familiar de llegums cuits el nom del qual és homenatge als orígens castellans de l’avi. A Berga, la CUP té tres regidors -entre ells, en Titot, el líder de Brams- i enquestes molt favorables de cara al 24 de maig. “Ja m’ha dit l’Agustí que si guanyo em posaré malalta”, diu la Montse rient. Creu que Berga ha de poder oferir un futur millor als seus habitants potenciant els sectors primaris, però li preocupa què es podrà fer i què no per culpa de l’elevat deute municipal.

El carrer de l’Om

La candidata de la CUP viu al carrer de l’Om. Jo també vivia al carrer de l’Om durant l’any de la mili. Compartia pis -un catau infecte sense ni cèdula d’habitabilitat: qualsevol cosa abans de dormir a la caserna- amb Joan Carles Navarro, un altre soldat que curiosament també havia trobat un tiet Navarro a Berga. No recordo si vivíem al número 7 o al 9 del carrer de l’Om. Només sé que l’edifici queia a trossos. Gairebé trenta anys després, tant el 7 com el 9 continuen amenaçant ruïna.

Jaume Huch, en el pròleg del llibre La taula amiga, descriu Agustí Ferrer com “un il·lustrat humanista de Berga [...], un berguedà de soca-rel [...], un home que no podria viure ni respirar si li manllevessin els trets essencials de la berguedanitat: el paisatge, les festes, la seva gent... i la cuina, esclar”. El santuari de Queralt, a 1.200 metres d’altitud, presideix la ciutat de Berga, se la mira des de dalt. Per la coronació de Queralt el 1916 va venir la infanta Isabel. L’Agustí en recorda el 50è i el 75è aniversari i ara ja es preparen els actes dels 100 anys per al 2016. “Tant és que siguis creient com ateu. Queralt és molt important per als berguedans”.

El meu tiet va néixer al número 11 de la plaça de Sant Pere, la plaça de la Patum, per als que només vagin a Berga un cop a l’any. Des del balcó de casa seva, si l’Agustí estirava el braç podia tocar el balcó de la Casa de la Vila. Per això, el dia de l’enganxada de cartells a la campanya electoral del 1987, els seus germans havien preparat una pancarta molt especial: “Agustí Ferrer, a un pas de l’Ajuntament”. La distància que separava cal Ros, allà on havia nascut, de l’alcaldia, allà on passaria quatre dels anys més difícils de la seva vida.

Avui, un migdia de cada dia d’abril del 2015, ens asseiem buscant el sol a la terrassa del Bar Patum, a sota de cal Ros i de l’Ajuntament. La Dolors, la mestressa, m’explica que en quatre dies de Patum fa el mateix calaix que durant mig any. I em diu per ordre el rànquing de les begudes més sol·licitades durant la festa: cervesa, barreja (moscatell i anís) i aigua. L’Agustí ja fa anys que no salta la Patum i l’edifici de cal Ros tampoc ja no és de la seva família. Avui la plaça està molt tranquil·la. Tanquen les botigues i les dependentes se saluden de camí cap a casa, a dinar. Berga és una bogeria els dies de Patum i una altra cosa la resta de l’any.

A l’Agustí li ha passat de tot, en aquesta plaça. Era el pati de casa seva: “Érem nens i jugàvem a bales, a patacons, a plantats, i ens enfilàvem a la barana per veure qui pixava més lluny. Les baralles a cops de roc entre catalans i castellans les fèiem una mica més enllà. En aquella època, a Berga només hi havia dos cotxes i mitja dotzena de camions. De tant en tant, venia el bisbe Tarancón de Solsona i allò era tot un esdeveniment, perquè arribava amb un Mercedes i els nens ens havíem d’agenollar i besar-li l’anell. Tinc mil records de Patums, de processons, de manifestacions. A Berga tot passa en aquesta plaça”.

Salut, sort i gana. És com acaba el llibre de cuina que va escriure Agustí Ferrer. És com ens podríem acomiadar avui que ens hem retrobat, tiet i nebot, després de gairebé trenta anys. A l’Agustí li toca fer el dinar, però abans m’acompanya altre cop fins a la caserna, on he deixat el cotxe ara fa tres hores. De camí, m’explica que fa poc en un hotel de Saragossa va ser ell qui va aprofitar el seu segon cognom (Gasol) per inventar-se llaços familiars amb una nissaga de jugadors de bàsquet. En Pau i en Marc no ho saben, però també van ser nebots seus per un dia.

RACONS

D’escola republicana a cantina franquista

Suècia va donar a l’Ajuntament de Barcelona el pavelló que la va representar a l’Exposició Universal del 1929. Aquell edifici va anar a parar a Berga i es va utilitzar durant la República com a escola de muntanya per a noies amb necessitats socials. Cada matí, hi sonava l’himne català i també el suec. El franquisme en va canviar l’ús i va convertir el Pavelló de Suècia en la cantina de la caserna militar. Quan l’exèrcit va marxar de Berga, es va reconstruir el pavelló i ara acull l’Arxiu Comarcal i el Casal Europa.

L’altra caserna, la de la Guàrdia Civil

Plaça de les Fonts. L’antiga caserna de la Guàrdia Civil de Berga està tancada i barrada. A pocs metres, una placa recorda Josep Bertobillo, Josep Puertas i Joan Vilella, torturats en aquelles dependències per haver col·laborat amb la guerrilla. L’homenatge als tres anarquistes es va fer a finals del 2014, coincidint amb el 65è aniversari del seu assassinat. La figura més emblemàtica dels maquis al Berguedà és la de Marcel·lí Massana. Brams li va dedicar una cançó, i va gravar el videoclip a davant de la caserna.

El carrer Major: un eix en hores baixes

El centre comercial de Berga és el carrer Major. “No sé passar un dia sense venir-hi”, em diu Antònia Parera, la dona de l’Agustí. Es para a cada botiga. Entra, saluda, en surt, hi torna a entrar i quan reprenem el camí es lamenta que el carrer Major no visqui els seus millors moments. Ha tancat l’únic cine que hi havia. I avui que és dilluns també està tancat, per festa setmanal, Cal Negre, el bar que ha ajudat a convertir la plaça Sant Joan (amb la seva església romànica) en un pol d’atracció de la ciutat.

stats