PLAÇA DEL NEN DE LA RUTLLA

Un nen que passa dels 50

És el símbol del barri del Guinardó, un dels més elevats i amb més pendent de Barcelona. És a l’entrada del parc, un pulmó verd des d’on es poden contemplar algunes de les millors panoràmiques de la ciutat

El Guinardó és un barri de carrers que posen a prova l’habilitat a l’hora d’aparcar i evitar que no se te’n vagi el cotxe enrere. Avui que hi sóc, celebro tenir-ne un d’automàtic, que em fa quedar bé davant del grup d’homes que seuen en una terrassa del carrer Gènova i miren les meves maniobres mentre prenen un cafè. Abans no arribo a la plaça m’adono que fins i tot hi ha carrers que tenen escales mecàniques per salvar la inclinació, com el carrer del Telègraf, que disposa d’un ascensor que recorda un petit funicular. No imagino com s’ho devien fer els veïns abans que els posessin aquestes escales.

“Aquí més d’un s’ha fotut una trompada baixant-les, sobretot gent gran”, em diu el Mauricio, que espera que arribi l’ascensor per enfilar carrer amunt. També hi ha la possibilitat de pujar-les a peu, però en l’estona que jo hi he estat no he vist ningú disposat a fer-ho. El primer que faig quan arribo a la plaça és comprovar que realment es diu així. Des del juny del 1999 apareix al nomenclàtor de Barcelona, però en canvi al meu navegador encara hi surt el nom original: plaça de Puig i Alfonso, escriptor i llibreter que va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona. La pressió popular, però, va fer que la manera com la coneixen els veïns acabés convertint-se en el nom oficial.

Sé que sóc a lloc quan veig el nen de la rutlla, l’estàtua de bronze envoltada d’una gran catifa de flors grogues i situada a tocar de l’avinguda de Mare de Déu de Montserrat. Aprofito el dilluns de pont al matí per anar-hi. Està ennuvolat. No fa gaire que han caigut quatre gotes i la terra de la plaça està humida.

De sorra com les d’abans

Aquí no hi ha ciment. Aquesta és una plaça verda, amb arbres i flors, que fa olor de terra humida i on quan hi camines fa crec-crec. Una mitja circumferència situada a l’entrada del Parc del Guinardó, un dels espais verds més grans de Barcelona i amb un dels miradors més espectaculars. Dos homes grans conversen en un banc. Esperen l’autobús, però com que la parada és plena de gent aprofiten un dels molts bancs que hi ha a la plaça per esperar. Parlen dels candidats del 20-D mentre comenten les fotos de les banderoles. En aquesta part de barri els que estan penjats dels fanals són Pedro Sánchez i Carme Chacón. També algun Albert Rivera, enganxat en plafons de fusta situats a peu de terra.

Qui s’ho mira inalterable és el nen de bronze, d’uns 6 o 7 anys, vestit amb pantalons curts, samarreta de màniga curta i sense sabates, que subjecta una anella amb un pal. El nen de la rutlla ret homenatge al joc tradicional de fer girar l’anella amb el bastó. A mi ja no em va enxampar, però hi ha una generació de pares i avis que se n’havien fet un fart, de fer girar la rutlla. L’escultura és obra de Joaquim Ros Bofarull i es va instal·lar l’any 1961. Avui aquest nen ja n’ha fet més de 50, però passen els anys i continua sent un dels símbols més apreciats per la gent del barri.

Les flors són grogues però els veïns n’han vist de tots colors. “A mi quan més em va agradar va ser a l’última nevada, feia goig tot cobert de neu”, diu la Consuelo, que passeja el gos i s’ha aturat davant l’estàtua mentre l’animal aixeca la pota. Que nevi a Barcelona costa, però si ho fa els veïns del Guinardó són dels que segur que veuen blanc. Tres adolescents se m’acosten i un d’ells, el valent, em demana si tinc una cigarreta. Passen els anys i veig que continuen fent el mateix que fèiem nosaltres. Em pensava que per a les noves generacions fumar ja no enrotllava. Sóc al Guinardó, als carrers de la magnífica i dura Yo fui Johnny Thunders,de Carlos Zanón, criat, crescut i veí d’aquest barri, tan allunyat de la Barcelona turística, que serveix d’escenari al llibre.

Un mirador privilegiat

La plaça està formada per diverses esplanades adaptades al pendent del barri. Comencen a l’alçada del nen i van enfilant amunt fins a arribar al Parc del Guinardó. En cadascuna d’aquestes esplanades o terrasses hi ha un parc infantil diferent. Les opcions són variades en funció de l’edat. I també hi ha taules de pícnic per fer-hi berenars i el que faci falta. Em diuen uns veïns que, un cop has vençut els esglaons, si et queden forces per continuar el més recomanable és endinsar-se a l’interior del parc i caminar fins al mirador de la Mitja Lluna. Però això val més que ho deixem per a un altre dia.

El + vist

El + comentat